Carme Brit (Barcelona, 1964) és psicòloga i experta en autoestima i competències professionals. Amb una llarga trajectòria a les espatlles, ara dedica bona part del seu temps a fer formacions, tant en empreses com en institucions, sobre gestió emocional dels equips de treball. Tot i que assessora tota mena de col·lectius, d’ençà de la pandèmia de la Covid, ara fa cinc anys, ha centrat bona part de la seva tasca en el sector sanitari. En aquesta entrevista amb El Món dins de la campanya Units per la Salut Mental, parla de l’ansietat, la depressió i la importància de cuidar-se un mateix: “La salut mental no és una moda. La salut mental ha existit sempre, tot i que ara es visibilitza més”, remarca amb contundència.
El concepte trastorn mental és una mena de calaix de sastre on s’engloben molts termes diferents. Com el definiria?
Bé, un trastorn mental es defineix com el fet que la persona es troba en un estadi de salut en què els seus pensaments, les seves emocions, les seves conductes estan alterades, i això impacta en el seu dia a dia, funcionalment. Pot ser que els teus pensaments no siguin els més indicats, però que no tinguis un trastorn mental perquè continues funcionant bé. Pots fer la feina amb normalitat, amb la família… Cal distingir els casos en què tant aquests pensaments com aquestes conductes no et permeten tenir una vida normal, que és un terme que no fem servir [riu]. És un terme que no té sentit perquè, què vol dir normal? I més en una societat tan canviant, on ha canviat tant l’estil de vida. És a dir, moltes coses que passen avui dia no existien a l’època dels nostres avis i rebesavis. Això ha fet que el cervell humà s’hagi hagut d’adaptar a unes situacions que fins ara no li eren habituals.
Els últims estudis ens indiquen que la població, en general, pateix més ansietat i depressió. A què es deu aquest creixement?
Les estadístiques no enganyen, tot i que hi ha altres patologies, de caràcter físic, on també es veu un increment, és perquè hi ha més elements de diagnòstic. En el cas de l’ansietat i la depressió, hi ha els mateixos instruments [de detecció] que en el passat, però des de la pandèmia de la Covid, fa cinc anys, patim les conseqüències de la sacsejada que va suposar per a la nostra vida. Abans de la pandèmia ja hi havia un volum de persones que patien ansietat i depressió, perquè ja venim d’una vida molt agitada, en què hi ha poc temps per a la calma i es prima la productivitat, la necessitat d’estar al dia de tot -el famós FOMO-, i això tampoc ajuda. No vull dir que les xarxes socials o les noves tecnologies en siguin culpables, però sí que és cert que hi contribueixen diversos factors, i les xarxes en són un. Si ens remuntem molts anys enrere, hi havia més consciència de clan, de comunitat, però això s’ha perdut molt. Hi ha molta comunitat, però és virtual. No exerceix la mateixa influència. Vivim un moment d’hiperconnexió, però també és un moment en què la gent està més sola i l’individualisme està més present.
Com es pot revertir aquesta tendència?
La primera qüestió és prendre consciència. Ja s’estan duent a terme accions a les escoles, per exemple, on, durant l’horari escolar, es pren els dispositius mòbils als alumnes [en referència a la prohibició que s’ha posat en marxa aquest nou curs acadèmic]. Hi ha persones que ja han identificat que estan més hores amb el mòbil que amb la seva parella, o amb la seva família i, per tant, quan guanyem consciència, se’ns obre la possibilitat de demanar ajuda i crear espais on hi hagi menys presència de les xarxes.
S’ha de trobar l’equilibri, doncs.
Exacte. Com tot a la vida, és qüestió de mesura. És dolent tenir xarxes socials? No. És dolent fer-ne un ús abusiu? Sí. Si et passes vuit hores consumint xarxes socials, doncs probablement t’explotarà el cap, perquè el nostre cervell no està preparat. Continua sent el mateix que fa molts anys. No està preparat per aquest grau de sobreestimulació. Una sobreestimulació que també fa que molts joves, centrant-me en aquest col·lectiu, pateixin molta ansietat, perquè estan consumint a una velocitat molt gran, i no tenen temps de pair-la.
Creu que els joves són el segment de la població que pateixen més ansietat?
