És psicòleg, és pedagog, és professor, és comunicador, és matemàtic… és mag! Ignasi Stigman, conegut de veres com Mag Stigman, aplica la fantasia de la màgia a l’alegria de viure i d’entendre. Ha desplegat diversos espectacles en sales mitjanes i grans sales, d’un èxit irrevocable, però, sobretot, encanta i enlluerna en el petit format. Precisament en aquell en què els mil i un trucs del mag poden quedar més en evidència sota la mirada pròxima i furona del públic més audaç. Quan Mag Stigman entra en un espai s’encenen els llums de l’alegria, que ell incita i manté roents durant hores. Fa poc va publicar amb Carme Escales Màgia per a cada dia. Trucs senzills per educar comunicar i sorprendre! Volen sorprendre’s? La sorpresa permanent té nom escandinau de mag.
Entra el Mag Stigman a la sala on l’entrevistarem i ens demana –a mi i a Anna, la fotògrafa, que també fa màgia– que agafem una carta d’una baralla anglesa que acaba d’encetar per si els escèptics. Els mags sempre enceten baralles. Angleses. Ens diu que en triem una, que la tapem i que la tornem a cleda. És el set de piques. I lògicament l’endevina i il·lògicament el set de piques bota i rebota, apareix i reapareix, ací i allà. Acabem somiant set de piques, Anna i jo. I Stigman riu i espera una nova oportunitat perquè aquesta carta torne a traure cresta impertinent. Diu que ell no es farà carterista –no li cal–, però que n’ha conegut dels bons que han acabat com mags. Tot es pot reconduir en aquesta vida amb l’ajuda de les nimfes. O de l’ofici.
Diu vostè que la màgia és l’amistat. Això és bonic. Però voldria saber si la màgia existeix.
Això no és meu. És d’un psicòleg que es diu Richard Waisman, que és un catedràtic en psicologia a qui, a més, agrada la màgia. Waisman explica que hi ha tres tipus de màgia. La primera seria la sobrenatural, la de les pel·lícules de Harry Potter. Aquesta no existeix. O si més no, amb els nostres sentits no la podem copsar. La segona és la màgia d’escenari, que és la que faig jo, que són trampes amb psicologia i tal, però que genera la il·lusió d’impossibilitat. I la tercera, que és la que a mi m’agrada i la que jo aspiro a generar en el públic, és la màgia de veritat. La d’un diumenge a la tarda, que plou i de sobte a la ràdio sona una peça de música clàssica i, tot i que a tu potser no t’agrada la música clàssica, t’emociones. O la d’un diumenge al matí, que ets a la muntanya, has passat tota la nit de dissabte dormint i, a les sis, surts a fora i veus un paisatge que et corprèn. Aquesta és la màgia de veritat. És la màgia que jo aspiro a reproduir quan emociono algú mitjançant les trampes.
Ara et poso un exemple que passa a molta gent. A mi em va passar fa tres mesos. Tens un amic de la universitat, un superamic, sempre estàvem junts, ostres, fa com vuit o nou anys que no hi parlo… Li he de trucar, li he de trucar. Avui a la tarda li truco, em dic. I just al cap d’una estona et truca ell a tu amb el mateix pensament i el mateix discurs que tenies. Això per a mi és la màgia autèntica, la màgia de les persones. Aquesta és la veritable màgia i sí que crec que existeix.
Llavors, els fenòmens paranormals, l’esoterisme, les percepcions extrasensorials…
Res. Hi estic del tot en contra. Una de les coses que es pot fer amb la màgia de l’escenari que faig jo, amb l’il·lusionisme, és fomentar el pensament crític. Un dels punts que tracto al llibre és fomentar moltíssim aquest pensament crític. Hi ha experiments que faig als meus espectacles quan actuo per a adolescents i estudiants de secundària que pretenen desmitificar i demostrar que tot el que fa servir aquesta gent és simplement i únicament per guanyar diners.
[Somric] I què fem amb l’expedient Warren?
Una mentida com una catedral. El que passa és que sempre que dic això hi ha gent que s’enfada i s’ofèn. No ho entenc. Jo vaig fer una obra de teatre, un musical –em van contractar perquè necessitaven mags–, i em vaig adonar que molts actors i actrius hi creuen moltíssim. Són molt supersticiosos i fins i tot en algun cas és malaltís. Ho passen molt malament. Deu ser perquè el món de l’espectacle és tan inestable i tan diferent, que necessites agafar-te del pensament màgic. Però no.
Tampoc l’astrologia, els horòscops, les cartes astrals?
[Riu]. Des del meu punt de vista, res. He estat amb astròlegs i fins i tot m’han demanat col·laboracions, i sempre he dit que no. És una bola. Una bola molt gran. Em sap greu però és així.
M’ha quedat claríssim [Riu]. Vostè practica l’il·lusionisme. Perquè funcione l’il·lusionisme ha d’haver-hi il·lusos. No ens enganyem, vostè enganya la gent…
Més que enganyar-los, crec que és mostro la vulnerabilitat de l’ésser humà.
Mostra que tots som idiotes.
