Javier Martín Vide (Barcelona, 1957), és una de les veus més reconegudes del món educatiu i de recerca a Catalunya. Llicenciat en matemàtiques i geografia, és catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona, especialista en climatologia, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i membre corresponent de la Académie Royale donis Sciences d’Outre-Mer (Bèlgica). Doctor en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona amb premi extraordinari, atén El Món des del laboratori de Climatologia de la UB-Raval (carrer de Montalegre 6, Barcelona) per parlar sobre el clima, el canvi climàtic i la situació a Catalunya després que s’hagi superat una sequera que va fer agonitzar la població catalana durant més de tres anys.
Estem a mitjans de setembre i els embassaments sobrepassen el llindar del 70% Quin balanç podem fer de l’estiu?
Positiu. Vam tenir el final de la sequera i vam insistir molt que calia comunicar a la ciutadania que això era una bona notícia, que la sequera havia acabat, però també calia fer dues prevencions: Que tornarà, perquè és consubstancial amb el nostre clima mediterrani, i que en aquests moments de bondat de recursos hídrics, cal tenir una certa prudència en el consum d’aigua. No podem caure d’allò que parlem del cicle hidroil·lògic.
Afrontem els pròxims mesos en unes condicions bones, raonablement bones, per a un país mediterrani com el nostre. Aquest percentatge d’aigua embassada està molt bé. L’estiu no va ser plujós en conjunt, va haver-hi tempestes en les capçaleres pirinenques, però no ha estat un estiu plujós, bo Afrontarem les pròximes estacions en unes condicions que ni de molt lluny teníem l’any 21, 22, 23, 24, amb aquella sequera terrible. Estem en unes condicions que no coneixíem des de fa anys.
En converses anteriors amb El Món vostè havia posat èmfasi en aquest cicle hidroil·lògic de l’aigua. Què és?
És el fet d’abaixar la guàrdia quan plou. Abaixar la guàrdia quan tenim uns recursos emmagatzemats d’aigua bons, llavors ens oblidem del problema fins que torna a deixar de ploure, veiem com baixen els recursos dels embassaments i llavors, una altra vegada, ens posem les mans al cap. La sequera és aquí. Aquest és cicle hidroil·lògic sobre el qual hauríem de mantenir sempre un nivell d’atenció i de prudència en els consums. Perquè vivim en un país que afronta periòdicament, de manera recurrent, el mateix problema. La sequera és consubstancial amb el nostre clima mediterrani i, per tant, no hem de caure en aquesta falta d’atenció quan plou perquè tornarem a patir quan arribi la pròxima sequera, que arribarà. No dic que vagi a arribar una tan greu com la passada perquè va ser excepcional, però hem d’estar atents.
Hem de treballar ara per a estar millor preparats quan hàgim d’afrontar la pròxima sequera que ho vam estar en el passat. Ara és el moment d’intentar disminuir les pèrdues d’aigua en les xarxes de distribució, que continuen sent molt altes en molts municipis catalans, fer millores en la recollida de les aigües pluvials, fomentar en tots els llocs amb un urbanisme estès d’habitatges unifamiliars que aprofitem l’aigua que escorre per les teulades quan vagi a ploure. No oblidem que són aquí aquestes mesures. No oblidem que perdem aigua, ara no ens importa perquè tenim recursos, però perdem aigua en molts municipis, i, a la vegada, no podem mantenir a població en una alerta contínua, perquè llavors abaixa la guàrdia, és evident. No es pot mantenir a un ciutadà un estrès continu, però hem de viure sense abaixar la guàrdia.
Hem après de les dues últimes sequeres de 2008 i 2021?
De la del 2008 sí, va deixar una empremta positiva. Especialment a Barcelona i els municipis de l’àrea metropolitana, no en tots, el consum d’aigua per persona idea està molt moderat. 100 litres per persona i dia és una xifra que està molt bé, baixar més és molt difícil i no garantiríem la higiene del tot. En aquest aspecte el pas de la sequera va deixar una empremta positiva, empremta que també s’ha notat a ciutats fora de Catalunya com pot ser Sevilla. Després de les grans sequeres sempre queda alguna cosa, alguna millora. D’aquesta, però, encara no ho sabem, està molt pròxima en el temps.
Com valora les propostes del govern que des que va iniciar la legislatura va apostar per reutilització d’aigües grises, regeneració d’aigua, i la dessalinització?
Sobre el que s’ha declarat i sobre el paper veig que són les mesures cabals, les més cabals, les més conseqüents amb la problemàtica. L’aigua regenerada és, en alguna mesura, la solució. No direm la solució completa, però…
No és la panacea?
