El Papa Lleó XIV va beneir la Torre de Jesús de la Sagrada Família utilitzant el català –la llengua d’Antoni Gaudí– en els moments clau. Ho va fer modificant la planificació inicial de l’esdeveniment, que preveia el castellà com a llengua del moment culminant de la visita pontifícia. El gir es va produir després d’una forta onada d’indignació en la societat civil i les entitats culturals al llarg de la darrera setmana. Una pressió que va acabar forçant un canvi de rumb en el protocol de l’acte i alterant els plans inicials de la Conferència Episcopal i de l’Arquebisbat de Barcelona. L’episodi, lluny de quedar en una simple anècdota de protocol, i com coincideixen experts consultats per El Món, posa de manifest una realitat incòmoda: el català es troba lluny de viure en una situació de normalitat nacional i sempre s’ha d’estar batallant per la seva presència.
Una llengua tractada com a secundària amb l’objectiu d’espanyolitzar
El filòleg i activista lingüístic Gerard Furest opina que la polèmica s’explica per un “còctel de factors”. Per una banda, assenyala que el Vaticà actua amb la “indiferència burocràtica” pròpia d’un Estat que només reconeix llengües estatals oficials a la Unió Europea. I, per l’altra banda, apunta un problema intern: “Hi ha una progressiva espanyolització de l’Església catalana”. Furest assenyala directament a l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, de qui destaca una “diglòssia màxima” i una “hostilitat” contra la llengua perquè, segons apunta, “té una idea d’espanyolitat molt clara”. Aquesta mentalitat influeix en la pèrdua de prestigi del català als temples, un fenomen accelerat a Barcelona per la secularització de la població autòctona i l’arribada d’immigrants llatinoamericans que sí que van a missa, cosa que empeny molts capellans a assumir el castellà per inèrcia.
La doctora en literatura catalana i vicepresidenta d’Alhora, Júlia Ojeda, va més enllà i qualifica Omella de “militant en contra de la catalanitat”, i recorda que va ser col·locat estratègicament l’any 2015 com una eina de contenció. Segons Ojeda, l’intent d’excloure el català responia a una “voluntat diglòssica de projectar en la Catalunya post-Procés una imatge castellanitzada i espanyolitzada de Barcelona”. Considera inadmissible l’excusa de facilitar les coses al Papa, un pontífex poliglot que parla set idiomes, la majoria de les quals són llengües romàniques germanes: “Tenia capacitat de sobres per fer els textos en català”.
Per la seva banda, el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, també es mostra categòric: “Això és hostilitat, la indiferència no existeix en aquests nivells”. En aquest sentit, recorda que els bisbes són gent instruïda i que és impossible que ignoressin el llegat i el pensament d’Antoni Gaudí respecte a la llengua. Per a Escuder, haver arraconat el català en els plans inicials reflecteix la voluntat manifesta de determinades elits de mantenir-lo exclusivament com una llengua “d’estar per casa”. “Si estigués normalitzat no hi hauria hagut cap discussió, hauria estat tot, o pràcticament tot, en català”, subratlla.
La deserció de les institucions i els perills de la “folklorització”
Més enllà de les intencions eclesiàstiques, l’anàlisi també posa el focus sobre la gestió política. Ojeda es mostra contundent amb el paper del Govern i el Departament de Política Lingüística, per una banda, i el de l’Ajuntament de Barcelona i la seva comissionada per a l’Ús Social del Català per una altra. I acusa les dues administracions de “deixadesa institucional voluntària” perquè no han dit absolutament res durant la polèmica. Una no actuació que porta Ojeda a pensar que tant al conseller Francesc Xavier Vila com a la comissària Marta Salicrú “ja els va bé aquesta situació de bilingüització”. Així, lamenta que la minorització del català “porta les institucions a assumir que no hi ha cap problema si la llengua que es fa servir no és la pròpia del país”. De fet, el Govern va intentar desvincular-se del protocol al·legant que no n’era l’organitzador, un argument que Ojeda desmunta: “És una incongruència brutal. Ens diuen que no hi tenen res a veure, però la ciutadania finança en part aquesta visita amb la taxa turística i els seus impostos”. Per a la investigadora, “no fer política lingüística activa és fer-ne”, perquè s’accepta una diglòssia que destrueix la credibilitat institucional a l’hora de demanar als ciutadans o als nous migrants que mantinguin el català.
Aquest conformisme permet que s’instal·li la “folklorització” de la llengua, un fenomen que Furest defineix com a “llatinització” o reconversió del català en un element merament simbòlic, com va passar en l’homilia de la catedral de Barcelona, quan Omella va fer servir el català per a dues frases per saludar Lleó XIV i tot seguit va saltar immediatament al castellà. Això relega la llengua a un simple “atribut” exòtic en lloc d’un element constitutiu de la catalanitat. Per a Gerard Furest, aquesta actitud és una mostra del “procés de substitució lingüística” que pateix Catalunya perquè la llengua va perdent espais i aleshores es produeix un “pallissa lingüística”, que “sense adonar-te’n, passes de tenir uns drets i al cap de cinc anys ja no els tens”.
L’actitud de submissió afecta els mateixos representants catalans. Escuder lamenta el paper del president de la Generalitat, Salvador Illa, després d’acomiadar el Papa a l’aeroport: “Va fer un missatge en català i, tot seguit, va repetir exactament el mateix discurs en castellà”. Segons el president de la Plataforma per la Llengua, aquest desdoblament és inaudit en un país normal: “Tu fas el teu missatge en la llengua del país i, si els mitjans internacionals ho volen, que ho doblin”. En aquest sentit, adverteix que aquestes actituds són autoboicotejar-se perquè són “missatges de submissió lingüística perquè traslladen que “el català per si sol no és prou vàlid”.
Es pot capgirar l’estauts secundari del català?
A l’hora de plantejar el rumb a seguir per girar la truita davant d’aquesta situació de desgast, les estratègies dels experts mostren matisos significatius sobre quin és el pes real que ha de tenir el marc polític i jurídic. Gerard Furest defensa fermament que la salvació estructural de la llengua passa de manera inevitable per assolir un estat propi, i pren com a referent el cas d’Andorra: “mètodes coactius per fer aplicar la llei” i, òbviament, tenir un estat. El Principat –subratlla– disposa de les eines de poder necessàries per aplicar una pedagogia contundent que inclou multes coercitives a qui no respecti l’oficialitat, abandonant així una “pedagogia del prec” que sovint es practica a Catalunya, que necessita “pedagogia del poder” i aplicar les lleis vigents sense tenir “por” que els tribunals espanyols invalidin les seves actuacions.
En canvi, tant Òscar Escuder com Júlia Ojeda rebaixen l’automatisme de la independència com a solució màgica i immediata, tot i que “deixaríem de tenir una legislació i uns governants obertament hostils”, i recorden exemples internacionals com el d’Irlanda, que té un estat des de fa un segle i pateix una situació molt precària del gaèlic, en contrast amb el Quebec o Flandes, que sense ser estats mantenen una salut de ferro gràcies a la fermesa interna. Tots dos analistes coincideixen que l’Estatut actual ofereix “molt marge” d’actuació que actualment s’està desaprofitat per complexos institucionals. Per això, defensen que la solució més urgent és tenir la “voluntat política” de desplegar i aplicar la legislació vigent, fer complir de manera estricta el Codi de Consum i blindar sense por el projecte d’immersió lingüística a les aules per fer-se valdre com a nació en el dia a dia.