Sí. Que som tots idiotes i que malauradament, ens agradi o no, som vulnerables. A mi això m’agrada molt. Jo conec una senyora, que era amiga de la meva mare i a qui van robar al metro set vegades. Els carteristes li havien pres la cartera set vegades. Pobra dona. Tothom li deia: “Mira que ets tonta. No te n’adones…”. Per a mi la màgia és demostrar-li a aquesta senyora –i es pot fer– que ella no en té la culpa. Ella és la víctima. Que els dolents són els carteristes. Ho fan molt bé. Alguns fan autèntics trucs de màgia. Et poden traure el mòbil o la cartera sense que te n’adones. Però la culpa no és mai de la víctima. La culpa és sempre del criminal. Quan jo faig trucs de màgia no és que la persona sigui tonta ni que em rigui de l’espectador. Tot al contrari. Jo ho faig per amor. Perquè a mi m’encanta la professió i estar en contacte amb la gent.
Això ens ajuda a adonar-nos que el nostre cervell és limitat i que, per exemple, l’atenció no es pot dividir. Està demostrat científicament. És impossible. Quan condueixes no pots mirar el mòbil. Quan condueixes, si estàs mirant el mòbil, la probabilitat estadística de tenir un accident és altíssima. I això es pot demostrar amb màgia. No és que siguem il·lusos, és que som humans i som vulnerables.
La idea que jo tinc d’això és que vostès demanen tota l’atenció a la mà dreta mentre el truc es fa amb l’esquerra…
Correcte. Moltes vegades et faig una pregunta i ja no pots mirar-me la mà. L’altre dia vaig fer un espectacle amb uns adolescents que em deien: “Nosaltres no pararem de mirar-te les mans i et pillarem les trampes”. En aquell moment estava fent una trampa i li vaig demanar a un: “Com et dius?”. Només el fet de pensar com et dius i haver de respondre fa que desconnectis. Totes aquestes estratègies les fem servir els mags.
Coneix algun mag que haja acabat com a carterista?
No. Conec carteristes que han acabat com a mags. A l’Associació de Màgia, quan vaig començar als setze anys, teníem un company que era triler. Era romanès i estava en una banda. El tio era boníssim manipulant monedes. Es deia Florín. Fa molts anys que no el veig. Jo l’havia anat a veure fer les trampes a la Rambla. Ell pertanyia a una màfia i treballava amb els seus companys. Hi havia gent molt gran entre els mags que li deien: “Florín, deixa de fer això. Per què ho fas? Dedica’t a una altra cosa”. Ell sempre ens contestava que ho feia, però que no robava a gent bona. Que ell robava a gent que es creia molt llesta. Tenia el morro de dir-nos que ell els tornava humils. [Riu]. Això no era veritat. Aquell sí que s’aprofitava dels il·lusos. Ell ho anava combinant, però el que volia era fer màgia. És un cas molt extrem.
En últim extrem, un mag fracassat sempre pot acabar a la Rambla fent de triler…
I tant. Hi ha mags que poden fer el que vulguin. Podrien ser grans estafadors. Crec que hi ha grans estafadors que fan servir les mateixes estratègies que els mags. L’única diferència és que són psicòpates, que no tenen consciència moral. La diferència entre un mag i un estafador és que el mag té consciència moral i l’estafador, no.
Vol dir que tots els mags tenen consciència moral?
Segur que n’hi ha alguns que no en tenen. Això, per descomptat. [Riu].
Com ho fa per enganyar? La distracció n’és la clau? Hi ha molta gent mirant-se el número i no sé si es pot distraure a tots…
Hi ha diverses eines. Els mags en fem servir tres principalment. La primera és la psicologia. No només és la distracció. És l’alteració dels processos psicològics bàsics. Allò que en psicologia es diu la percepció. Una cosa és el que tu veus i una altra el que el teu cervell s’explica a si mateix. Hi ha també la memòria. És molt diferent el que veiem del que recordem. Això psicològicament és molt fort. Quan jo faig espectacles faig molts trucs de màgia que la gent després no només no recorda, sinó que recorden d’una altra manera. Recorden una altra història, la que a mi m’interessa. Això és molt fort.
La segona eina és l’habilitat manual. I la tercera són les matemàtiques. La gent no ho sap. Aquesta és una cosa que popularment no es coneix. Però darrere els trucs de màgia hi ha moltes matemàtiques. Totes aquestes tres eines, barrejades, serveixen per a fer màgia.
Vostè és psicòleg.
Sí. Jo vaig estudiar psicologia per això. Perquè m’agrada molt la màgia. Vaig sentir en una entrevista que Richard Waisman deia que la carrera del mag principalment és psicologia. I això vaig estudiar.

I com utilitza la matemàtica?
En molts efectes de mentalisme, molts efectes de cartes. A les cartes hi ha molta matemàtica. I també amb tot allò que està relacionat amb números. Aritmètica, probabilitat, estadística… És molt fort. Els mags fan servir molt l’estadística…
Jo pensava que vostès eren gent normaleta i ara resulta que són gent preparadíssima!
