El doctor i exconseller Josep Maria Argimon (Barcelona, 1958), que va capitanejar la conselleria de Salut des del maig de 2021 fins a l’octubre de 2022 com a independent dins de Junts, és reposat, però clar i concís. Llicenciat i doctorat en medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Argimon va ser una de les persones que va viure la batalla contra la pandèmia de la covid des de la primera línia. Primer, com a director de l’Institut Català de la Salut -càrrec que va ocupar des de l’any 2018 fins a 2021-, després com a secretari de Salut Pública dins la conselleria de Salut -entre el juliol del 2020 i el maig de 2021, compaginant-ho amb les seves tasques a l’ICS- i, finalment, com a titular del departament en substitució d’Alba Vergés. Actualment, després del trencament de Junts amb ERC durant la legislatura de l’expresident Pere Aragonès, el doctor dedica la seva activitat professional a la Barcelonaβeta Brain Research Center, de la Fundació Pasqual Maragall. En aquesta entrevista amb El Món, Argimon recorda els estralls de la pandèmia cinc anys després del primer cas confirmat d’aquest coronavirus, que va capgirar radicalment la vida a Catalunya i el món sencer. Demana una reflexió, tant política com social, de la gestió que es va fer de la covid.
Què recorda del 25 de febrer de 2020, el dia en què es va confirmar el primer cas de covid a Catalunya?
Home, recordes pensar ‘ja és aquí’. Sabies que havia d’arribar, perquè ja hi havia casos a Itàlia, i ja hi havia problemes. També havia arribat a Madrid, ja que durant aquella primera onada anaven una setmana abans. Madrid ja estava en una situació, no dic encara complicada, però sí d’efervescència de la pandèmia i, per tant, ens havia d’arribar. I vam tenir clar que havíem d’arremangar-nos.
Com va viure aquell dia?
Amb preocupació. I els dies posteriors ja van començar a ser més complicats, perquè vèiem que la situació rea molt, molt, molt dura. Teníem imatges de la Xina i algunes dades seves, tot i que no van ser gaire transparents amb aquests fets, però sí que ja havíem vist Itàlia i teníem companys, persones conegudes a Itàlia, i també a Madrid… Ja vèiem que la situació començava a ser molt, molt complicada. I recordo exactament, no era el dia 25, sinó que era una mica més endavant, una setmana o deu dies després, una trucada. Jo estava al despatx i em truquen de la direcció de Vall d’Hebron i em diuen: ‘Josep Maria, això no ho hem vist mai, no?” “Això no ho hem vist mai’, vaig respondre. No ho havíem vist mai en el sentit que sabíem que seria molt complicat de tirar endavant i gestionar.
Quines van ser les primeres passes que es van seguir?
Les primeres passes, que ja venien d’unes setmanes abans, van ser adequar tots els protocols. Recordo que vaig enviar un vídeo a tota la plantilla de l’Institut Català de la Salut, els 40.000 professionals que hi havia en aquell moment, explicant que els plans de contingència ja els teníem i s’estaven posant en marxa. Uns plans de contingència que bàsicament eren convertir els centres sanitaris, tant els centres d’atenció primària (CAP) com els centres hospitalaris, en, primer, hospitals d’urgència. És a dir, convertir pràcticament l’hospital en un servei d’urgències. El següent pas, que ja s’estava produint, era convertir, en aquest cas, els hospitals en unitats de cures intensives (UCI). De fet, va haver-hi un moment que vam arribar a tenir a Catalunya 1.500 persones i escaig a les UCI. Això vol dir, gairebé, convertir l’hospital perquè fos un monogràfic de covid. Recordo perfectament que en aquest vídeo que vaig enviar a la plantilla hi havia un punt al final que jo els deia que els demanaríem esforç i la ciutadania els demanaria esforç, perquè al final tots érem a les seves mans. I els deia, i jo crec que això sí que es va complir, ‘sé que ho donareu tot, i quan ho doneu tot, jo us demanaré més esforç, i sé que el fareu. I el fareu perquè hem de treure la gent d’això, ens hem de tirar nosaltres mateixos endavant”. I, la veritat, és que ho vam fer. Ho vam aconseguir.
Què hem après de la pandèmia, cinc anys després?
