La buidor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en ple agost contrasta amb les passejades constants del complex central dels Bombers de la Generalitat, ubicat just a l’entrada del recinte. És el nucli operatiu que monitoritza cada racó forestal d’un país en alerta permanent d’incendi. “Estan posant contra les cordes la nostra manera de viure”, adverteix amb gravetat en Marc Castellnou, cap del Grup d’Actuacions Forestals (GRAF), que rep El Món al centre de comandament. L’expert, que ha assessorat en la gestió de l’incendi de la Serra Oest de Madrid, ho té clar: els fets demostren que un sistema bastant exclusivament en l’extinció “està caducat”. Cal enfortir el món rural com a mesura de prevenció.
Va anar a Madrid en un cotxe que aquest estiu ja suma 50.000 quilòmetres. Potser seria més fàcil anar-hi en tren.
No! No pots anar a ajudar a algú i convertir-te en un problema. Si no agafes el cotxe, quan arribes allà t’han d’anar a buscar i, si estic en un incendi i estan tots els dispositius desplegats, que em vinguen a buscar és un problema. Has de ser autònom i has de fer la teua.
Per què tenim la sensació que ara hi ha més incendis?
En realitat, cada cop en tenim menys, el que passa és que els grans cada cop ho són més. L’altre factor té a veure amb la ubicació; cada vegada són més a prop de les àrees metropolitanes o habitades, i això provoca molta pressió mediàtica perquè hi ha molta gent afectada. Un incendi de 100 hectàrees al Maresme tindrà un tractament mediàtic molt més important que un incendi de 3.000 hectàrees al Prepirineu.
Estem preparats perquè aquests grans incendis afectin àrees urbanes?
Fa deu anys que vam explicar el potencial dels incendis a Collserola o els del Garraf, els incendis de la zona de Maçanet, els que podem tenir al voltant de Tarragona i Girona… ja fa temps que hi són i ja ens han preparat. Fa cinc anys vam dir que incendis de gairebé 100.000 hectàrees, com el de Madrid, ja estaven aquí. La gent deia que estàvem tots sonats i que això no podia ser, però ara ja s’ha vist que pot ser.
Pot passar com fa uns dies a Madrid, que un gran incendi acaba arribant pràcticament a la ciutat?
Barcelona és una de les zones sensibles, evidentment. Mos pot passar i estem preparats, però el problema no només és tenir recursos, el problema és estar preparat a nivell de paisatge. No podrem evitar aquests incendis si no gestionem el paisatge amb més intensitat.
No s’ha fet, fins ara?
La nostra societat s’ha construït sobre la premissa que l’extinció podrà solucionar el problema dels incendis. Però amb el canvi climàtic això no és cert, perquè els nostres boscos estan estressats, el clima és cada vegada més extrem i els incendis també són més extrems. Per tant, l’única solució és resetejar mínimament el paisatge; és a dir, gestionar aquest territori i crear oportunitats d’extinció o oportunitats de no propagació.
Hem arribat a un punt de no retorn?
Més que un punt de no retorn, diria que els incendis són la mostra d’un problema estructural: tenim uns boscos que no poden viure amb el clima actual i, per tant, aquests boscos han de canviar. I la manera de canviar d’un bosc és esborrar el que hi havia i tornar a créixer. L’any passat es va acceptar que l’estratègia dels anys vuitanta, que es basava només en l’extinció, està caducada. El model vàlid passa per gestionar el territori i crear oportunitats que disminueixin la intensitat dels incendis i per crear un paisatge molt més resilient.
Gestionar de forma eficaç el món rural.
Es tracta de gestionar tot el territori. La millor vacuna contra el tabac és no fumar; la solució als incendis és tenir un paisatge amb mosaic agrícola o fer-hi una bona gestió forestal o impulsar l’economia rural. Però el que no pots fer és pensar que el que tenies ahir s’ha de conservar exactament igual quan el clima ha canviat. Tu no pots viure a l’any 2026 amb el sou de l’any 1996. T’has d’adaptar als temps moderns. És exactament el mateix per als boscos.
Tothom hi està d’acord?
A Europa hi ha una lluita entre el model francès, que segueix proposant més i més recursos en l’extinció –que ha col·lapsat–, i un model molt més ibèric, que aposta per la gestió per facilitar al món de l’extinció la seua feina. Si gestiones el paisatge, podràs parar l’evolució dels grans incendis, però si només te bases amb avions cada vegada més grossos i més protecció civil no els podrem solucionar.
Catalunya ha doblat el terreny forestal en poc més de dues dècades. És possible recuperar terreny agrícola?