[Riu]. Hi ha de tot, però habitualment la gran majoria de mags il·lusionistes que hi treballen professionalment han llegit molts llibres. Jo no llegia. Jo era dislèxic. Vaig tenir molts problemes a l’escola. Però per aprendre a fer màgia els meus mestres –Pablo Domènech, que va ser un dels mestres que vaig tenir en màgia– em van dir: “Si vols ser mag, has de llegir”. En aquella època no hi havia escoles, no hi havia professors particulars, no hi havia YouTube. O llegies o no n’aprenies. Per poder fer màgia has de llegir molt, has d’investigar, has de llegir llibres antics. Gràcies a la màgia soc un lector. Llegeixo molt. Sobretot, no-ficció.
Sobretot, hi ha moltes hores de preparació. La gent es pensa que arribem a l’escenari i fem màgia. La realitat és que per fer aquells secrets, per fer aquells trucs, ens estem hores i hores…
Un mal alumne de matemàtica no pot ser mag, doncs?
Hi ha diferents maneres de fer màgia, però habitualment pots acabar adquirint les matemàtiques que s’hi fan servir amb repeticions. És un entrenament. Com anar al gimnàs. La part més difícil de les matemàtiques és entendre-les. És la part més important. Entendre el perquè de les coses. Entendre la raó que hi ha per sota. Però després, per fer alguns efectes, de vegades no cal que n’entenguis els principis. Simplement, te’ls has d’aprendre de memòria, practicar-ho moltes vegades i allò acaba sortint. Els trucs matemàtics són els més fàcils de fer, perquè no requereixen ni l’habilitat manual ni la psicologia. És pràctica i memoritzar.
I la memòria?
La memòria és superimportant en la màgia. Això ho explico molt al llibre. El mag ha de tenir molta memòria. Jo, per exemple, m’aprenc els noms de la gent del públic, d’algunes persones. Al llibre explico una tècnica que faig servir i que, a més, és meva. Se m’ha acudit a mi i la utilitzen molts companys. La gent em pregunta per què m’aprenc els noms de les persones. És una distracció espectacular. Quan algú et vol enganxar una trampa i li dius el seu nom, ràpidament deixa de mirar les teves mans i et mira els ulls. Intenta no mirar-me, Vicent, quan et faig una pregunta i et dic pel teu nom. Socialment, estem condicionats per acabar establint contacte visual amb el nom, sobretot.
Si sap moure les cartes, té habilitat manual, sap matemàtica, té memòria i psicologia… per què no es dedica professionalment al pòquer?
[Riu] Perquè el que m’agrada a mi és el món de l’espectacle.
Es podria fer ric…
Segurament, però el pòquer és diferent. Hi has de jugar amb decisions, amb incerteses… Amb màgia també, però no tant. I a part, jo tinc una obsessió, des que vaig néixer, una vocació molt clara per fer espectacle. La meva germana gran no ho entén. No entén per què podent treballar com a psicòleg, per exemple, i podent tenir una vida més tranquil·la, no ho faig. Ara ja ho entén perquè no li’n queda una altra. Ella treballa en un institut i va haver-hi una època que buscaven psicòlegs al departament d’Educació. Cada dia em deia: “Hi ha places, per què no t’hi presentes”. No m’hi presentava perquè a mi m’agrada fer això. Jo soc feliç fent això. Fent-vos màgia a vosaltres, anant al teatre i fent espectacle.
L’han pillat alguna vegada amb un truc?
Ui! Sí! I tant! Moltes vegades em pillen i moltes vegades em surt malament un truc…
Ostres!
El que passa és que habitualment –i ara ho he de dir perquè pot semblar egocentrisme, però és veritat– en el 99 per cent de les vegades és molt difícil que endevinen el que estic fent. I després els mags tenim moltes estratègies per distreure [riu] i perquè la gent no ho vegi o no ho recordi.
Qui són més llests, els menuts o els adults?
Els menuts són els més ràpids, els més intel·ligents i també els més difícils. Per a mi el públic més difícil són els nens perquè, a més a més, no tenen cap tipus de contenció. No tenen censura. Si un nen veu una trampa, la crida. A tothom. Ho diuen amb veu alta i a tothom. Un adult per respecte i per educació es queda callat. Però també és veritat que per a mi són un dels meus públics preferits. Jo em dedico, sobretot, a fer espectacles familiars. De fet, a Barcelona faig un espectacle que és per a un públic infantil. Infantil familiar. A mi m’agrada molt perquè jo jugo a l’inrevés. Faig alguns trucs de màgia en què sembla que es vegi la trampa i llavors tots els nens comencen a cridar. I quan veuen que no és el que ell es pensen la sorpresa és brutal.
Per què els jocs de cartes? Per què quasi tots els mags en fan? Perquè és més fàcil?
No. És més fàcil de transportar.