Hem après moltes lliçons. Algunes les hem posat en pràctica, d’altres no tant. Hem après que hem d’estar preparats, que hem de tenir els plans de contingència al dia. Això vol dir, també, que hem de tenir material de protecció, en estoc. Una cosa que abans de la pandèmia no passava. No només a Catalunya, sinó en general al món de la salut, perquè es considerava ineficient, a diferència del que passa, per exemple, en àmbits com la defensa. Hem après també que cal que tinguem estructures que es puguin escalar molt ràpidament cap a una UCI. Es van construir molt ràpidament set espais annexos en grans hospitals que van actuar com a UCI en el seu moment, que algun encara està actuant com a UCI perquè aquesta és la necessitat, o tenen altres serveis. Però el que sí que és veritat és que hem desenvolupat mòduls que es poden convertir en una UCI en qüestió de 48 hores.
Tot això ho hem après. Hem après que necessitem un sistema d’informació de vigilància epidemiològica més important, i per això l’any 2022 ens hi vam posar. Vam crear el SIVIC [Sistema d’Informació per a la Vigilància d’Infeccions a Catalunya] i, jo crec que està funcionant molt bé. De fet, l’altre dia també ho declarava l’actual secretari de Salut Pública, Esteve Fernández. És un espai on integrem diferents fonts d’informació i la compaginem amb una intel·ligència epidemiològica, que jo crec que és el que en aquests moments s’està desenvolupant. És a dir, una intel·ligència artificial. Aquest servei també vol dir que hi ha d’haver la col·laboració amb universitats i centres de recerca. Això ho tenim. Però hi ha molts altres aspectes que encara s’han de continuar desenvolupant, perquè, al final, abordar una pandèmia és construir una societat que sigui resilient, que sigui forta, cohesionada… Crec que és important tenir una integració entre la part social i la part sanitària, i en aquest aspecte crec que encara estem fent passes endavant, però molt tímidament.
De fet, aquesta mateixa setmana la presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA) apuntava que encara queda molta feina per fer en aquesta qüestió, perquè considera s’ha avançat molt poc des de la pandèmia.
És cert, anem molt a poc a poc. És fonamental entendre, i ja ho sabíem d’abans, però crec que la pandèmia és l’exemple més clar, que la salut animal, la salut humana i la salut mediambiental estan absolutament interrelacionades, interconnectades. I, en això, que implica abordar el canvi climàtic, que implica tenir una visió d’una sola salut, aquest anglicisme de one health, hi estem avançant molt poc. Hem d’entendre que les primeres mesures de Donald Trump, com ara sortir de l’OMS o trencar amb l’Acord de París, també afecten la salut, no generen optimisme. Crec que, amb la pandèmia, però, sí que vam aprendre que és necessària una comunió, i que la recerca és el que ens pot fer tirar endavant. Vam aprendre que per fer aquesta recerca de manera àgil, ràpida, necessites una comunió entre el públic i el privat, sempre preservant que el sistema públic és qui ha de liderar-la.
Així doncs, la integració social i sanitària és l’aspecte de la pandèmia que no ha acabat de funcionar.
Sí, crec que és aquesta integració social i sanitària, que vol dir com abordem la cura de les persones grans a la nostra societat. No vol dir, i ho repeteixo sempre, construir residències pensant en una nova pandèmia. Això no té sentit, perquè no hem de medicalitzar o medicalitzar en excés les residències, però sí que hem de pensar com volem que visquin la gent gran, recordant sempre que el domicili és el lloc principal on tots volem ser cuidats i on tots volem morir.
Vist en perspectiva, doncs, ho hauria fet diferent?
No la gestió de la pandèmia, però sí la postpandèmia. És a dir, a l’hora de preparar-nos per a una altra pandèmia. Crec que hem d’abordar molt la combinació de l’atenció social i sanitària i, a part, abordar molt aquest concepte de salut animal i salut ambiental i salut humana. Li posaré un exemple, l’estiu passat va sonar molt el virus del Nil, que abans era anecdòtic. L’any 2020 a Espanya se’n van declarar, si no recordo malament, 77 casos. L’any 2024 se’n van declarar 114, si no recordo malament, també, amb 10 morts. Aquest era un virus que l’estudiaves quan feies la carrera, era una pregunta de MIR segurament [riu], però no en veies ni un. O els veies anecdòticament. Això vol dir que hi ha un canvi en el clima, vol dir que en el comportament dels mosquits, les paparres… Es produeixen efectes en el seu hàbitat, hi ha canvis en les precipitacions, les temperatures, la humitat… i tot això afavoreix l’entrada de nous virus, que en algun moment determinat poden afectar, clarament, la salut.