Els incendis estan posant contra les cordes la manera com tu i jo vivim en aquest país. S’ha de canviar la manera de viure, si no, no podràs protegir les teves ciutats i els incendis se plantaran dins de la ciutat, com bé hem vist a Madrid. Si tu consumeixes d’una manera conscient, podrem tenir una economia existent; si tu consumeixes com una colònia que explota el Tercer Món amb productes agrícoles barats, tindràs una economia colonial. És un tema de molt més calat, no es tracta només de dir que algú posi pagesos al camp; no, els pagesos aniran si tu els compres productes.
Falta pedagogia per entendre com s’han de tractar els boscos i el món rural?
Ensenyar ecologia forestal a les escoles és bàsic perquè puguem entendre els canvis de país. Els boscos neixen, creixen i moren, i se renoven. El nostre país està canviant i no podem voler que tot sigui com era abans. No, senyors, els boscos d’avets del Pirineu estan cremant aquests dies i no tornarem a tindre avetoses. Accepta-ho, no lluitis contra la natura, perquè tot el que facis en contra augmenta la desadaptació. I com més desadaptat estiguis, la pertorbació de renovació serà més forta.
S’ha de ser més intervencionista?
No és que hàgim de ser més intervencionistes, el tema és que els boscos canviaran. Un bosc que necessita 800 mil·límetres d’aigua l’any, potser n’està rebent sistemàticament 500. I així no poden viure 1.500 arbres per hectàrea. N’hi haurà 600 o 700 i la resta se moriran, crearan combustible i un risc potencial d’un gran incendi, que alhora renovarà aquell bosc. L’opció de dir “no tallem arbres, no fem res” vol dir que la natura aplicarà la seua manera de funcionar, que és amb incendis, per a borrar el que hi ha. Però no hi ha alternativa d’entremig: o te vacunes o t’infectes.
Una de les principals apostes econòmiques de Catalunya és l’impuls de les energies renovables. És compatible invertir en el món rural i alhora impulsar grans estacions de plaques fotovoltaiques?
Cap problema que es facin, però un parc fotovoltaic –que no genera mosaic agrícola– crema i crea incendis. Sense anar més lluny, hi ha certs incendis industrials que formen part de les ignicions de les plaques solars. Ho hem vist sobretot en altres punts de l’Estat. A Catalunya, l’energia renovable la pots treure de moltes maneres.
La pagesia està en contra del Pla territorial sectorial de les energies renovables (PLATER). Què en pensa vostè?
És una altra part de la colonització i l’explotació del món rural i de fer el món rural cada vegada més pobre per als interessos de la societat urbana. Per què no posem les plaques solars a les ciutats? Si volem protegir el món urbà i industrial necessitem un món rural viu, no mort o simplement sobreexplotat.
Hauríem de familiaritzar-nos amb aquest nou concepte d’“incendis de sisena generació”?
Han vingut per quedar-s’hi, perquè el clima facilita que els incendis tinguin prou energia per modificar l’atmosfera. Duraran per sempre? No, perquè bàsicament estem en una onada de canvi, de renovació de tots els nostres ecosistemes. Arribarà un dia que estaran adaptats al nou clima.
Aquest any hem tornat a tenir un episodi de simultaneïtat d’incendis. Per què ha passat?
És un tema d’ignicions, ja sigui per llamps, com vam tenir al juny, per situacions de sega o perquè arribava Sant Joan, que provoca molts incendis. Però bàsicament és un tema d’ignicions que coincidixen en el moment crític.
És una casualitat?
Una casualitat tampoc. La societat manté la mateixa dinàmica de sempre, que en un any normal no provoca incendis, però si tu no canvies la teva manera de viure en estius amb un risc alt sí que en generes.
El cos de bombers està preparat per al que ha de venir?
Evidentment, necessiten bombers joves, actualitzats i amb els recursos a punt, però sense gestió de territori, a part d’anar posant bombers que intentin apagar focs que no poden apagar, què més pot fer el cos? És com a la pandèmia: van començar a fabricar hospitals i a posar llits, però havia d’arribar la vacuna.
Catalunya té una particularitat, que són els bombers voluntaris. Ara hi ha un conflicte obert amb el Departament d’Interior: aquestes unitats han aconseguit una assegurança mèdica, però asseguren que no tenen cobertura legal en cas de baixa. Haurien d’estar més reconeguts?
No soc ni el departament ni soc polític, però Catalunya té un sistema híbrid entre professionals i voluntaris, que són les ADFs. Ells són essencials, són lo pilar base del sistema de resposta, una part crucial; no podem funcionar sense ells. S’han de llimar les diferències i el reconeixement, però és crucial que el món professional i el món voluntari funcionen a una.