Però també és més previsible. La carta que apareix i desapareix és un clàssic…
Això depèn de cada mag. A mi m’agraden molt les cartes perquè són molt minimalistes. Amb només 52 cartrons i dibuixos que tothom coneix i que tothom té present… Jo pensava que tot això acabaria desapareixent, però encara ara els nens hi juguen a les escoles. Que el mòbil ho mataria. I ni de bon tros. Molta gent té baralles de cartes. Amb 52 cartrons podem fer autèntiques meravelles. Podem estar hores divertint-nos i il·lusionant-nos. Però a mi, per exemple, m’agrada molt fer màgia amb el telèfon mòbil. M’encanta fer-ne amb objectes grans. M’agrada molt fer-ne també amb objectes de la vida quotidiana, com ara els encenedors o les cigarretes, els bolígrafs… A mi m’agrada fer màgia amb tot el que és habitual.
I per què sempre amb la baralla anglesa? Per què no amb la catalana?
Per una qüestió de colors. La baralla de pòquer està dividida en negre i vermell. Per contra, l’espanyola no té colors. Hi ha oros, bastos, espases… El fet d’haver-hi el vermell i el negre ens dona molt de joc per a la màgia. Pots agafar una carta vermella i convertir-la en una negra… És per això. Per aquest tema. No té res a veure amb influències culturals. A més, la baralla de pòquer té una història a nivell matemàtic increïble. Jo ho explico quan vaig als instituts a fer Matemàgia, a fer aquest espectacle. Els professors no s’ho creuen, però a la baralla de pòquer hi ha quatre pals: piques, cors, trèvols i diamants, i en un any de la nostra vida hi ha quatre estacions. A la baralla de pòquer hi ha dotze figures, i en un any hi ha dotze mesos. A la baralla de pòquer hi ha 52 cartes i un any té 52 setmanes. I el més fort de tot és que, si sumes tots els punts que surten en una baralla de pòquer, el resultat és 364. Si hi afegeixes el comodí, 365, que són els dies de l’any. I si hi afegeixes un segon comodí, 366, que són els dies que té un any de traspàs.

Tot això poden ser estrictament coincidències.
Sí, poden ser coincidències, però és molt fort. I el més fort de tot és que hi ha autors que no saben si les coincidències van ser creades a propòsit o si ha estat l’atzar que increïblement ha fet que sigui així. I això no ho sabem encara.
Hi ha gent que estudia l’arquitectura d’Antoni Gaudí i arriba a veure-hi deu mil meravelles que atribueix exclusivament al geni de l’arquitecte, però ves a saber… Baralla anglesa i cordes… Són dos elements comuns a molts mags. Per què les cordes?
Les cordes són un clàssic de la màgia. En primer lloc, perquè funcionen. Els clàssics són clàssics, igual com a la literatura, perquè són molt bons. El joc de la corda és meravellós. La gent se l’estima. Jo el faig sempre. Hi va haver un temps en què el vaig treure del meu espectacle. No el volia fer, perquè ja n’estava cansat, però me’l demanava tothom. I s’ha de poder veure en directe. A la tele no serveix.
Hi ha una explicació mitològica que apunten alguns teòrics de la màgia, que és que una corda al nostre inconscient –i ara em posaré una mica astrològic també [riu] i en tot això en què jo no crec gaire– simbolitza una vida. Si tu agafes una corda i la talles, és com si la persona s’ha mort. Talles la corda i deixes la persona sense vida. El que fem els mags és agafar la corda i recompondre-la. D’una en fem dues i en un moment torna a fer-se’n una. I te la puc donar i la pots examinar. Diuen alguns teòrics de la màgia que la gent s’estima tant aquest joc perquè una mica simbolitza la vida, la mort i la resurrecció. Ara em poso molt filosòfic i no n’hi ha per a tant, però té sentit.
És una lectura quasi bíblica…
Sí. [Riu].
Deuen portar les butxaques plenes de cordes tallades…
No. De cap manera. [Riu].
Home, no em diga ara que no les tallen… Perquè les trenquen de veritat, no?
Sí. Clar.
I després les amaguen. En trauen una de nova.
Això, èticament, no t’ho puc explicar. M’encantaria, però no. Jo te’n puc explicar els principis, però els trucs no els explico mai.
Ètica professional, ai!
Exacte!
Com es fa màgia amb un mòbil?
Amb els mateixos principis de tota la vida. La màgia en el mòbil funciona igual que amb les cartes i igual que amb les cordes. Amb els mateixos principis que hem parlat abans. Sobretot, psicològics.
És més moderna, però.
És més moderna i agrada molt als nens.
Però les criatures saben més de mòbils que vostè i que jo. El pillaran ràpidament.
No, perquè fem servir trampes que estan molt ben fetes. A més a més, al món de la màgia, al de l’il·lusionisme, hi ha una part de la gent que es dedica a això. Acostumen a ser enginyers, habitualment, o ho han estat. Els agrada moltíssim aquest àmbit i es dediquen a dissenyar. Hi ha mags que no fan màgia, que no fan espectacles, però que es dediquen a pensar trucs que després venen. Jo en conec uns quants que són autèntics cracs. Són gent molt bona en temes d’enginyeria informàtica. Són capaços de dissenyar trucs que no pilla ningú.
Per tant, la màgia d’un mòbil és més cosa d’un enginyer que no d’un matemàtic o d’un psicòleg.
