El model d’inserció laboral que duen a terme els centres especials de treball d’iniciativa social, també coneguts com a CETIS, és un model delicat en què qualsevol canvi es nota. Una cadena on totes les baules són imprescindibles i, si es retalla un element, la resta de l’engranatge se’n ressent. Amb aquest model treballen gairebé cent centres sense ànim de lucre agrupats sota el paraigua de Dincat, l’entitat que representa el sector de la discapacitat intel·lectual i del desenvolupament a Catalunya. I és un model que es troba al límit ara mateix. Segons denuncien des de l’entitat, la Generalitat deu 153 milions d’euros del finançament dels CETIS corresponents a l’exercici 2025: “No hem rebut ni un euro dels que, teòricament, s’han destinat”, denuncia el director de Dincat, Víctor Galmés, en conversa amb El Món.
Per fer front a aquest forat, Galmés explica que han hagut de ser els mateixos centres especials de treball els que s’han hagut de fer càrrec de l’impacte econòmic per protegir llocs de feina i preservar l’atenció a les persones: “Encara no s’ha cobrat res en tot l’any. Els centres estan en una situació extrema perquè s’han hagut d’endeutar”, argumenta el director de Dincat. Fonts del Departament d’Empresa i Treball, dirigit pel conseller Miquel Sàmper, consultades per El Món, però, neguen rotundament les afirmacions de Galmés: “Enguany, el Govern ja ha destinat un import total de 133 milions d’euros als centres especials de treball. Aquest import s’incrementarà quan es publiqui la convocatòria de subvencions del programa per al suport a l’ocupació de persones treballadores amb discapacitat en CET, en concret per la línia de suport salarial, prevista per aquest desembre”, indiquen les fonts de l’administració catalana, que neguen fermament que hi hagi cap mena de “deute” amb els centres especials de treball: “No hi ha cap deute”.
Davant aquests arguments de la Generalitat, Víctor Galmés recorda que “destinar” diners no és simplement “llançar una convocatòria”, sinó que és fer que aquests diners arribin als centres especials de treball. En aquesta línia, el director de Dincat també denuncia que el govern de Salvador Illa està reduint més de 5 milions d’euros el pressupost destinat al personal de suport dels centres. És a dir, el finançament que serveix per pagar el sou a psicòlegs, educadors socials, treballadors socials, terapeutes ocupacionals i pedagogs, entre d’altres, que tenen un paper cabdal en aquesta tipologia d’empreses. Les mateixes fonts del Departament d’Empresa també neguen que s’estiguin produint aquestes “retallades” que denuncia Dincat: “No s’ha retallat el pressupost destinat al personal de suport dels CETIS. La xifra del pressupost és la mateixa que la de l’any passat, 32,5 milions d’euros d’una convocatòria de subvencions“, argumenten des de la Generalitat, que apunten que el procés s’ha resolt aquesta mateixa setmana.
Per altra banda, Galmés també assegura que la convocatòria de les subvencions d’aquest 2025 s’ha endarrerit respecte al calendari previst -i consensuat amb el sector-, cosa que ha posat encara més contra les cordes els centres especials de treball. Una acusació que des del mateix Govern admeten: “Es van canviar les bases i els criteris de la convocatòria, pactat amb el sector, i va sortir tard. Entomem un mea culpa, hem anat tard”, asseverava la consellera d’Economia, Alícia Romero, al Parlament aquest dimecres, on també va admetre: “No hem sigut prou àgils”. Va afegir que confia que no es repeteixi la situació. Sigui com sigui, per al director de Dincat, la conclusió és clara: “El model [d’inclusió laboral], ara mateix, està al límit”.
Seixanta anys treballant per la inclusió laboral
Els centres especials de treball són empreses que asseguren una feina remunerada per a les persones amb discapacitat per garantir la seva integració laboral. Dins d’aquestes empreses existeixen dues tipologies: les que també tenen un objectiu “mercantil”, alhora que el social, i les que són purament sense ànim de lucre. Totes aquestes empreses van néixer fa seixanta anys arran de l’antiga llei LISMI -és a dir, la llei d’integració social dels minusvàlids-, actualment convertida en la llei general de la discapacitat. Des de llavors, les empreses han anat creixent i adaptant-se a les noves realitats del món laboral: “Nosaltres vam néixer fa seixanta anys de la LISMI, amb un origen en feines molt manufacturades. Des de llavors hem crescut molt”, explica Pepa Muñoz, directora de comunicació i promoció cooperativa del Grup Cooperatiu TEB.