Bé, és un col·lectiu que és més fràgil, en la mesura que el seu cervell no està completament desenvolupat. Si a sobre li afegeixes aquesta sobreestimulació, vol dir que estàs impedint-li que faci un desenvolupament adequat. Crec que com a societat ens ho hauríem de començar a mirar perquè, sense voler sonar tremendista, les xifres parlen per elles mateixes, i els departaments que atenen addiccions cada dia reben més persones. L’ansietat s’ha disparat des de la pandèmia a tots els nivells. Jo treballo amb molts col·lectius del personal hospitalari, gent que està dins la sanitat: metges, infermeres, tècniques de cures auxiliars d’infermeria, administratius sanitaris. Tot el personal. Fins i tot, les persones que treballen en la neteja. El 2020 van viure una situació que van estar molt al límit. I aquí depèn de la capacitat de resiliència de cadascú. Una persona amb una certa predisposició a patir ansietat, quan es dona una conjuntura negativa, aquesta predisposició es dispara.
La resiliència que comentava, però, també depèn del grau de coneixement emocional que es tingui d’un mateix. Cal potenciar, encara més, l’educació emocional?
Totalment! Des de l’infant fins a la persona adulta. Jo una de les formacions que faig més, tant amb empreses com en institucions, és sobre la gestió emocional. Manca molt de coneixement d’intel·ligència emocional i, per tant, quan tenim les emocions, que inevitablement hi seran, no sabem què fer-ne. L’emoció que porta a l’ansietat és la por. Pot ser la por al rebuig, quan hi ha molta pressió estètica; la por de quedar-se sense feina perquè hi ha precarietat laboral; la por de no trobar un habitatge digne on poder viure perquè la situació està com està. Són qüestions molt a la base que afecten directament la persona. Per tant, problemes d’ansietat en pateixen moltes persones.
Com s’afronta l’ansietat?
Hi ha dues vies: la farmacològica i la no farmacològica; i ens han educat amb la farmacològica. Tu vas al metge i et dona una pastilla. Malauradament és així de trist. És més, si van al metge d’atenció primària o al psiquiatre, en el millor dels casos, normalment els acaben prescrivint un fàrmac. Si quan els el prescriuen no els diuen que facin un treball de psicoteràpia, com que tampoc hi ha recursos pel que fa a psicòlegs per la seguretat social i has de recórrer a la privada, passa que la gent acaba buscant una solució immediata, que és la pastilla.
És a dir, vostè considera que s’està hipermedicalitzant la població.
Sí, i no només en l’àmbit de la salut mental. No soc especialista en malalties cardiovasculars, però quan tens alta la tensió o tens el colesterol alt, el que fan és, a part de prescriure’t una dieta i que has de fer exercici físic, normalment la pauta fàcil és acabar prescrivint-te medicació per abaixar el colesterol.
Quines conseqüències té per a la societat?
Esdevé, en primer lloc, una sensació de pèrdua de control per part de la persona. I amb això tampoc vull dir que estigui en contra de la medicació. Quan és necessària, s’ha de prendre, però hi ha casos en què hi ha vies alternatives, com el mindfulness, la meditació o simplement aprendre a respirar. Respirar des de la consciència. Si només penetra, com a societat, la part de la medicació, estem generant una dependència farmacològica que és difícil de retirar posteriorment si no es fa com toca. És a dir, psicòleg i psiquiatre haurien de treballar de bracet. Jo sempre descric la part farmacològica com un flotador que, temporalment, et serveix per surar i començar a nedar. L’objectiu, però, és que puguis nedar en funció dels teus aprenentatges de la psicoteràpia, que és per al que hi som els psicòlegs: oferir eines i recursos perquè la persona agafi els que s’ajusten més a les seves necessitats i els pugui incorporar a la seva vida.
Abans ha comentat que falten recursos de psicologia dins el sistema sanitari públic. Quins deures té l’administració en aquest sentit?
