Els carrers del centre de Barcelona s’han omplert d’una marea lila aquest divendres vuit de març, Dia de la Dona Treballadora, en una manifestació multitudinària que ha reunit unes 200.0000 persones segons la Guàrdia Urbana però que, en vista de les dificultats que ha tingut per avançar, poden haver sigut moltíssimes més. Dividida en una columna mixta i una de no-mixta, que havia d’ocupar-ne la capçalera, l’afluència de gent ha estat tan gran que ha tingut dificultats per ocupar el lloc que li corresponia i ha hagut de demanar a la multitud que li fes lloc, en una jornada reivindicativa que ha clamat per la igualtat entre homes i dones en un moment en què l’amenaça de retrocés dels drets de les segones és patent per l’ascens de l’extrema dreta i la radicalització de la dreta tradicional.
En el moment indicat per a l’inici de la manifestació, a dos quarts de set de la tarda, els metros que es dirigien a la plaça d’Espanya de la capital catalana anaven plens fins al capdamunt i l’accés al punt de trobada era més que difícil. Un cop començada la marxa, l’enorme riuada de gent ha transcorregut amb molta lentitud a causa de com de nombrosa era. La convocatòria tenia dos punts d’inici, un, el més nombrós mixt, amb homes i dones de totes les edats, i una altra de no-mixta, reservada exclusivament per a dones, lesbianes i transexuals. En global, però, els participants a la manifestació reflectien una part molt gran, probablement majoritària, de la societat catalana tant en edat, sexe, gènere, orientació sexual i fins i tot orientació política, amb uns lemes i unes reivindicacions concretes que diferien força però que tenien en comú el clam per la igualtat entre homes i dones.
Els lemes, precisament, juntament amb els càntics i crits que s’han sentit durant el lent avanç cap a la plaça de Catalunya, on ha acabat la manifestació, han estat una mostra perfecta de les moltíssimes raons que han dut a tanta gent a sumar-se a la convocatòria. Alguns dels -i sobretot les- participants han recordat la polèmica sentència de ‘La Manada’ amb crits de “no és abús, és violació” i el greu problema de la violència social. Altres, identificades amb els logos dels sindicats on militen, posaven més èmfasi en la necessitat de la igualtat salarial i que els homes i les dones percebin el mateix salari per fer la mateixa feina. Més enllà d’això, la creativitat també ha tingut un lloc als eslògans, alguns dels quals tenien una clara marca generacional, com ara “som més dures que un Nokia 3310”, “Sense l’Hermione en Harry Potter s’hagués mort al primer llibre” o bé “No lo sé, Rick, parece el patriarcado”. Les banderes també han estat un bon exemple d’aquesta diversitat, anant de la bandera de l’arc de Sant Martí de l’orgull LGTBI fins a les estelades i, fins i tot, algunes banderes republicanes espanyoles.
La transversalitat, doncs, en aquest sentit ha estat una marca distintiva de la gran mobilització d’aquest divendres, on s’ha reunit una quantitat enorme de gent que, fins i tot, pot tenir opinions diverses sobre alguns aspectes del(s) feminisme(s) però que s’ha unit en allò que comparteixen: la reivindicació de les llibertats laborals, socials i sexuals més bàsiques en un context que moltes persones veuen amb preocupació. Les grans institucions que representen els sectors més reaccionaris de l’estat espanyol, precisament, també han estat objectiu d’alguns crits, com per exemple “Que la madre de Felipe no pudiera abortar, qué pena me da, qué pena me da”, dirigides al monarca espanyol.
La manifestació ha estat tan multitudinària que la capçalera no-mixta ha tingut dificultats per arribar al seu lloc, ja que hi havia molta gent per davant seu i han hagut de demanar pas per aconseguir col·locar-se al davant de la marxa. Arribar a la plaça de Catalunya, de fet, ha estat impossible per a una majoria dels assistents, que s’han perdut uns parlaments que han anat molt més enllà de la lluita feminista de base i han reivindicat, amb punts de vista molt diferents a cada intervenció, la seva pròpia visió del feminisme i unes reivindicacions d’abast també molt ampli però que han considerat unides sota el paraigua d’una sola causa: treballadores sexuals, de la llar, persones racialitzades, defensa del medi ambient, animalisme… El feminisme és l’element comú de moltes lluites i avui, en aquesta gran mobilització, només comparable a les que ha promogut l’independentisme durant els darrers anys, ha demostrat que el suport que té és molt més gran que el que es reflecteix a les institucions, de les empreses privades als tribunals i les cambres representatives.