Muñoz rep aquest diari al centre ubicat al número 54 del carrer de Fernando Pessoa, al barri de Sant Andreu de Barcelona. El TEB va néixer l’any 1965 gràcies a la unió de set famílies amb algun membre amb discapacitat intel·lectual i volien lluitar pels seus drets. D’aquest esperit cooperatiu va néixer el taller escola de Barcelona, que avui s’ha expandit fins a convertir-se un grup cooperatiu amb cinc centres a la capital catalana i un a Castellar del Vallès. En el conjunt de centres hi treballen, d’alguna manera o altra, més de mil persones, el 62% de les quals conviuen amb alguna discapacitat. S’hi fan feines de tota mena: jardineria, elaboració de productes cosmètics, de cremes solars, de pintura… Feines de tots colors, i aptes per a tothom.
El centre del TEB de Sant Andreu funciona com una gran maquinària on cada treballador juga un paper clau, mil·limetrat. A la primera planta hi ha una secció que s’encarrega de la manufactura de productes per al sector editorial. Una secció que concentra un gruix important de la plantilla del centre, malgrat que no és el sector que els aporta més rendiment econòmic. A l’altra banda del primer pis hi ha una altra secció que fabrica pintura. Allà hi treballa menys gent, perquè els perfils professionals que han de dur a terme les tasques necessiten un cert grau d’autonomia que no tots tenen. “Sabem, però, que algun dia, tard o d’hora, els que ara treballen en aquesta secció [la de pintura], passaran a la del costat [l’editorial]. Tot funciona amb un gran equilibri”, explica Pepa Muñoz, que assegura que qualsevol retallada per part de l’administració es nota en el dia a dia del centre. Una situació traslladable a la realitat de tots els centres especials de treball del país.
Més que un simple lloc de feina
Els centres especials de treball com el TEB de Sant Andreu són molt més que simples llocs de feina. Així ho explica Vicky Patón, una treballadora de 43 anys amb discapacitat que fa vuit anys que va arribar a l’empresa. “Vaig començar a treballar aquí perquè em van fer fora de l’empresa on estava abans [també un CETIS], i des de llavors la meva vida ha millorat al màxim“, comenta amb un somriure d’orella a orella Patón, que assegura que des que va començar a treballar al TEB s’ha sentit “valorada” com a persona: “M’ha millorat l’autoestima”, afegeix. Ha fet amics i hi ha trobat la seva parella, amb qui ara volen fer el pas de marxar a viure junts. Treballar en aquest centre especial de treball li ha donat seguretat en si mateixa i li ha obert nous horitzons: “Ara vull ser administrativa. Només em queden dues assignatures per treure’m l’ESO”, explica contenta. Al TEB de Sant Andreu, la Vicky ha trobat un espai segur.
És precisament aquest l’objectiu dels centres especials de treball sense ànim de lucre: “Ens agrada molt fer una feina transversal, les vint-i-quatre hores del dia, tots els dies de l’any. Preocupar-nos per l’àmbit formatiu, per la seva situació d’habitatge, pel lleure… Treballem per acompanyar a les persones”, argumenta Víctor Galmés. És per aquest motiu que les “retallades” que denuncien des de Dincat, malgrat que el Govern les negui, suposen una estocada per als centres de treball. I és que si les retallades i l’endeutament es mantenen, avisen des de l’entitat que representa el sector de la discapacitat intel·lectual a Catalunya, moltes entitats socials no podran sostenir la seva activitat i el futur laboral -i no només laboral- de milers de persones quedarà en perill imminent.
Els CETIS demanen a l’administració catalana que continuï dotant de recursos els seus centres per poder continuar contribuint a incloure laboralment, però també a escala social, totes les persones que ho necessiten. Uns recursos que, segons asseguren des del sector, malgrat la negativa de la Generalitat, actualment manquen, encara que ara el Govern asseguri que ho solucionarà a correcuita abans de final d’any. “Nosaltres demanem mantenir el pressupost actual per poder mantenir tots els equips, i continuar amb aquesta feina”, insisteix el director de Dincat. Sense aquests recursos, el sistema d’inclusió laboral, delicat i calculat al mil·límetre, perilla. Enguany, el govern de Salvador Illa ha pogut salvar -tard- el finançament d’aquests centres, però des del sector avisen que una altra estocada d’aquesta magnitud podria resultar mortal.