No, perquè si no ho presentes amb psicologia, et pillarien al moment. De fet, hi ha un joc que faig amb un telèfon mòbil en què faig servir tecnologia. L’he ensenyat a una persona que li agrada la màgia, que en sap una mica i que el vol fer, i no ha estat capaç. Perquè, és clar, has de fer una trampa. Hi ha un moment en què has de treballar amb la percepció. I això no és tan fàcil.
Fa vostè aquesta màgia amb el seu mòbil o amb el d’alguna persona del públic?
Amb el del públic.
La gent de cap manera vol que ningú els toque el mòbil.
Jo soc molt educat i els explico sempre que no han de patir, els juro que no faré res que els pugui molestar.
Ai, ai, ai!
Tu ho has vist. Al meu espectacle agafo el mòbil d’una persona, ens connectem a la Viquipèdia i hi busquem unes paraules. Si faig això amb el meu mòbil, no té cap gràcia perquè es poden pensar que ho tinc preparat. Tot el que faig al meu espectacle és amb els artefactes dels altres. També hi ha un número en què faig servir una calculadora i agafo la del telèfon mòbil d’una persona del públic. Lògicament, no? Perquè, si no, no tindria cap gràcia.
Micromàgia, que és la que hem tractat fins ara, i macromàgia. Vostè també fa aquesta segona, que és el gran espectacle. Això demana més inversió, més recursos…
I més personal, sí. És més difícil perquè has de treballar en equip, amb més gent. Això, jo ho faig en un format mitjà. Som tres persones i el tècnic de so. Dues persones que són a l’escenari ajudant-me, amb les trampes també i amb tot el que fem. Hi ha mags, com ara el David Copperfield, que ja s’ha jubilat i que a Las Vegas tenia com 50 persones treballant. Allò sí que era macromàgia. Jo em moc a Catalunya. Soc superfeliç, estic supercontent i faig un espectacle de format mitjà, amb 200 o 300 persones de públic. L’altre dia vam actuar a Cervera, al Teatre de la Passió, que és un teatre preciós, i en van venir 500. Amb 500 persones tothom pot veure bé el que faig. És aquest format el que m’agrada. No aspiro a més.
Per què no explica els trucs? Per què aquest deure deontològic de no fer-ho?
Homeeeee, perquè no s’ha de fer.
Però vostè es mou i treballa amb la pedagogia. Forma part de la pedagogia que la gent entenga què està passant allà, que veja la trampa i el cartró. Ha d’explicar el que fa perquè realment tot allò tinga un sentit pedagògic.
És un dels traumes i és un dels problemes amb què ens trobem els mags. Jo, per exemple, ara estic fent un màster en neuropsicologia i a la llarga m’agradaria fer un doctorat sobre el que he fet en aquest llibre. Parlant sobre la màgia com una eina educativa. Aquest és un dels grans problemes. Avui dia els investigadors ho comparteixen tot. Un investigador ho publica tot gratuïtament. I al revés, si li publiquen un paper en una revista científica, és meravellós. Però alhora la màgia requereix una confidencialitat i un secret. És una contradicció, perquè és veritat que els mags tenim un codi deontològic que és superclar. És ètic, no hi ha cap tipus d’obligació i hi ha molts mags que se’l salten. Hi ha molta gent a internet que explica els trucs.
Per això li dic que la pedagogia demana aquestes explicacions…
El que diu el nostre codi deontològic actualment és que, si és un truc molt senzill, amb un objectiu pedagògic, com els que jo explico al llibre, aquests es poden explicar sense cap mena de problema. Ara, si és un truc de màgia que fa servir un mag professional al seu espectacle i aquest mag es guanya la vida fent aquell truc, lògicament no el desvelarem, no l’explicarem. I el deixarem en el misteri, que és allò que s’estima la gent. També t’he de dir que la gran majoria de la gent no volen saber-ne les trampes. El David Bueno, per exemple, que ens ha fet el pròleg del llibre, no vol saber-les. I això és meravellós.

També és possible que, si ensenyes la trampa, qui queda com un idiota és el públic, que no ha estat capaç de trobar-la…
Quan jo explico als meus ajudants com funciona algun efecte es queden sorpresos i al·lucinats: “Com pot ser? Si és una bovada! Si és un moment que fas un canvi aquí…”. És molt curiós això. El que passa és que això requereix un esforç, requereix un estudi. Això no ho entén tothom a la primera. Quan faig classe amb alumnes ho acaben veient amb el temps, però no són coses senzilles. Com tot a la vida, requereix un esforç, un estudi i una pràctica.
La darrera pota de tot plegat és la comunicació…
És el 90 per cent de tot plegat, com explico al llibre. Matemàtica, psicologia, habilitat manual, és un art escènic… Nosaltres som artistes, abans que res, i el que fem és presentar, comunicar. Això és essencial.
S’inventen els trucs o els copien dels col·legues?
