Tot just ha passat una setmana que s’ha sentenciat l’històric cas Macedònia. Els principals acusats dels cas han resultat absolts de tots els càrrecs amb una sentència duríssima amb la investigació i la instrucció. Entre aquests, el sotsinspector dels Mossos d’Esquadra, Josep Ranea, ha quedat absolutament exonerat de tots els càrrecs pels que va ser processat per la poderosa Divisió d’Afers Interns. Una investigació per la que va ser empresonat dos mesos, en companyia d’interns que ell mateix havia investigat, i per la que ha patit la creu d’un procés judicial de 12 anys.
Ranea rep El Món un migdia de sol, en un racó preciós i tranquil del Garraf. Fa cara de cansat, però en certa manera d’alliberat. És la primera entrevista que atorga. Pren una coca-cola amb gel i llimona. A poc a poc. L’acompanyen dos dels seus companys més fidels des de fa una dotzena d’anys, en David José i en David Miquel, del Sindicat de Policies de Catalunya, que han coordinat la seva defensa. Té ganes d’enraonar però amb mesura. Té molt clar que “mai es penedirà de ser policia” per molt que la Divisió d’Afers Interns li hagi espatllat dotze anys de la seva vida. “M’agrada el blau, què vols que et digui”, comenta aquest policia amb 31 anys de servei amb operacions que perviuen en la memòria com bandes llatines, narcotràfics o màfia italiana. “He viscut el cas com el que sóc, investigador, i ha estat el cas de la meva vida”. Arran del cas ja no fa res amb confidents. “No en vull saber res”, afirma contundent.
“Protagonista de la investigació de la seva vida”
“Estic amb una sensació d’incredulitat, però també de felicitat, de pujades i baixades d’ànims, són 12 anys de lluita contra els meus enemics”, explica el sotsinpector. “Ha estat la investigació de la meva vida, el cas de la meva vida, i més per a mi, que sóc investigador”, alerta. Ara però respira tranquil i més content sobretot pels seus fills i la seva mare, la seva família, i amb un record especial per la Lucía, la seva dona, que va morir durant el llarg camí processal i no ha pogut viure el final.
Ranea defineix el seu cas com un fet “sobtat que comença el 15 d’octubre de 2010” quan va ser detingut. “Aleshores vaig pensar que era un malentès”, recorda. “Ja veuràs parlarem, explicarem, i fins i tot vaig trucar la seva dona i li vaig dir, tranquil·la que aquesta tarda estic a casa…No vaig tornar fins al cap de dos mesos, en van engarjolar”, relata. “Havia de dir als meus fills que era fora, en una missió especial”, refresca. “D’aquí que encara hagi de digerir moltes sensacions per recomençar a ser feliç”, reconeix.
“Afers Interns… és la impunitat”
En cap moment el sotsinspector carrega contra la instrucció judicial, però sí contra “la impunitat i la poca professionalitat” de la Divisió d’Afers Interns de 2010. “Alguna cosa deuria passar que els van traslladar a tots, a tots”, emfatitza. De fet, els va denunciar per prevaricació però la denuncia va quedar aturada pels successius directors de la policia, des de Joan Delort, Manel Prat i Albert Batlle. La investigació de la DAI només posava trucades incriminatòries, les que justificaven converses o quan passava la informació als comandaments les consideraven irrellevants. Així ho recull la sentència.
“Perquè si tu tens trucades, es posen totes, ho diu la llei”, assevera Ranea. “Em van acusar d’agafar les magdalenes dels presos!… Gràcies a déu, moltes coses que m’imputaven les tenies gravades”, indica. Així remarca que va estar més d’un any i mig escoltant les seves converses, va perdre 40 quilos, era una “obsessió”. “Jo sí que les he escoltades totes, al resta no sé què han fet!”, retreu a la DAI. “Els que vigilen la policia han de ser els millors, els més íntegres, si la fas la fas, i si no n’hi ha, no n’hi ha”, afegeix. “Un jutge necessita de la policia per fer la instrucció, i la va dur a terme un equip, el que hi havia el 2010, que va ser traslladat!”, insisteix. Tot i això directors de la Policia com Manel Prat o Albert Batlle no li van fer cas.
El Sindicat també hi diu la seva
En aquest moment de la conversa, David José entra de ple i assenyala l’aleshores inspector Jordi Moya, que va dirigir la investigació d’Afers Interns contra Ranea. De fet, el sindicat SPC es van repartir la feina de lectura dels 30.000 folis del sumari per avaluar la gravetat del cas quan en Ranea era a la presó. “Vam veure que hi havia alguna cosa rara, un atestat ple de la paraula ‘plausible’”, ressalta José. “Hi havien interessos polítics, com ara fer quedar bé al conseller, aleshores Joan Saura”, especula. “Hi ha gent que sabia que el cas era palla i va tirar endavant!”, protesta.
S’afegeix a la crítica, David Miquel, que també és company de promoció: “Qui es dedicava a buscar pomes podrides al cos, eren pomes podrides”. “La sort d’en Ranea és que el cas està judicialitzat, us faríeu creus de la quantitat de sentències que guanyem des de l’SPC a la DAI, però molts queden tocats… tant de bo que no guanyéssim tantes sentències senyal que es faria més justícia”, retreu. “Qui vigila els que vigilen? Al final, som el Sindicat”, conclou. “Si els Mossos haguessin fet les males praxis que van fer els de la DAI serien castigats per la mateixa DAi”, raona. “Amb Ranea apartat de la investigació, qui perd és el cos de Mossos d’Esquadra, i per tant, perd Catalunya”.
“Quan tu baixes a la claveguera, trepitges merda, però no te l’emportes a casa”
“Jo sóc un policia més”, remarca. “El cas Macedònia”, continua, “ha marcat una manera de fer les investigacions, durant un temps ningú parlava amb ningú, perquè pensaves que era dolent”. “Quan tu baixes a la claveguera, trepitges merda, però una altra cosa és que et diguin que t’emportis la merda”, determina. “Mira, mai m’he penedit de ser policia, això meu és vocacional!”, assegura. En aquest sentit, augura que hauria “marxat abans, però els valors i la dignitat no m’ho permetien”. “M’agrada el blau, és la meva vida”, insisteix.
D’aquí que hagi aguantat una reincorporació durant la instrucció sense uniforme ni arma. “De manera barroera i d’amagades”, rememora. “Tot es va gestionar fatal des dels comandaments, he vist qui eren amics, qui opinaven però no es manifestaven i altres que no t’ho esperaves”, es reconforta. Admet que el cas ha canviat les coses tot i que “com a policia, potser els temps canvien, perquè en el fons has d’anar parar al carrer, a les fonts, als confidents, a l’olfacte…”. De tota manera, Ranea admet que “amb confidents no vull saber res, ho derivo tot”.
El sotsinspector absolt reflexiona sobre el sistema. Està convençut que la DAI ha d’existir, però aquest cas ha demostrat la poca professionalitat i la mala praxis. Una especial malevolença cap a ell, que “quan jo parlava amb un confident era organització criminal, quan explicava la conversa als seus comandaments era la seva feina”. Així mateix pensa que “la justícia no és blanca ni negra és grisa i amb moltes tonalitats”. El seu cas és l’exemple de manual. Com de manual és la seva manera de fer de policia. “Un policia de carrer”, li reconeix la sentència i la munió de superiors i companys que van testificar. La història, al final, ha acabat bé.
5
