Sentència condemnatòria, però també agafada amb pinces per la manca de competència de la sala que va jutjar el cas. L’agent dels Mossos d’Esquadra acusada de lliurar un certificat de coneixement de català fals a l’administració, que mai no va arribar a ser acceptat, ha estat comdemnada a sis mesos de presó i una multa de multa de 1.800 euros per un delicte de falsedat en document oficial comès per un particular, de l’article 392 del Codi Penal. Un detall important en el cas, perquè aquest va ser un dels arguments de la defensa en la vista oral celebrada el passat 9 de febrer. De fet, la condemna rebaixa molt la petició del fiscal, única acusació, que demanava un any i nou mesos de presó.
La sentència, de nou pàgines i a la qual ha tingut accés El Món, considera provat que l’acusada, a través del seu perfil administratiu, d’ús personal i intransferible, va accedir a la intranet corporativa de la Direcció General de Policia i va introduir-hi un títol de nivell C2 d’idioma català. “Aquest títol no havia estat emès per l’entitat legitimada, sinó que havia estat confeccionat per la mateixa acusada o per algú al seu prec”, indica la resolució. “El certificat li proporcionava més puntuació en concursos de promoció interna als quals pogués optar”, afegeix la sentència, tot i que assenyala que el certificat no va tenir cap efecte.
Els magistrats de la secció setena de l’Audiència de Barcelona no defugen el debat, conscients que la sentència serà recorreguda davant la sala penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). De fet, entren al cos a cos amb la defensa, a qui donen en part la raó, però que utilitzen un mecanisme d’economia processal per contrargumentar, quedar-se la causa i condemnar l’acusada amb la prova de la vista oral. La prova, el títol falsificat, també és objecte d’un interessant debat entre els magistrats de la sala i l’advocat defensor, José Antonio Bitos, perquè la percepció del document podria haver evitat fins i tot l’existència del delicte. L’advocat ja ha avançat que recorrerà la resolució.
“Perpetuatio irisdictionis”
El tribunal aprofita el primer punt de la part resolutiva de la sentència per discutir, per reivindicar, per segona vegada i com va passar a la vista oral en tràmit de qüestions prèvies, la seva competència per jutjar el cas. De fet, els magistrats són honestos, com van dictar in voce, donant la raó al lletrat en un punt. El tribunal no tenia competència per a aquest cas perquè l’acusada, tot i ser funcionària i agent de l’autoritat, no va actuar tècnicament com a mossa d’esquadra, i així ho va entendre la fiscalia en qualificar la seva conducta de falsedat comesa per un “particular”. “El lletrat té raó”, asseguren.
Una afirmació, però, que conté una llarga adversativa. En aquest sentit, entenen que la manca de competència s’hauria d’haver advertit en un altre tràmit processal. En concret, en la interlocutòria d’obertura de judici oral, tot i que entenen que possiblement es va produir una errada d’interpretació de la Llei d’Enjudiciament Criminal. Arribats a aquest punt, però, el tribunal tira pel dret i aplica la doctrina de la “perpetuatio irisdictionis”. És a dir, mantenir la mateixa jurisdicció per tal de “fonamentalment, evitar demores injustificades en l’administració de justícia, ja que no es genera indefensió a les parts atès que no hi ha menyscabament de garanties per la composició del tribunal, ni es modifica in peius el règim de recursos possibles contra la sentència”.
Una opció, però, pensada més per a causes, com per exemple, les que basculen entre l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, o el TSJC i una Audiència Territorial, i que els acusats, amb règim especial d’aforament, deixen la seva responsabilitat per canviar de tribunal i allargar el procés. O bé aquelles causes on es canvia la qualificació del delicte per que vagi a parar a un altre tribunal que per competència li pertoca i perllongar el procés.
I el document?
La segona part de la resolució entra en el gruix de la comprovació de la prova. Bàsicament, si el títol que es va enviar a la direcció de recursos humans es veia o no d’una hora lluny que era més fals que un whisky de telenovel·la. I si havia entrat en el trànsit jurídic. En aquests dos punts, la resolució també gaudeix del debat. Per una banda, la defensa va al·legar, aportant els documents a sala on es veien les diferències evidents entre un títol vàlid i el falsificat, que el paper era “bast” i “groller” i que per tant, “seria avaluat sense dificultat per les persones que haurien d’analitzar el certificat, de manera que en cap cas no podria tenir efectes, ni generar perill per al bé jurídic protegit”. És a dir, la falsificació va ser tant “manifesta” que només obrir l’arxiu la funcionària encarregada de validar-los ja va notar que li intentaven donar garsa per perdiu.
El Tribunal, però, no ho interpreta de la mateixa manera. D’entrada, nega que la falsetat fos “evident i grollera”, tot i que reconeix diferències substancials com la marca d’aigua del document. Tot i això, opina que no és “evidentment invàlid” i que va requerir una segona opinió per part del Consorci de Normalització Lingüística. Amb aquesta premissa, el tribunal conclou que el document va arribar a estar “introduït al trànsit, creant el risc per al bé jurídic”. “L’acusada havia descarregat el document al portal específicament creat per incorporar elements de formació o crèdits a l’expedient personal dels Mossos d’Esquadra”, indica la sentència.
Segons la resolució, la primera funcionària encarregada de validar el títol “no el va considerar palmàriament fals”, sinó que “va dubtar de la seva autenticitat, i per aquest motiu es va posar en contacte amb la Secció d’Avaluació de la Direcció General de Política Lingüística, que sí que es va percatar de manera immediata de la seva falsedat”. Seguint el criteri del tribunal, llevat de la marca d’aigua, només una persona coneixedora es podria adonar dels “elements disconformes” que mostrarien la seva falsedat. La resolució, per tant, encara deixa camp per córrer a les defenses en apel·lació.