Per tant, ens tornarem a trobar amb alguna pandèmia?
Ens hi trobarem.
Estem preparats per afrontar una nova pandèmia?
Jo haig d’entendre que estarem més preparats. Dic que la tindrem [una nova pandèmia], segur, però no sabem de quin tipus. Molt probablement serà per un virus també, però tampoc ho sabem del cert. I tampoc sabem quina intensitat tindrà, ni quina gravetat tindrà. Això no es pot saber. Quan dic que sí que en tindrem una de nova, però, ho dic perquè si mirem els darrers quaranta anys hem tingut una pandèmia com el VIH, que va generar moltíssim patiment i dolor, i el cost de moltes vides. Per sort, la recerca ha aconseguit cronificar aquesta malaltia. Però en els darrers anys també hem tingut la grip A, l’any 2009, que va ser una pandèmia, però que, afortunadament, no va fer tant de mal des del punt de vista de la salut. Va morir molta menys gent, però també és cert que la gent que va morir era més jove, perquè aquell virus afectava més aquest segment de la població. Hi ha diferents aspectes, doncs, que ens indiquen que en tindrem una de nova. La pandèmia de la covid no diria que és especial, però sí que és un virus que té les condicions justes per fer molt de mal. Molta transmissibilitat a través d’aerosol, per via aèria… És complicat d’encerclar i de contenir, i amb una letalitat entre un 1% i un 1,5% que fa que faci molt de mal.
Quins errors creu que s’han comès en la gestió de la pandèmia?
Se’n van fer molts d’errors, perquè era un fet molt desconegut per a tothom. Aquests errors s’haurien d’analitzar mirant també el coneixement que tenies en aquell moment. I això és important de fer. Jo sempre ho he dit, crec que ens queda feina per fer, però jo crec que en aquests cinc anys hauríem d’haver tingut temps de poder fer una anàlisi seriosa i rigorosa de la pandèmia amb tots els actors. Tant els actors de la política, de la ciència i la ciutadania. Una anàlisi per analitzar les diferents accions que es van fer. També els resultats. No per determinar si la responsabilitat recau en l’un o en altre, o si aquest va ser més responsable que l’altre, sinó pel fet de quines lliçons aprenem. Sí que és cert que amb algunes qüestions vam reaccionar tard, que alguna no depenia plenament de nosaltres.
A què es refereix?
A mi, per exemple, una de les coses que em va fer més mal és la mort de les persones en els centres hospitalaris quan no podien tenir la companyia d’un ésser estimat. Jo crec que durant la primera onada, en els primers mesos, tenia un sentit, però després això s’hauria d’haver relaxat. I, segurament, es va fer massa tard. Podríem excusar-nos que era un protocol que no era de Catalunya, que tampoc era ni tan sols o únicament espanyol, que anava més enllà, però crec que aquí es va reaccionar tard. Un altre aspecte en què crec que es va reaccionar tard, per dir detalls, va ser en l’ús de mascaretes als nens petits, quan ja teníem evidències nostres, generades per nosaltres, i que les posàvem sobre la taula. Es va reaccionar tard en l’ús de mascaretes dels nens d’entre 5 i 6 anys, ja que uns havien de portar mascareta perquè estaven en un tipus d’educació, els altres no, i tots tenien la mateixa taxa d’infecció.
Es va improvisar pel desconeixement que hi havia sobre el virus?
Home, evidentment, hi havia un desconeixement sobre el virus. Estava seqüenciat des del 10-11 de gener, però sí que hi havia molt desconeixement del mal que podia estar fent el virus.
Ara, cinc anys després de l’esclat de la pandèmia, ho hauria gestionat d’una altra manera?
