“Tu has baixat mai a la mina?”. Aquesta és la primera resposta, un pèl socràtica, d’un veí de Sallent (Bages) quan li preguntes com definiria aquest municipi. El veí es diu Ferran i la seva pregunta conté moltíssimes respostes. Som en un poble on, des de fa molts anys, la gent es guanyava la vida jugant-se-la cada dia. Possiblement, la duresa que aporta la mina sigui un dels trets més característics d’aquest poble d’encara no 7.000 habitants que ha saltat a les portades per un presumpte suïcidi de dues bessones de 12 anys, una de les quals ha sobreviscut però està en estat molt crític. “Sallent és un poble amb una forta identitat de classe”, apunta la Marta, una sallentina que sembla que tingui un veritable sociograma del municipi. I això es fa notar amb els cartells d’activitats festives o els locals del poble.
El poble té un punt obrer. És difícil trobar-hi cases adossades, però, en canvi, hi ha un club d’esgrima i oficines de tres bancs. “Quan dius que ets d’un poble del Bages, a ciutat s’imaginen que vius entre gallines, i ja veus què som, mina, vapor i sindicat”, ironitza un cambrer que fa un llom amb formatge encomiable. Sallent té vida i es fa notar. Com a detall, hi va néixer la històrica orquestra Rosaleda, que ja ha complert la frontera dels 75 anys, o també va ser el bressol de Joan Puig Elies, el pedagog que va continuar l’obra de Francesc Ferrer i Guàrdia. Aquesta vitalitat és fins i tot política. No és casualitat que la líder espiritual de la CUP, Anna Gabriel, la cap de files d’ERC al Senat, Mirella Cortés, o David Saldoni, el contramestre de Jordi Turull al comandament de l’organització de Junts per Catalunya, siguin fills d’un poble que molts voldrien que sortís a les notícies per altres coses.
El barri de l’Estació, on vivien les nenes
La tragèdia de l’Alana i la Leila ha passat en un bloc d’habitatges del número 4 del carrer Estació. Si s’entra a Sallent des del sud, des de la C-16, s’hi arriba de seguida. Primer de tot, una rotonda de benvinguda amb el nom del poble amb lletres de metàl·liques d’un metre d’alçada. Tot just a uns metres, dos centres que tothom coneix, el Bonpreu i l’Institut Llobregat, on estudiaven les dues nenes i ara centre de les sospites per un possible bullying. En pocs metres s’arriba a l’Estació, un lloc de lluita veïnal pels edificis d’habitatges que s’escardaven. Una història tan fascinant com inquietant que prové del nexe entre la mina i aquest barri.
Es va construir als anys 60 del segle passat a tocar d’Enrique, una antiga explotació minera clausurada el 1975. El pas del riu Llobregat va provocar filtracions d’aigua i va bellugar la terra, ja tocada pels materials de la mina. Una situació que va provocar esquerdes als edificis fins que la lluita veïnal va guanyar i van fer desallotjar tot el barri després d’estar 17 anys en alerta.
Aquests dies el barri de l’Estació reviu el trànsit de vianants. Desenes de persones s’acosten al domicili on vivien les criatures on s’hi ha aixecat un altar popular. Espelmes, ninos i fotografies. I missatges, molts missatges que cada vegada incrementen el clam de “justícia” i la reclamació que s’esbrini què ha passat.
Els veïns volen saber què els va passar a les bessones
En Sergi passeja el seu gos mentre pipa una cigarreta. Coneix la família i coneixia les nenes. “Hi ha gent que plora aquesta tragèdia tancada a casa”, explica. Té la seva teoria feta. Compartida per la Belén, l’Anna o l’Enric. Tenen clar que les nenes patien assetjament escolar. És més, com ells tres, i altres veïns insisteixen que tothom ho sabia, tant l’institut, com l’Ajuntament i la Policia Local. En canvi, un grup de nois de quart d’ESO que s’han personat al domicili a mostrar el seu respecte, desconeixien el problema. “No hi havíem parlat mai”, apunten. “No en teníem ni idea, de tot això que diuen ara”, addueix també una noia de quart.
La C., una noia de 21 anys, està tocada. Encén dues espelmes altes de color vermell. “Jo els vaig dir a la família que vinguessin a viure a aquest bloc i ara me’n penedeixo”, confessa. Del bloc, en surt un xicot amb pantalons foradats i gorra de raper. Es veuen i s’abracen fort. En certa manera estan molestos amb la premsa; però, d’altra banda, també agraïts perquè ha ajudat a treure a la llum el que creuen que és l’origen de la desgràcia. Ara mateix, hi ha un tràfic d’àudios de Whatsapp, de missatges, de comentaris i de tafaneries que han construït el relat.
Una família que vivia en un pis ocupat, d’origen argentí i amb problemes. Cada cop que un veí ho explica, els que ho escolten belluguen afirmativament el cap. Les ocupacions també poden ser un problema, com el relat oficial diu que ho comencen a ser arreu. Uns cent metres més enllà, en un bloc de Servihabitat gairebé tot a la venda, un dels pocs veïns que hi viu hi ha penjat un cartell d’advertència als virtuals ocupes que vulguin instal·lar-se a l’edifici: “Totes les portes són antiokupes, ni us molesteu a intentar entrar”, comença.