Crec que s’hi haurien d’invertir més diners. I amb això tampoc estic descobrint la sopa d’all. Crec que, quan es fan els pressupostos generals d’un país, s’hauria de destinar més pes als pressupostos de la sanitat, i especialment també a la salut mental, que és un tema que, actualment, preocupa i molt. Parles amb gent i, tothom, a casa seva, o el veí del costat, o un familiar proper, pateix alguna d’aquestes malalties, sense arribar a casos més extrems com patir una esquizofrènia o un trastorn de bipolaritat. En aquests casos s’afegeixen altres problemes, com ara ingressos…
Creu que encara existeix un estigma sobre la salut mental?
Sí!! Em sap molt greu dir-ho d’una forma tan taxativa, però la veritat és que sí. Encara hi ha aquesta idea preconcebuda de ‘jo no necessito un psicòleg perquè no estic boig’.
Aquesta creença continua present per falta de pedagogia envers aquesta qüestió?
Falta pedagogia, sí. És cert que s’ha invertit molt en aquest aspecte, i se n’ha fet molta. A les xarxes veus que, quan es fa bé, perquè també hi ha molts venedors de fum que han pujat al carro de la salut mental pels seus propis interessos personals i econòmics, són un bon instrument per difondre aquesta cultura. Que la gent no se senti una persona rara perquè té ansietat, o perquè no sap gestionar les emocions, o perquè ha entrat en una manca de control respecte al son o el menjar, que són algunes característiques d’una depressió. També ha fet molt de mal parlar a la lleugera i dir coses com ‘estic molt estressat’ o ‘tinc una depre’. S’ha banalitzat molt, i això no hi ajuda, perquè sembla que tothom té depres, i no. Quan tens molta ansietat o depressió, necessites demanar ajuda urgentment perquè si no l’únic que faràs és empitjorar. També s’ha banalitzat la figura del psicòleg per la idea de ‘jo no necessito anar al psicòleg perquè m’escolti i quan acabi em digui, són tants euros’. Si és això el que penses que fa un psicòleg estàs distorsionant molt la percepció real del que és un professional de la psicologia. Un professional de la psicologia escolta, endreça les idees i et dona pautes i eines perquè tu puguis aplicar-les a la teva vida quotidiana.
Entendre la idea que cal cuidar-se.
Exacte! És responsabilitat nostra cuidar-nos. No hem d’esperar que ens cuidin les altres. És el mateix que, si tens un problema de colesterol, ets tu qui ha de posar atenció a la teva alimentació i fer exercici físic, perquè són les dues vies que, probablement, més t’ajudaran. Si tens un problema d’ansietat, ets tu qui ha de buscar activitats que t’ajudin a gestionar-te emocionalment. I la primera és, probablement, anar al psicòleg, o fer lectures, assistir a tallers, escoltar pòdcasts… Però sempre posant molta atenció a la font, perquè en aquest consum tan ràpid [de les xarxes socials, per exemple], acabem consumint qualsevol cosa.
Aquest aspecte que comenta també està molt relacionat amb posar límits. A saber dir que ‘no’. Per què és tan important per a la nostra salut mental?
Oi que tenim molt clar que si tenim una bossa i comencem a interactuar amb gent és important que tanquem la cremallera perquè ens poden posar dins coses que ens poden portar problemes? Tancar la cremallera, que és l’equivalent a posar un límit, ens serveix per marcar una línia que sigui prou evident perquè els altres sàpiguen fins on puc donar. I, a partir d’aquella ratlla, veure si m’estic passant. Hi ha una red flag, que es diu ara. Si no hi ha límits estem disposats que ens donin responsabilitats que no ens pertoquen, o que ens fiquin al cap idees que no ens convenen. Posar límits genera una frontera visible per a l’altre de fins on arriba la nostra interacció. És definir les regles del joc. Quan no es defineixen, hi ha caos, i hi ha gent que fa trampa. I aquí arriba l’abús. No podem viure una vida sense límits. Moltes de les situacions que esdevenen complexes a resoldre’s es produeixen perquè no hi ha límits.
També hi ha gent que li costa comunicar els seus límits…
Molta!
Com poden perdre la por de fer-ho?
Atrevint-se a ser ells mateixos. I, tot i que no m’agrada la paraula, empoderant-se. Això vol dir donar-se valor. Entendre que, de la mateixa manera que deixo que alguna persona em digui certa cosa, jo també tinc el dret a dir que no.