Vejam, jo crec que, vist en perspectiva i tenint en compte el que coneixem avui en dia, que en aquell moment no coneixíem, una cosa que es podria haver fet diferent és el confinament. Sempre ho dic, cap crítica al confinament, perquè el confinament és el que, en el fons, en la primera onada va haver-hi un moment que estàvem en una situació molt i molt crítica, i el confinament es va veure clarament que havia tingut el seu efecte. Sí que és cert, però, que el confinament el podries haver fet amb més ductilitat. És a dir, deixar que les persones grans puguin sortir en determinat moment a l’aire lliure, a passejar. Aquesta idea de no fer un confinament tan estricte. Però repeteixo que això no és cap crítica, perquè això ho podem dir després de tot el que ja sabem i hem après. I sempre ho he dit, els que van prendre la decisió que s’havia de confinar la població els has de respectar molt, perquè no és una decisió fàcil de prendre. I va ser efectiva.
Jo poso com a exemple que a finals de març, començaments d’abril, en una situació que ingressaven a Vall d’Hebron un malalt intubat cada hora. I aquells malalts que anaven intubats, vol dir que anaven directament a l’UCI, i s’hi estaven de mitjana 42 dies. Això volia dir que si continuàvem amb aquesta escalada, seria inabordable. Per sort, a començaments d’abril, comença a baixar la corba gràcies al confinament.
Vostè ho comentava, la gestió de les residències de gent gran va ser un dels grans punts crítics de la pandèmia, perquè molts van acabar morint sols.
En aquest aspecte, crec que també vam reaccionar tard com a societat. A nosaltres se’ns demana, en el moment que jo treballava com a director de l’ICS, concretament a la directora de l’atenció primària, que lideri el fet d’entrar a les residències, des del punt de vista, sobretot, de marcar una sèrie de pautes epidemiològiques que puguin, d’alguna manera, minorar el mal de la pandèmia. Crec que aquí arribem tard. Però també s’ha d’entendre que era un moment en què tots els esforços estaven posats a atendre la crisi sanitària.
Un altre dels aspectes que va generar més dubtes i crítiques durant la pandèmia va ser la gestió de la mobilitat de la ciutadania amb l’estat d’alarma, perquè es van arribar a posar multes que s’han hagut d’acabar retirant.
Si és un estat d’alarma o un estat d’excepció, i si és constitucional o no, que ho va acabar recorrent Vox, és un tema que hem d’emmarcar en un context concret. Aquí hi ha un joc polític. Abans, quan he comentat que valdria la pena fer una anàlisi rigorosa, també em refereixo al fet que quan decretes un estat d’alarma o d’excepció, quan confines a la població, estàs limitant drets i llibertats. I això és molt perillós. Era necessari, i ho mantinc, però és perillós perquè et pots acostumar a anar a cop de decret. És molt important tenir present que amb un confinament estàs restringint drets i llibertats, i s’ha de tenir present que només es pot fer servir en ocasions excepcionals.
Creu que s’ha fet una revisió política sobre aquesta decisió?
Crec que s’ha de fer una revisió política, però s’ha de fer també una revisió amb tots els altres actors, els experts, científics, i la ciutadania. No només una revisió amb experts, perquè els experts han de fer recomanacions i assessorar a l’hora de prendre decisions, però no reten comptes. Per posar un exemple, jo recordo que a començaments del gener de 2022, quan la variant òmicron entra amb molta força, nosaltres només estàvem pendents de veure quina afectació i gravetat tenia aquesta nova variant. Comencem a veure, amb dades europees i nostres, que sembla que la gravetat no és tan important. Que és molt transmissible, però veiem que podia començar a ser, entre cometes, la fi de la pandèmia. Perquè una pandèmia necessita que tothom hagi estat en contacte amb el virus. O bé sigui perquè t’has vacunat, o bé sigui perquè t’has infectat. I en aquell moment, l’atenció primària tenia persones que s’estaven fent els autotests… Era una allau. Llavors veiem que, si la situació continuava de la mateixa manera, per Setmana Santa ja ho tindríem bé. I en aquella mateixa situació, un dels experts demanava que fessin com els Països Baixos, tancar 15 dies el país. I nosaltres creiem que ara no era el moment, sinó que s’havia d’aguantar com sigui l’aixopluc de la gent que va als serveis sanitaris.
I per què no s’ha fet fins ara?
Ho desconec, perquè no està en les meves mans.