La gran majoria dels trucs estan ja inventats. Són clàssics. Tenen drets d’autor oberts. Els jocs de la corda, jocs de cartes, són clàssics que es basen en principis màgics que fa centenars d’anys que es fan. Això no té cap dret d’autor. Després hi ha una part, com he explicat abans, de màgia tecnològica, d’enginyers, de gent que dissenya, que es compra. Hi ha mags que es dediquen a inventar idees, a inventar trucs. Els paguem un preu i ells ens ho dissenyen, ens ho fan més a mida. Si és una caixa de màgia, per exemple, ha de ser a mida de l’usuari, no serveix per a tothom. Ara, n’hi ha alguns que efectivament ho copien, ho arrasen i els és igual. Però dins la comunitat màgica això no està gens ben vist.
Tenen algun gremi?
Hi ha diverses associacions de mags, sí, sí.
Es duen bé entre vostès?
Habitualment, superbé. Però hi ha de tot a la vida, com a tot arreu…
A Harry Potter hi ha unes enveges i uns odis terribles…
Harry Potter és un personatge d’una autora. Els llibres i les pel·lícules busquen això. Però, per exemple, Juan Tamariz, que és el nostre referent, es duia superbé amb tots els mags. Era superestimat dins el món de la màgia. Els mags fan festivals habitualment i ens contractem entre nosaltres, ens passem bolos. Habitualment hi ha molt bon rotllo. Però no cal dir que n’hi ha que són imbècils, amb els quals tothom es du malament. Com a tot arreu.
La setmana passada vaig ser aquí a Barcelona, en una convenció de software. Em va contractar una empresa nord-americana, per ser al seu estand i animar una mica les seves vendes. Tres estands més avall hi havia un altre mag fent la mateixa cosa, el Pere Rafart, que és català també, i després encara n’hi havia un altre que era de fora. Cada dia quan acabàvem de fer l’espectacle ens n’anàvem junts a prendre alguna cosa. I parlàvem i comentàvem la jugada. Som supercol·legues. En general, tenim molt bon rotllo.
Es viu bé amb els ingressos de mag?
[Riu]. Tot i que som artistes i en el meu cas jo soc autònom, se’n pot viure. Deixem-ho aquí. Depèn amb qui ho compares. Si ho compares amb un enginyer folrat, no. Si ho compares amb altra gent… Conec gent del món de l’espectacle i van a èpoques. N’hi ha que tenen molta feina i després es passen mesos que no els truca ningú. La part bona i la part dolenta de la màgia és que normalment som autònoms o empresaris. I tu mateix pots generar-te la feina. Tot i que costa molt i és molt difícil i és molt complicat. La vida de l’artista és molt dura.
I treballa els caps de setmana.
No cal dir-ho. De vegades a les dues del matí, de vegades em desperto a les set… Però a mi no m’importa això. El meu pare era pediatre i cada tres setmanes havia de treballar dissabte i diumenge. Per a mi és el millor pare que he tingut.
[Ric]. Solem tenir-ne un només…
[Riu]. Vull dir que per a mi ha estat un bon pare, tot i que alguns caps de setmana no podia estar amb mi. Això no m’importava.
Ha parlat de Juan Tamariz. Jo el tenia apuntat com un dels grans referents de la professió. Hi ha un abans i un després d’ell.
És brutal. Tal com. A mi algunes vegades em sap greu perquè aquí molta gent el recorda com el mag de L’Un, dos, tres. Això és molt bonic i està molt bé, però la gent, el públic popular, no tenen ni idea del que ha arribat a ser la figura de Juan Tamariz per al món de la màgia. Tot això que hem parlat de la part psicològica… Ell té un llibre que es diu El Arco iris mágico, que és un totxo així de gros, que va publicar fa vuit o deu anys, on parla de tot això. És el primer a la història de la màgia que exposa i explica totes les teories psicològiques que hi ha darrere la màgia.
A part això, personalment era supermaco, una persona superpropera. En aquelles èpoques la figura del mag era una mica un tio cregut, un perdonavides… a mi no m’agrada gens aquesta figura i Juan Tamariz era tot el contrari. Era un hippie que ho feia per amor al públic. L’encantava sorprendre la gent, crear moments de felicitat, amb proximitat. Com a persona era fantàstic. Però és que a sobre a nivell teòric i a nivell de coneixements… El joc que us he fet quan he arribat aquí, amb el set de piques, és d’ell. Jo el vaig llegir en una revista que ell publicava i cada dia el faig. Si no fos per ell, no hauria arribat a això.
I el Mago Pop? És el nostre Rosalío de la màgia…
Totalment. Jo no el conec personalment. L’he vist dues vegades. Ens hem saludat supercorrectament i ja està. És macromàgia professional. Jo el vaig veure, el seu espectacle, i em va encantar. És un mag molt bo que tenim. Però també us he de dir que en el meu cas no l’he pogut conèixer. Ho he intentat, però no. En el món de la màgia en el meu cas i en el dels altres, perquè no és res personal, no tenim aquesta proximitat. Però hi ha una cosa que sempre li agrairé. Sempre ho dic. M’encantaria poder dir-l’hi. Ha comprat els drets d’autor de Mar i cel. Jo soc superfan de Dagoll Dagom. Mar i cel és un musical brutal.
