Un estudi de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) evidencia que la llengua és un factor important en la qualitat de l’atenció mèdica i constata que no garantir l’atenció sanitària en la llengua materna dels pacients pot anar en detriment de la precisió dels diagnòstics, de la confiança entre metge i pacient i de la qualitat assistencial. Aquesta situació no només afecta les persones nouvingudes, sinó també la població autòctona amb una llengua minoritària o minoritzada en diferents països del món com els francòfons al Canadà –sobretot fora del Quebec–, els parlants de suec a Finlàndia, els de gal·lès, els bascos. És la conclusió a la qual ha arribat Joana Pena-Tarradelles, investigadora del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la UPF, en l’estudi, titulat L’atenció sanitària amb discordança lingüística: un estat de la qüestió des de i per a la catalanofonia, publicat a la Revista de Llengua i Dret. En conversa amb El Món, Pena-Tarradelles subratlla que la diferència entre aquestes llengües i el català és aquí “encara no tenim estudis en aquest sentit”.
Abans de mesurar l’impacte de fer servir el castellà en pacients catalanoparlants, que és l’objectiu de la segona part de l’estudi, la investigadora ha fet una àmplia revisió bibliogràfica –la primera en català sobre aquesta qüestió– per analitzar l’impacte que té la discordança lingüística en la qualitat assistencial de la població nouvinguda i de la població autòctona en altres països que tenen llengües minoritzades com el Canadà, el Regne Unit, Finlàndia i també el País Basc. La investigadora assenyala que, quan el metge no parla la llengua preferida pel pacient, això no només afecta la població migrada, sinó també la població autòctona amb una llengua minoritària o minoritzada, “encara que sigui bilingüe i pugui expressar-se també en la llengua dominant amb més o menys fluïdesa”. “Els elements que més apareixen són problemes per descriure el dolor si al pacient no se l’atén en la seva llengua, sensació d’incomoditat, ansietat i estrès pel fet d’haver de parlar la teva segona llengua”.
El president de Plataforma per la Llengua i cap del servei de cirurgia maxil·lofacial de l’Hospital Parc Taulí, Òscar Escuder, explica en conversa amb El Món que caldria diferenciar tres nivells: que el metge no entengui el pacient, que no li parli en la mateixa i el pacient no sàpiga ben bé si l’entén o no, o bé que no el parli però el pacient estigui segur que l’entén. “Crec que el que és determinant és que el metge entengui molt bé la llengua del pacient”, conclou, i adverteix que on es produeix un “grau molt important del risc de seguretat assistencial” és en les comunicacions entre professionals sanitaris perquè el pacient no n’és conscient. És a dir, si un professional demana proves d’imatges a un altre professional i aquest segon fa l’informe en una llengua que el primer no entén, potser diagnosticarà malament el tractament. “El pacient no se n’adona, perquè no vigila les comunicacions que fan els metges”, alerta Escuder. En aquest sentit, la investigadora de la UPF puntualitza que en la seva revisió bibliogràfica s’ha fet una “definició àmplia” de l’atenció sanitària amb discordança lingüística, i això implica que s’inclou “tots els casos en què el professional sanitari no utilitza la llengua preferent del pacient”.
Infants i gent gran, els col·lectius més vulnerables
En recerques sobre el tema realitzades amb parlants de gal·lès al Regne Unit, del francès en zones anglòfones del Canadà, del suec a Finlàndia o del basc a Euskadi, s’ha conclòs que la capacitat d’expressar-se en una segona llengua disminueix especialment en situacions d’estrès, vulnerabilitat, por o dolor intens. Utilitzar una llengua diferent de la pròpia suposa un esforç mental afegit i provocar la invisibilització de matisos vitals per al diagnòstic. “En moments d’estrès o d’ansietat a dins de la consulta, disminueix la capacitat expressiva en la segona llengua, i no se senten tan segurs del que expliquen o de com ho han d’explicar”, apunta la investigadora. En la majoria d’estudis anteriors —exceptuant els de Finlàndia— s’ha constatat que les persones grans i els infants són els grups més exposats als riscos de la discordança lingüística en l’atenció sanitària.
Així, per exemple, en el cas de la gent gran, el deteriorament cognitiu pot empitjorar les seves competències en una segona llengua, cosa que dificulta l’atenció sanitària. En els estudis de Gal·les i Euskadi, també s’ha conclòs que els infants, sobretot si són molt petits i encara no han pogut desenvolupar prou les seves competències bilingües, depenen de la seva llengua materna per descriure símptomes de forma precisa. Entre parlants d’aquestes dues comunitats, també s’ha constatat el valor identitari de la llengua per a moltes persones. La impossibilitat de poder parlar en la llengua pròpia fa que alguns individus se sentin menystinguts pel sistema sanitari, la qual cosa pot afectar el seu benestar emocional i la possibilitat de crear una relació de confiança amb el facultatiu.
En aquest sentit, Escuder rebaixa l’impacte entre els infants perquè “sempre van amb els pares i, en qualsevol cas, el que pot ser més greu és que el metge no t’entengui”, com li pot passar a qualsevol adult. “El pare detectarà el problema si és que el metge no l’entén”, insisteix sobre l’assistència als infants. Per la seva banda, la investigadora subratlla que els infants també reben preguntes a la consulta i s’han d’explicar, i és quan apareixen les dificultats comunicatives”, però remarca que, tot i això, els estudis “no s’apuntava que aquests infants fossin més mal diagnosticats”. D’altra banda, el president de Plataforma per la Llengua sí que veu un problema amb la gent gran perquè molts cops no van acompanyats pels seus fills. “Aquí sí que pot haver-hi un problema que la gent gran no acabi de veure que el metge no l’ha entès o no entengui el metge fins i tot parlant la mateixa llengua”, admet, i creu que això s’aguditza si el metge “no entén la llengua del pacient o l’entén malament”.
L’estudi tindrà una segona part: l’impacte d’atendre pacients catalanoparlants en castellà
En definitiva, l’estudi aporta nombroses evidències científiques sobre la importància de garantir l’atenció sanitària en la llengua preferida dels pacients autòctons. Després d’aquest primer estudi, Pena-Tarradelles continuarà amb la seva investigació sobre les conseqüències específiques de la discordança lingüística a Catalunya, una qüestió inexplorada fins ara i els resultats de la qual es presentaran pròximament. La investigadora explica a aquest diari que la primera part de la recerca li ha servit per preparar el terreny per analitzar la situació a Catalunya, on estudiarà quines conseqüències consideren els pacients que té el fet de ser atesos o no en català quan van al metge.
Pena-Tarradelles detalla que les dades de l’estudi, que també inclourà la visió de sanitaris, “ja estan recollides i en procés d’anàlisi”, i calcula que aquesta segona part estarà disponible en un any i mig. “S’han fet força entrevistes, però no només a persones que han viscut casos extrems i que s’han vist afectades per aquesta atenció sanitària en castellà”, perquè “l’objectiu és “abastar el màxim ventall de perfils de la població” per entendre què passa exactament.