D’entrada, la vacunació també va ser un dels aspectes que va generar més dubtes entre la població, perquè normalment el procés per desenvolupar un vaccí és més lent. I, a Catalunya, es van començar a administrar les primeres dosis de Pfizer el mes de desembre. Eren segures aquestes vacunes?
No ho podem assegurar al 100%. Evidentment, tot fàrmac, perquè una vacuna no deixa de ser un fàrmac, té efectes secundaris. I amb AstraZeneca ja vam veure molts d’aquests efectes secundaris. Recordem que es va aturar durant un temps el seu subministrament. A Catalunya vam prendre la decisió de només subministrar aquest vaccí per a la gent més jove, fins als 55 anys. Després vam veure que, precisament, és la gent més jove qui presenta més efectes secundaris, però, per exemple, la resta de vacunes n’han tingut pocs. Sí que hi ha hagut alguns casos greus, i és molt trist, però això passa amb totes les vacunes. Quan vam començar a administrar les vacunes a les residències de gent gran, ja vam poder veure ràpidament, perquè els sistemes d’informació ens ho permeten, que la corba d’infecció, i sobretot de malaltia greu o mort, es redueix de manera dràstica. I les corbes se superposen a les dels estudis originals, i ho va publicar el Medical Journal, cosa que també donava seguretat a les persones, a la ciutadania, que la vacuna funcionava.
La recerca d’aquestes vacunes sí que té alguns aspectes que no es poden negar, i els vam explicar. Tant la doctora Carmen Cabezas [el va substituir com a secretària de Salut Pública quan ell va deixar el càrrec per ser conseller] com jo, que sortíem públicament cada setmana, això ho vam explicar molt clarament. Normalment, els assajos clínics tenen un període de seguiment llarg. Tot i que, encara que tinguis un període de seguiment llarg, amb milers de persones en l’assaig clínic, d’entrada tampoc acabes veient els efectes secundaris. Això ho explico perquè el seguiment que es va fer va ser curt, i en condicions normals no s’hauria fet així, però en aquell moment havíem de prendre una decisió fent un balanç entre benefici i risc. Jo crec que la vam prendre bé. Si haguéssim fet un procediment normal, amb un seguiment d’entre tres i cinc anys, ens començaríem a vacunar de la covid ara. I això no hauria tingut sentit.
Escurçar els terminis de la recerca ha marcat les bases per repetir el mateix model en cas que es produeixi una nova pandèmia, que com vostè ha dit, tornarà a passar?
Anem a pams. A Catalunya hi havia estudis ja previs fets del SARS-CoV. El SARS va ser un virus, la mateixa família de coronavirus, que en lloc de tenir una mortalitat entre l’1 i 1,5 [com la covid], era molt més elevada. I es va acabar circumscrivint al sud-est asiàtic. Al sud-est asiàtic, el SARS és una cosa que realment impacta molt, perquè va morir molta gent. I si es permet l’expressió, clar, aquest virus no va arribar a ser pandèmic perquè el mateix virus moria matant. Si vostè em passa el virus i jo moro, amb mi mor el virus, jo no l’hi puc passar ja a una tercera persona. En canvi, el SARS-CoV-2 [nom tècnic amb què es coneix el causant de la covid], el virus matava, però permetia continuar infectant. El que vull dir, és que ja teníem estudis previs fets.
En segon lloc, la tecnologia d’RNA missatger [la que es va aplicar en les vacunes de Moderna, per exemple] ja s’havia utilitzat en determinats tractaments de càncer, sobretot oncològics. Per tant, tampoc era una tecnologia 100% nova, s’havia d’aplicar amb les vacunes. I hi ha una altra cosa, és on vull arribar, que és importantíssima. I és que es va treballar amb tots els esforços col·lectius del món de la ciència. El virus estava seqüenciat des del dia 11 de gener de 2020, compartit amb tota la comunitat científica, perquè tothom pogués utilitzar les dades per fer recerca. I és molt important perquè hi va haver una col·laboració publicoprivada. És a dir, que s’encoratjava a investigar, a fer assajos clínics, i si no surt bé, que no es preocupessin, perquè desenvolupar un medicament té un cost molt elevat, i és una qüestió que preocupava la indústria. Jo aquí sí que matiso, però, i ja ho vaig fer en el seu moment, perquè si hi ha diners públics pel mig, que és lògic per esmorteir el risc, el benefici ha de ser controlat. I és el camí que hauríem de fer servir si tornés a passar.