Ell es dedica també a la promoció artística. Fins i tot ha comprat dues sales a Barcelona, l’Aquitània i el Victòria…
Sí. I ha explicat que d’aquí a uns anys tornarà a fer Mar i cel. Només per això té tota la meva admiració.
No li enveja la capacitat de transformar-se en un fenomen mundial?
Al contrari. L’admiro moltíssim. I només puc fer que… Hi ha una tendència superdemostrada. En les èpoques en què hi ha un mag famós que surt a la tele els altres mags tenim molta més feina. Gràcies que ell fa molta promoció i que els autobusos de Barcelona en van plens de fotos, a molta gent se li acut fer esdeveniments i contractar-ne. Jo no tinc ego. Soc psicòleg i sé que l’ego és l’enemic. Al contrari. Només faig que alegrar-me’n i em va superbé. Només que fomenti la imatge de la màgia i sigui positiva, jo encantat.
Ell no juga gens amb l’humor i vostè sí que ho fa. I em recorda el precedent del Màgic Andreu, que en feia bandera i medalla…
Oooooh! Fantàstic! És el meu mestre! El seguia de petit i ara som superamics. La màgia del Màgic Andreu és la màgia còmica. N’és un autèntic mestre. I us he de dir que en persona és molt més divertit que a l’escenari. És que és continu. L’altre dia vam anar a dinar i fa broma amb els cambrers. Es queda amb ells. La màgia, que fa molt bé perquè en sap molt, és el punt menys important en el seu cas. Connecta tan bé amb el públic… És el que dèiem abans, la màgia és comunicació, és connexió.
Però hi ha comunicació amb humor i comunicació sense.
Exacte.

La seua escola és dels que riuen i fan riure.
Jo, no tant. Ja m’agradaria a mi aconseguir l’humor que aconsegueix el Màgic Andreu. O, per exemple, el Mag Lari, que és boníssim. Quan els he vist actuar en directe et trenques de riure. Això genera una connexió ideal amb el públic.
Lari se’n burla molt…
Això abans es feia també. Quan jo vaig començar a fer màgia hi havia el Pepe Carrol, que després malauradament ens va deixar, que feia un humor molt més heavy, molt més exagerat, que agradava molt a la gent en aquella època.
Sí, però ara hi ha els límits de la correcció política.
Clar! Avui dia no ho podria fer. Per això cadascú agafa el seu estil. El meu és tot al contrari. És tot amor cap al públic, bon rotllo, demostrar que la gent té màgia al seu dia a dia.
Deixe’m que faça una mica d’història. Quan jo era petit dividia els mags en diferents subclasses. El primer grup era el dels escapistes, sota l’ombra del Gran Houdini, que va morir precisament en una de les seues proeses… Vostè no en fa?
Sí! També en faig. Al meu espectacle acabo fent un escapisme com el que feia Houdini, amb la camisa de força… Ara, fixa’t, en el cas de Houdini les pel·lícules tendeixen a exagerar molt. Houdini no va morir fent un escapisme com a la pel·lícula, que acaba així. Va morir per egocentrisme. A mi la seva figura no em mata, no m’agrada gens. La història està que Houdini feia un exercici al seu espectacle que consistia a agafar gent del públic i… Hem de pensar que en aquella època hi havia molt faquirisme. Gent que es menjava bombetes, que es clavava ganivets, per cridar l’atenció. Houdini agafava la gent del públic, col·locava l’abdomen recte, amb força, i es feia pegar cops de puny. Ell subjectava l’aire, aguantava la força i no li passava res. Un dia era al seu hotel amb la seva dona després de l’actuació. Va sortir un moment de l’habitació i es va trobar dos nois, que li van dir que no seria capaç d’aguantar un cop de puny d’un d’ells. Es va posar pinxo i els va respondre: “Clar que sí. Jo soc Houdini, el millor del món. Pega’m!”. En aquell moment no estava preparat i el noi li va donar amb tanta força, que va acabar morint al cap de poques hores. Va ser una mort súper absurda, amb tot el meu respecte cap a la llegenda que va generar. Tothom diu que era molt arrogant…
És un món d’egos, el dels mags?
Home, n’hi ha alguns que sí. Com al món de l’espectacle moltes vegades. Hi ha de tot. Per exemple, Juan Tamariz no en tenia gens, i és el nostre mestre.
Vostè mateix ha comentat la segona categoria dels mags: els faquirs… Què hi havia de veritat en tot allò?
Tot! Normalment, sí.
I el menja-sabres es menjava el sabre?
Sí. Quan jo vaig començar a l’Associació de Mags hi havia un home que era el tècnic de so, el senyor que posava la música i que estava retirat i jubilat. Havia estat faquir. Anàvem a sopar, agafava una bombeta, la trencava [pica les mans] i se la menjava. Una bombeta real. I amb això cridava l’atenció. Hi ha un mag que es diu David Blaine, que actua molt als Estats Units, on és superfamós, que fa aquestes coses. Ha après tots aquests exercicis i aquelles tècniques dels faquirs, que estaven deixats, i els fa als seus espectacles. Es tira per un barranc i és real. No hi ha trampa en aquest aspecte.