No, no és la panacea total, però en un país com el nostre amb episodis de sequeres llargues, prolongades, és al que hem de dirigir-nos. L’aigua regenerada, que suposa que les nostres aigües grises de deixalla les netegem en les estacions depuradores, les depurem i amb alguns processos complementaris fem que al final tinguin una qualitat prou bona per a poder-les abocar sense problema en un sistema fluvial o en un aqüífer que finalment completarà la regeneració total. Jo crec que això, a més, és la idea clau, la idea de la naturalesa, de la idea cicle de l’aigua, i és la idea clau per a no contaminar després aqüífers o rius i altres. Regenerar l’aigua, retornar-li la qualitat inicial és el gran objectiu.
Fins i tot si no tinguéssim sequeres?
Encara que no ens faltés aigua, sí. Encara que visquéssim en un país sense problemes d’aigua, aquest seria un dels objectius. Que les nostres aigües grises tornessin a tenir la qualitat que van tenir en origen. Després hi ha altres mesures com la política del govern d’extreure més aigua d’aqüífers aquí en la conca del Besòs, tot això és complementari. Però jo això de l’aigua regenerada ho veig molt bé, a la Califòrnia estatunidenca ha estat la clau.
En el context de canvi climàtic i la situació geogràfica de l’Estat espanyol amb la tendència a patir sequeres estem els humans encaminats a ‘crear’ aigua d’aquestes maneres?
Sí, està després l’altra partida important és l’aigua dessalada de plantes dessalinitzadores. Això en alguns llocs és obligat. Ara penso, per exemple, en illes, en balears o en canàries o en llocs peninsulars molt secs és que no hi ha recursos ni superficials i els recursos subterranis d’aqüífers estan a la baixa. L’aigua de dessalinització ens ha salvat bastant, sense elles no sé com ho hauríem passat, hauríem tingut restriccions d’aigua de boca en l’àrea metropolitana, segur. Té les seves problemàtiques, obvi. És una aigua cara, que consumeix energia, genera la salmorra; i, en canvi, l’aigua regenerada també consumeix energia, però en tot cas és un procés que, des d’un punt de vista de sostenibilitat, és molt acceptable i no contamina a més.
Poden acabar aquestes mesures en un atzucac?
Falta que s’executin… Cal veure si es duran a terme perquè en la sequera de 2008 no es van fer moltes coses des de llavors. No es van fer moltes coses o altres preocupacions o assumptes de tipus polític que es van barrejar de manera important a Catalunya i això va deixar en un segon costat el tem hídric. Cal dir que a Catalunya tenim molt bons tècnics, a l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) treballa gent molt preparada, però qui mana és qui gestiona i, al cap i a la fi, és el poder polític qui determina si cal netejar un llit finalment o si cal construir la nova planta dessalinitzadora.
Confio en els tècnics de l’ACA. Estan ben preparats i alguns d’ells sabien el 2008 i posteriorment quina era la problemàtica, però clar, no podien dur a terme una actuació determinada si no tenien el beneplàcit de la corresponent conselleria. Estem subjectes al fet que les ordres les prengui el polític de torn.
Estaria preparada Catalunya per afrontar una sequera, no tan greu com la d’aquests últims tres anys però sí un parell de punts per sota?
Jo crec que estaríem millor preparats que quan vam haver d’afrontar l’última, que efectivament va ser molt llarga i molt greu. En pluja, a Barcelona, amb dades de l’Observatori Fabra, amb prou feines s’arribava a poc més de la meitat durant tres anys seguits 2021, 2022, 2023. Els totals pluviomètrics quedaven en 300 (mm) i alguna cosa, quan la mitjana en Fabra és 600 i una miqueta. En cadascun d’aquests tres, 21, 22 i 23, Barcelona, i en conjunt en l’àrea metropolitana, va rebre una miqueta més del 50% del que ha de ploure. Si això hagués passat en un sol any, dius, ‘bé, enguany ha estat un any sequíssim, però el següent serà normal no?’. El que és greu és que es van encadenar tres anys seguits, i això des d’un punt de vista probabilístic té una probabilitat d’ocurrència remota.
La ciutadania, com a mínim, sap que ha passat per una sequera molt dura i que en una futura sequera deixarien de regar-se parcs i jardins, probablement la neteja dels carrers també, als safaretjos de cotxes no es podrà utilitzar determinat tipus d’aigua; aquestes mesures que coneixem. Crec que estarem millor preparats, sobretot si, tal com esperem, no serà tan excepcional, tan greu com la viscuda.
Tornant a l’actualitat, hem viscut un estiu de contrastos. S’ha patit incendis molt greus, grans episodis de pluja i dues onades de calor
Sí, hem patit aquests episodis de fenòmens extrems. AEMET ha notificat dues onades de calor, la de juny i la d’agost. En llocs de Catalunya com Esterri d’Àneu o Llavorsí s’han arribat als 37-38 graus, temperatures molt altes. Hem tingut el contrast d’alguns episodis de pluja molt important ara a la Quar, al Berguedà, on hi ha hagut una punta d’intensitat minutal entre set i vuit graus que és rècord a Catalunya. En un minut es va arribar a acumular gairebé 8 litres en un metre quadrat. Això és el diluvi universal. Ha estat un estiu que sí, es pot dir de contrastos per algunes pluges puntuals d’elevada intensitat i per les onades de calor.