Una història industrial
Caminar per Sallent és caminar per una història industrial de Catalunya. Només cal veure la postal del riu de sud a nord. El Llobregat baixa ample per una de les viles cremades del 1714. El riu i la mina. Dos elements que defineixen el caràcter d’un lloc, com una revenja de la geografia. No és pas poble d’indians, ni de comerç, ni de catedrals. Les xemeneies dels vapors encara dibuixen l’horitzó del poble, encara que moltes només siguin diorames gairebé en ruïnes habitades per coloms. La casa Torres-Amat és tot un símbol d’aquest passat febril i tèxtil, el lloc on el 1828 es van instal·lar els primers telers mecànics de tot l’estat espanyol. Vint anys després, hi havia onze fàbriques al municipi. Un passat industrial que es fa notar als carrers.
L’obertura de les mines de Sallent l’any 1930, però, va ser un punt determinant de la seva història. La mina és una manera d’entendre la vida. Un treball duríssim on pots perdre la vida. Les mines de potassa van portar treball i una riquesa forçada a la conca del Llobregat, i un altíssim índex d’immigració de l’estat espanyol. Les condicions de duresa de les mines de l’alt Llobregat van posar a prova el caràcter social de la República amb les vagues revolucionàries del 1932: de les mines de carbó de Fígols, al Berguedà, van passar a les explotacions de Sallent, Súria, Cardona o Balsareny. Una revolta reprimida a sang i foc per l’exèrcit de la República i que va suposar l’ocupació militar de Manresa per controlar els llibertaris. La petjada de lluita obrera ha deixat petja a Sallent, que entra en competició com a municipi proletari del Bages amb Sant Vicenç de Castellet, el Pont de Vilomara i Sant Joan de Vilatorrada. Aquella revolta perviu com enganxada al sorral dels records.
Un poble, dos pobles o tres pobles
La mina continua essent un puntal econòmic, ara abocada a Súria. Una feina arriscada, però que proporciona diners i que no requereix formació, sinó assumir molt de risc. “Això fa que alguna generació no hagi assumit bé els salaris que pagaven a les mines”, comenten alguns veïns com la Marta. Però sí que ha marcat el caràcter d’un col·lectiu. “El miner està molt orgullós de ser-ne, i ja se sap que als orgullosos els costa canviar”, reflexiona en Ferran. La sang minera es deixa veure en la colònia de la Butjosa, els castellets, el tram de línia fèrria del tren que anava de Manresa a Guardiola, o bé a les cintes transportadores de la potassa. Fins i tot, la mina ha alimentat una llegenda urbana com ara la poca immigració subsahariana o magribina comparativament a altres municipis de l’entorn. “No venen a treballar aquí perquè la mina és jueva”, comenten un parell d’homes que fan un cafè al solet agraït d’aquest matí, en referència al fet que l’empresa explotadora és israeliana.
Les diverses immigracions –de l’estat, d’altres zones del món i fins i tot comarcals– han generat el que es podria dir que són tres pobles. Un de tradició escolàstica catalana, un segon d’obrer i revolucionari –de fet, Sallent és un bastió històric de la CGT– i un d’entremig, és a dir, fills de burgesos o de famílies menestrals que reivindiquen un passat de lluita obrera del qual no van participar. Amb els números a la mà, pel lloc de naixement, les darreres xifres de l’any 2022 són interessants: dels 6.805 habitants censats, 5.218 són nascuts a Catalunya, 934 a l’estat espanyol i 653 en altres llocs del món. El nivell d’atur s’ha situat en els darrers mesos entre el 8,7% i el 10,13%, en una població minaire on l’edat de jubilació s’avança i la pensió mitjana és de 963 euros. Pel que fa a les classes socials, a Sallent guanyen els obrers, i molts dels seus fills mantenen una guerra contra la propietat minera per la contaminació amb salmorra del Llobregat.
La tragèdia que ningú va evitar
La notícia de la mort de l’Alana –que testimonis asseguren que havia demanat que li diguessin Ivan perquè volia fer el trànsit de gènere– i de l’estat gravíssim de la Leila se situa en una tragèdia familiar i social. I en un poble, encara que hi convisquin fins a tres realitats, tot s’acaba sabent. Amb més exageració o menys, amb més dramatisme o menys, però acaba sortint. Problemes de bullying escolar per la identitat sexual que patia una de les nenes, un conflicte al qual possiblement no es va parar prou l’orella, uns serveis socials que potser no van respondre com ho haurien d’haver fet, i una situació familiar que grinyolava, en poden ser les causes. “És evident que ha fallat tothom, s’ha mort una criatura”, conclou en Mateu, que no amaga certa amargor pels fets.
“Som un poble que fa pinya, som solidaris, i això ho hem après de la mina”, justifica una dona que mira amb tendresa un grapat de nois que posen espelmes i rètols exigint justícia pel cas. Hi ha veïns que s’acosten a l’edifici, però s’aturen a la vorera del davant en veure els mitjans de comunicació apostats esperant l’arribada d’un veí o un familiar. La tragèdia ha posat de sobte el focus sobre Sallent i ha fet emergir que hi ha moltes Catalunyes, que l’obrerisme no és exclusiva de l’àrea metropolitana, que en qualsevol racó hi ha una història i una geografia que marca, i que en qualsevol banda hi ha un pis ocupat amb una família que pateix en silenci. Un silenci que només esberla el soroll de la tragèdia. Com diu en Ferran, “s’hauria de baixar a la mina més sovint”.
8
2
