Pau Vidal (Barcelona, 1967) és un dels filòlegs més populars del país, en gran part per les traduccions d’Andrea Camilleri, sobretot de les novel·les protagonitzades pel comissari Montalbano. Llegir-les permet retrobar la riquesa del català col·loquial. Només li queden per traduir els dos últims Montalbano que Camilleri va deixar abans de morir, però en el seu pròxim llibre com a lingüista, que es publicarà a la tardor, també abordarà l’objectiu “d’empoderar” el parlant català en el registre col·loquial. Mentrestant, en les seves col·laboracions als mitjans –escriu de manera habitual a Vilaweb– analitza l’ús social del català. En aquesta entrevista amb El Món, adverteix de la situació d'”emergència lingüística” i reclama una reacció de tota la comunitat de parlants, des de l’administració fins als ciutadans particulars passant per les entitats i les empreses.
Aquest estiu la polèmica lingüística és l’originada pel ‘totis’ de la consellera d’Igualtat i Feminismes, Tània Verge, i la batalla entre activistes i lingüistes per la reivindicació d’un llenguatge inclusiu, que es basa en el rebuig del masculí com a genèric.
De polèmiques en relació a la llengua n’hi ha una cada mes, ara ja devia tocar [somriu]. De fet, aquesta és la més pertinent cronològicament parlant. Això havia d’esclatar tard o d’hora, per força. Perquè és una polèmica real, a diferència d’algunes de les altres.
És una demanda generalitzada?
Hi ha una reivindicació que no afluixarà. Hi ha una part de manipulació i d’aprofitament per part de certs estaments, com ara la conselleria, l’administració. Però hi ha una demanda que, encara que sigui més minoritària del que sembla pel soroll, és poderosa. Segurament són menys dels que diuen i del que volen fer veure, però són poderosos. I a més a més és el camí on porta el trànsit històric, per tant és una polèmica ineludible i s’hi haurà de fer alguna cosa. La llengua, després d’aquest vendaval, no quedarà com era. Hi haurà canvi, no sé si en forma de totis o en forma de què. De fet, ens cal ja una etiqueta irònica per referir-nos al fenomen, que no sé si n’hem de dir ‘totisme’, ‘totitotisme’ o com.
Però és ‘la gent’, la que demana aquest canvi lingüístic?
No, no, no…
Llavors no és tan real…
Bé, les xarxes també són virtuals i alhora són reals. I els que reclamen això ocupen poder, molts llocs a l’administració. Carme Junyent sempre explica que va anar veient com al seu voltant anaven obligant els seus companys d’universitat a complimentar els formularis amb aquest tipus de llenguatge. Fins que li va passar a ella també. És un corrent dominant ara mateix, aquí i al món. La correcció política, que en aquest cas es tradueix en un llenguatge feminísticament correcte, és un corrent real.
“La cultura anglesa és una cultura respectada arreu del món. La castellana, l’espanyola, és una cultura funcional, folklòrica i de xancleta. No té cap possibilitat de convertir-se en llengua franca de res. I creure’ns el seu discurs accentua la nostra submissió”
I què s’ha de fer, doncs?
No ho sap ningú! És difícil perquè és un conflicte. Hi ha dues posicions molt distants, que són la del ‘no toquem res’, que és la de la majoria dels lingüistes, i la del ‘rebentem-ho tot perquè nosaltres volem això’. Entremig hi ha molts matisos. Ara ha sorgit el primer representant seriós dintre dels lingüistes que ha dit que cal fer-hi alguna cosa. Ha sigut Rudolf Ortega. Això tindrà un efecte arrossegament. I jo, per formació, estaria també per ‘l’immobilisme’, dit entre cometes. Em fa riure mostrar-me conservador. Però és que els que ens hi dediquem sabem que la llengua no promou els canvis socials, sinó que els reflecteix. És ingenu pensar que canviarem un morfema i ja estarà. No serà així. Serà més llarg, més complex i més grinyolós. Però hi haurà algun canvi en el codi lingüístic. Encara que ens sàpiga greu i no compartim el mètode.
Però les llengües evolucionen. Què té aquest canvi que pugui alterar-ne l’essència?