Aquests alts i baixos són una derivada del canvi climàtic?
No m’atreviria a afirmar-ho, però és una hipòtesi plausible. Caldrà confirmar-ho, fer un estudi posterior amb totes les dades disponibles i veure si això s’ajusta el que coneixíem del nostre clima o introdueix una nova derivada. Però aquests estudis es diuen d’atribució i requereixen un cert estudi estadístic, gairebé sempre a posteriori.
Però fixa’t per la Diada (11 de setembre), a l’observatori de la Vila Olímpica es va arribar a registrar 119 mil·límetres. Una barbaritat, 119 mil·límetres és una barbaritat. Mentre que aquí (l’observatori de la UB-Raval) es van registrar al voltant de 30 mm, però és que a l’Observatori Fabra es va registrar zero. És dels dies més plujosos que hi ha hagut en aquest observatori (Vila Olímpica) en tota la història i fixa’t que en només 10 quilòmetres en línia recta s’ha registrat 119 mil·límetres i zero, i aquí, a dos quilòmetres de Vila Olímpica menys de la tercera part.
Es fa impredictible
Sí, ho fa més impredictible en el temps i en l’espai. Perquè a veure, com prediem per barri? Qui anava a dir que per la Diada, no hi hauria pluja a l’Observatori Fabra i 119 mil·límetres a Vila Olímpica?.
S’ha utilitzat el clima com a arma política?
Sí, sempre s’ha utilitzat el clima com a argument per a justificar a vegades la inacció. En molts moments i en molts països s’ha fet servir a vegades com a pretext o com a justificació de la inacció. “Oh, això era inevitable”.
Com en la DANA de València?
Sí. Va ser un episodi excepcional? Sí. Un polític pot dir que va ser un episodi excepcional? Sí. Però la catàstrofe, la mort de 230 persones, no es deu exclusivament ni molt menys a l’episodi excepcional. Es deu al maltractament que va patir el territori durant dècades amb una pèssima planificació territorial, o l’absència d’aquesta en molts casos. Era una catàstrofe anunciada. A més, falta cultura del risc, en tots aquells municipis com Catarroja o Paiporta no es va fer mai un simulacre per entendre que si l’aigua nega el pàrquing no hi hem d’anar. I això no és culpa del ciutadà, en gran part, és culpa del gestor de qui ens administra, del polític que hauria d’haver-ho avisat les persones que viuen aquí, alertar-los prèviament i no el dia de la DANA, sinó avisar-los prèviament que estaven en un lloc de risc.
Com s’hauria d’haver actuat?
He plantejat alguna vegada que quan un compra un habitatge o té un contracte de lloguer, se li demana un certificat energètic de l’edifici, la cèdula d’habitabilitat, l’impost de no sé què. I per què no s’hauria de donar un document sobre el nivell de risc que té l’habitatge que compra? De risc per perill natural, per inundació, ‘escolti, aquí passa això’. ‘Miri, vostè viurà aquí, aquest pis està en condicions, tots els certificats, no té aluminosis, però està en un lloc que és inundable, no és perillós del tot, però és inundable. Es pot inundar el seu pàrquing, es pot inundar la planta baixa’, per què no?.
Fan falta tres coses: planificació del territori, una bona cultura del risc i de l’autoprotecció i una bona gestió de l’emergència, que va ser d’allò més pèssim possible en el cas de València. El clima ha estat una arma, una excusa, una justificació per a no haver actuat.
Ens falta cultura sobre què és la natura?
Ens falta una mica de cultura del risc i una mica de disciplina. La cultura del risc és coneixement geogràfic, moltes persones que vivien al costat de la rambla de Poio venien de fora perquè havien arribat fa poc, eren immigrants que sempre havien vist un fil d’aigua, perquè clar, no coneixien geogràficament allò. El coneixement geogràfic és fonamental per salvar vides. Cal conèixer que en aquest lloc poden caure aquests 100 mil·límetres que no cauran mai a Valladolid, perquè el màxim estarà en 70 o en 80, que en el camp, en la muntanya, quan hi ha un incendi forestal, cal anar cap aval, mai cap amunt, que si hi ha tempesta no ens podem banyar o trepitjar la sorra humida.
No passa res fins que passa
Manca disciplina. Si ens comparéssim amb algun país europeu avançat jo crec que no en sortiríem ben parats. Una bandera vermella en una platja és prohibició de bany i es pot veure com hi ha gent que es banya, o que s’ha decretat alerta per un temporal i van a l’escullera a fer-se fotos. Si una persona fa un viatge o farà un projecte, una excursió, ha de saber per on va, saber que les poques glaceres que queden al Pirineu són molt perilloses perquè estan en desglaç… Manca coneixement geogràfic i disciplina.