Quan es mengen un sabre i el fan passar per la boca i l’esòfag fins a arribar a l’estómac, no es tallen ni es fan mal enlloc?
De vegades, sí. N’hi ha un de Madrid, el faquir Testa, que m’ho va dir: “És que em jugo la vida a cada actuació”. Aquest senyor em va explicar, en el cas de les bombetes, que són antigues i busca un vidre una miqueta més finet. Mossega molt el vidre i pel que es veu… Ui! Ara, si diem això, potser hi ha alguna persona que ho intenta. I, si us plau, que no ho faci ningú!
Confiem en el coneixement dels lectors…
Testa mossega tant el vidre, tant, tant, tant, que se l’empassa com si res. Aquesta n’és l’explicació.

Bon profit. El tercer grup de mags eren els malvats xinesos. Estil Fu Manxú. Actuaven amb una ajudant, caracteritzada de xinesa també, i recollien una mica l’herència de l’exotisme, el misteri i la màgia oriental…
Aquests ja s’han acabat. Això va a modes. El britànic Fu-Manchú és el que més fama va tenir i, com sempre passa al món de la màgia i de l’espectacle, van sortir-li imitadors a tot arreu.
El meu darrer grup eren els mags del serrutx [el xerrac, en normatiu], que serraven una ajudant sempre amable i silent, la qual al final tornava sencera, d’una peça.
Tampoc es veu tant aquesta modalitat. Ara encara hi ha alguns trucs semblants, però els mags ho fan amb nois. També ara tenim magues. A Catalunya hi ha la maga Melanie, que és una noia que té un ajudant que és un home i que fa el mateix, però al revés. És el noi qui es fica en la caixa i ella qui el talla per la meitat…
Això és una de les coses que li volia preguntar. Melanie es reivindica així: “S’ha acabat veure les noies com a parteners. A partir d’ara la màgia la faré jo”. Ha costat moltíssim veure magues als escenaris…
És una pregunta que jo m’he fet moltes vegades.
És que almenys en els darrers anys se’n podien haver vistes moltes més. Com passa en molts oficis.
És un tema que ens preocupa molt. A mi personalment em fa molta ràbia i em preocupa molt. D’una banda, sé que és un problema de referents. El món de la màgia, igual que la societat, ha estat molt masclista. I durant molts anys. A la London Society, la societat de mags de Londres, fins fa poc no deixaven entrar dones. No podia haver-hi magues. Crec que és per aquest motiu principalment. N’estic convençudíssim. Segur que és per això. I després hi ha una altra part. Jo també faig malabars. En el cas dels malabaristes és més exagerat encara. No els agrada, a les dones. Quan són petites els agrada molt la màgia, però quan es fan una mica grans… Conec una noia que és càmera a la televisió, realitzadora, boníssima, i aquesta noia quan era més petita va estar fent màgia en una escola. La fa superbé. Es diu Paula. Sempre li demano de dedicar-s’hi, però em diu que allà està molt tranquil·la…
[Somric]. Depèn de la televisió on treballe…
Si més no, no vol fer espectacles. No hi ha manera. Però també és veritat que això comença a canviar. No n’hi ha tantes com homes, però per exemple a Catalunya tenim la Melanie, que treballa moltíssim; la Gisell, que és una maga que manipula cartes, que és boníssima i que gira pertot arreu, i la Joana Andreu, que és la filla del Màgic Andreu i que fa una màgia còmica també boníssima. Se la rifen. La Joana treballa, com el seu pare o millor encara, fent humor… N’hi ha més. La Teia Moner, que també ha fet màgia amb titelles. Però és cert que, si les equipares amb els homes que s’hi dediquen, no hi ha comparació…
De petit vostè tenia una caixa de Màgia Borràs?
Sí! La vaig tenir. I vaig tenir també la caixa del Màgic Andreu, que tinc guardada i que ell em va signar fa temps. Vaig tenir la sort que primerament vaig tenir la de Borràs i després va sortir la de l’Andreu. La del Màgic Andreu era molt guai perquè contenia un vídeo VHS. La caixa Borràs sempre anava amb un llibre que no s’entenia. [Riu]. Tot allò estava molt malament explicat. Ara és quan ho veig. Era molt difícil. En canvi, l’Andreu t’explicava en un vídeo com fer els trucs. I, clar, ell és tan bon mestre en aquest aspecte… Ho il·lustra tan bé tot i ho explicava tan bàsic, que jo ho petava amb aquella caixa.
El mag naix. És vocacional…
Sí. Neix, però també es fa. Hi ha una passió, una vocació, que et crida l’atenció molt d’hora… No ho sé. Potser és perquè soc infantil o molt innocent. Però a mi m’ha encantat sempre. M’apassiona. Fruit d’aquesta passió hi dediques moltes hores, molts esforços. Si a mi tu em dius ara que em posi a fer matemàtiques, àlgebra lineal, m’hi haurien d’obligar. Em canvi, si em diuen que em posi a estudiar matemàtiques recreatives per entendre com funciona un joc de Martin Gardner, llegiré tots els llibres que calgui, m’ho estudiaré, ho preguntaré, en demanaré informació… Perquè m’apassiona.