No m’agrada gaire dir que les llengües evolucionen perquè és una frase engany, una frase màscara. El supremacisme lingüístic es disfressa amb aquesta frase. Però sí que les llengües es modifiquen, per descomptat. El que passa és que aquest és un canvi una mica estructural, no és xapa i pintura. Afecta una de les columnes que sostenen l’edifici. Però no hi estic en contra. Sí que em molesta l’arrogància del moviment feminista i les ideologies de la correcció política recentment. Això de dir ‘això ha de ser així perquè ara toca’.
De tota manera, les polèmiques lingüístiques són especialment recurrents en el català. Per què tenim aquesta relació tan estranya amb la llengua?
Per a nosaltres la la llengua és la identitat. No tenim una identitat reconeguda i per tant vehiculem totes les necessitats, totes les mancances i totes les pulsions a través de la llengua, que és una identitat que no ens poden negar. Ens neguen la nacional, l’estatal, però no poden negar la lingüística… i tot i així ens la neguen perquè són com són. Per això la llengua desperta passions. Moltes més de les que hauria de despertar, perquè fa que ens esbatussem molt més i que ens posem molt més en evidència, que ens desgastem molt de manera innecessària. És una manera d’expressar un malcontentament, el d’un col·lectiu, una nació que veu que se li està esfilagarsant tot, que es queda sense res.
Vostè ha escrit que no li agrada el tòpic ‘si el català va sobreviure al franquisme, és que no es morirà mai’. Però alguna cosa deu significar que durant el franquisme no es morís i que ara tingui tantes dificultats, quan té suport oficial.
La vida ha canviat moltíssim en 50 o 60 anys. Nosaltres som completament diferents de les dues generacions que va atrapar el franquisme, i el món també. Sembla que quan mirem la llengua això no ho tinguem en compte, i el diagnòstic és fallit. Sí que volia dir alguna cosa que resistíssim un intent de genocidi lingüístic tan bèstia com el franquisme, però també vol dir alguna cosa que entomem amb tanta alegria i tanta insensatesa aquest cofoisme que durant trenta anys l’administració ens ha venut en forma de propaganda. És fascinant, però encara hi ha gent que es creu la propaganda oficial que tot són flors i violes.
L’administració ara comença a veure el gran error que ha estat el filtre de color rosa dels últims 30 o 40 anys, perquè tot és més difícil per culpa d’això. Als lingüistes ens costa fer entendre a la gent la situació d’emergència lingüística. Els sectors més implicats ja en són conscients i ja estan planificant accions. Per exemple, el Consell Escolar de Catalunya farà una jornada sobre l’emergència lingüística. Però la gran massa de gent que ha de participar en la presa de decisions encara està en el flor-i-violisme. I ens costa molt fer-los entendre que la situació és com la del canvi climàtic.
I la immersió lingüística i els mitjans públics en català de què han servit?
El poder públic ha exacerbat fins a l’extrem la importància d’aquests dos elements, que eren molt importants però ni es van fer bé ni podien ser els únics. I per part del parlant hi ha hagut la comoditat de treure’s les puces de sobre i ‘que m’ho defensi el poder que per alguna cosa pago’. Ara que ja comencem a veure que no és així, l’estropell és més greu dels que ens pensàvem.
Però té remei?
Mai es pot dir que una cosa no tingui remei. Però és molt més difícil del que volem admetre, perquè és dolorós. Tenim tres elements molt poderosos en contra. L’oposició, per no dir-ne intent de genocidi, del poder castellà, que hi serà sempre perquè és un dels seus objectius històrics. En segon lloc tenim les dinàmiques mundials, globals, que van en benefici de les grans dimensions, no només per a la llengua, sinó també per a l’economia i per a tot. Això fa que les llengües minoritzades o més petites ho tinguin més difícil. I en tercer lloc hi ha la por dels catalans, dels parlants. Som un poble acovardit i anem en contra de nosaltres mateixos, amb aquest més del 70% de parlants que apliquen la norma de convergència, que és un suïcidi. I les excuses per no admetre la por són tan arrelades que la gent se les creu. Hi ha gent que creu realment que canvia de llengua per educació.