Cinc anys després de l’esclat de la pandèmia, vostè considera que encara queda molta feina per fer en la integració social i sanitària. Epidemiològicament parlant, però, s’han fet avenços?
Sobretot, s’ha avançat en el que anomenem el servei d’informació i vigilància epidemiològica (SIVIC), perquè hem passat d’un sistema sentinella amb pocs equips d’atenció primària, a un sistema amb equips ben distribuïts pel territori, que representen diversos grups d’edat, gènere, nivell socioeconòmic, etcètera. A banda, amb aquest servei també integrem el seguiment dels casos més greus en una xarxa d’onze hospitals, també distribuïts arreu del territori. També integrem la xarxa de clavegueram. Ara hem començat a seqüenciar els virus amb més freqüència, ja que abans es feia només esporàdicament, i ara ho hem de traduir amb intel·ligència epidemiològica, per veure patrons de comportament i poder fer prediccions.
El mateix passa, doncs, amb la covid persistent.
La covid persistent és un problema de salut pública molt seriós. És molt complicada de detectar, perquè la simptomatologia és molt variada, molt diversa i molt bigarrada. Llavors les persones van d’especialista en especialista, i això els genera frustració perquè pensen ‘jo em trobo malament i ningú em diu res’. I, en segon lloc, els pacients amb covid persistent esperen un tractament per alleugerir els seus símptomes, però tampoc hi ha tractament. Hi ha els tractaments per determinades simptomatologies, però no n’hi ha gaires més. És un problema de salut pública que requereix invertir molt més en recerca.
Com es pot facilitar la vida a les persones que pateixen aquesta malaltia?
Crec que és fonamental aconseguir pal·liar la seva simptomatologia i intentar acompanyar-les. En salut, en sentit ampli de la paraula, és molt important acompanyar. Intentem curar, però ho aconseguim bastant menys del que pensem o del que voldríem. El que sí que hem de fer és tenir cura i acompanyar sempre. I, sobretot, acompanyar també suposa dir-los què pots fer i el que no pots fer. No generar falses expectatives. També és molt important invertir molt en recerca, perquè és un problema que afecta moltes persones arreu del món.
Coneixent la situació, per què no s’ha fet prou recerca?
Això sí que no li ho sabria dir. La recerca, en principi, sempre ha de ser una recerca competitiva. No ho dic per treure’ns responsabilitat, perquè tampoc seria nostra, ja que els fons són europeus, bàsicament. Les grans agències finançadores són europees. Són fons europeus. Espanya té el Pla Nacional, però cada vegada tot això és menys i també no són els fons, realment és Europa. I aquí és on ha d’haver-hi la sensibilitat europea de treure convocatòries que vagin adreçades a aquest problema i a la vegada també la sensibilitat nostra d’investigadors que aquest sigui un problema que per ells sigui un problema rellevant d’investigar.
Al principi de l’entrevista, vostè ha comentat que decisions com la del president nord-americà de sortir de l’OMS tenen efectes per la salut. Aquest organisme va generar certa controvèrsia durant l’inici de la pandèmia, ja que va trigar força a decretar l’emergència sanitària internacional. Una situació que es va reproduir, en certa manera, aquest estiu passat amb la verola del mico. Creu que l’OMS és massa prudent?
No conec gaire bé l’OMS internament, però com tots els organismes internacionals no és gaire àgil. Crec que s’ha tornat força prudent després d’alguns fets, com la grip A, perquè van rebre moltes crítiques. Sí, és prudent, però això no és del tot negatiu. Llançar una alarma és una decisió que t’has de pensar molt bé, perquè quan la llances has de saber que hi haurà una resposta per part de la ciutadania. A Catalunya, el confinament, que com ja he dit era necessari, es va seguir amb força intensitat perquè la gent ja veia que teníem un problema a sobre que s’havia de solucionar. Què hauria passat si haguéssim anunciat el confinament tres setmanes abans? Era un moment en què encara es feia força vida normal, la gent continuava anant als camps de futbol… Llavors la població no hauria seguit tant el confinament. Les alertes han de ser molt pensades, molt prudents, perquè has de tenir en compte que si la gent no et segueix, no haurà servit de res.