Això no ha passat a la història ja?
En el fons el que hi ha és por del conflicte. Davant d’una situació de conflicte potencial, com que hem vist durant generacions que tenim les de perdre, això s’activa i és poderós. Però la por costa d’admetre, per això fem servir subterfugis. Ara el que està més de moda és la idea que ‘el castellà també és la meva llengua i per tant les parlo totes dues’. El discurs oficial del bilingüisme ha fet molt de forat. Hi ha gent de bona fe que creu en aquesta idea gairebé contra natura. Som un poble molt trastornat.
“No estic en contra dels canvis que hi pugui haver per la demanda de llenguatge inclusiu. Sí que em molesta l’arrogància del moviment feminista i les ideologies de la correcció política recentment”
Hi ha un debat etern que és el de les interferències. El català sempre ha tingut interferències del castellà i ara també de l’anglès. Però les grans llengües, en nombre de parlants i amb estats al darrere, també en tenen. De fet el castellà i l’anglès s’interfereixen entre elles.
Però és una qüestió de grau. Clar que les interferències també perjudiquen aquestes grans llengües, però infinitament menys. Ara l’anglès el que té és un perill d’escissió, entre l’anglès i el globish, l’anglès internacional. Algun dia pot arribar a haver-hi dos anglesos, però encara és lluny. I l’anglès al castellà li fa alguna ratlladeta a la pintura i alguna petita afectació estructural, com la tendència a utilitzar el verb fer, per influència del to do anglès, com a verb auxiliar, quan en castellà no va així. Però són afectacions molt petites. En canvi, en el català la interferència és massiva i creixent, i és superficial i estructural alhora. No hi ha comparació. És un altre ritme. Nosaltres estem caient ara, en la hibridació per interferència. Després vindran llengües nacionals, com l’italià, i li acabarà tocant el castellà. Però això és a dècades vista.
Per tant, l’anglès està molt més fort que el castellà?
Sí, sí, indiscutiblement. En alguns llocs el que li passa és que mor d’èxit. I aquest és un paper que l’anglès encara farà molt de temps perquè és una llengua de prestigi. El castellà no té cap prestigi, és una patochada…
No se suposa que no hi ha llengües millors que altres?
No, però parlants, sí. I en general el discurs sobre el castellà és el discurs és l’etern discurs de l’hidalgo. Volen fer creure que són més dels que són. Cada any ho inflen més, ‘400, 500, 600 millones‘. Però tu vas pel món i el castellà no juga aquest paper de prestigi. Fan molt bé la seva propaganda, en saben molt i n’han fet durant molt de temps. Però està basada en la mentida i la manipulació. La cultura anglesa és una cultura respectada arreu del món. La castellana, l’espanyola, és una cultura funcional, folklòrica i de xancleta. No té cap possibilitat de convertir-se en llengua franca de res. I creure’ns el seu discurs accentua la nostra submissió. Tendim a creure’ns el discurs dels castellans quan moltes vegades frega el deliri, i ens aniria molt millor si anéssim cap a l’altra banda. El complex d’inferioritat ens porta a estar sempre pendents del que diuen.
“Segurament, Bonpreu ha fet més per la llengua que la Direcció General [de Política Lingüística] durant els últims deu anys”
L’última ha sigut Pablo Casado a Mallorca, dient-los que no parlen català.
El pitjor d’aquest cas no és que digui el que va dir. És el que fan sempre, utilitzar la llengua com a instrument de combat polític. El que és greu és que ens ho creiem…
Home, no ens ho creiem pas…
Però sortim a fer desmentits. L’Institut d’Estudis Catalans va fer una declaració al respecte…
No l’havia d’haver fet?
No. L’havia d’haver ignorat completament. Són les armes de l’enemic i nosaltres hauríem de tenir les nostres, que no són estar pendent d’ells, perquè aleshores surts a perdre. Ja ho sabem que la mentida forma part del combat polític nacional, però no n’aprenem. Aprenguem a mentir nosaltres, que anem amb el lliri a la mà!
I quines mentides hauríem de dir?
Les mentides ja sortirien en funció de l’actualitat. El que vull dir és que hem de canviar la mentalitat. Els catalanoparlants tenim mentalitat de perdedors. Sortim a dir ‘nosaltres som bona gent, jo soc bona persona’. Noooo! Hem de canviar de mentalitat, tenir malícia, mala llet. I ficar-nos al cap que aquesta gent ens volen exterminar. No ens podem creure el discurs de serem germans i bons veïns. Potser no serem bons veïns, i què? I no som germans. Ens consta tant entendre que ens volen exterminar, en el sentit modern i cultural de l’expressió, que no guanyarem mai. No ens creiem que això és una guerra. Som el poble de les flors i violes.
Per reconduir l’emergència lingüística, ha d’actuar l’administració o la societat civil?
Necessitem els dos estaments, el públic i el privat, que inclou el món de l’empresa, l’associacionisme i els ciutadans particulars. L’administració ha d’empènyer perquè és la seva feina i perquè molta gent la segueix. Tenim aquesta cultura mediterrània de sotmetre’ns a l’autoritat i per tant molta segueix el camí que marca l’autoritat. Però una cosa sense l’altra no pot funcionar. L’administració sense Bonpreu no podria fer res, però Bonpreu sense l’administració tampoc. I esmento un exemple d’èxit perquè també n’hi ha, i és bo que n’hi hagi. Segurament, Bonpreu ha fet més per la llengua que la Direcció General [de Política Lingüística] durant els últims deu anys. És a dir, cal tothom. I tothom inclou el ciutadà individual. Aquests feliçons que diuen ‘el castellà també és la meva llengua’ que se n’adonin que aquesta actitud contribueix a l’extermini lingüístic. El repte més important que tenim ara els experts és aconseguir que el percentatge de gent que ha entès que estem en emergència lingüística vagi creixent fins que en sigui conscient tota la comunitat.
Una de les grans batalles, des de fa dècades, és el llenguatge col·loquial, que és precisament el tema del llibre que prepara per a la tardor. Fa dècades el llenguatge col·loquial que entrava era tot en castellà i ara és en anglès. Ha perdut aquest tren el català?
Els trens dels altres van més ràpids, són més confortables i hi ha més crispetes, i la canalla hi puja. És malparit d’acceptar però és així i no hem trobat la fórmula per combatre-ho. La gent imita el que té prestigi i el català no en té. I menys en tindrà si les solucions que es proposen són arcaïtzants. Ara mateix, sobre la palangana lingüística d’un adolescent hi ha tres aixetes. Una és un gota a gota de català, l’altra és un raig enorme i fortíssim de castellà i l‘altra és el raig que va en augment de l’anglès.
“L’administració ara comença a veure el gran error que ha estat el filtre de color rosa dels últims 30 o 40 anys, perquè tot és més difícil per culpa d’això. Als lingüistes ens costa fer entendre a la gent la situació d’emergència lingüística”
Quines possibilitats té l’Institut d’Estudis Catalans, la institució oficial, d’incidir en aquesta situació amb les seves decisions?
Ens costa molt d’entendre que tot el que és llengua formal, per tant llengua estàndard i les institucions que hi tenen a veure, cada cop juguen menys en aquesta partida. L’IEC està molt bé. Catalunya, les Illes i el País Valencià són grans centres de creació i d’estudi lingüístic, hi ha grans diccionaris… Però tot això en el conjunt de l’ús social de la llengua cada vegada hi compta menys, perquè estem tornant a l’oralitat. El cicle de la llengua escrita, de prestigi, que marca el camí s’ha acabat. Estem tornant a la llengua oral a través de l’audiovisual, i per tant tot el que propugni l’autoritat queda en un àmbit reduït que cada cop forma menys part de la vida de la gent. El que ara mateix fabrica ús, que algun dia serà norma si és que la norma continua tenint sentit, és el terreny oral. Em sap greu però l’IEC, com les acadèmies de les altres llengües del món, no pot arribar al parlant.
I ho diu algú que escriu llibres sobre llengua!
És que jo soc una paradoxa amb potes!
