Els nous pressupostos de la Generalitat eleven la despesa educativa fins als 8.300 milions d’euros. El Govern dobla pràcticament la inversió de fa una dècada, incrementa en gairebé quatre punts la despesa respecte del 2023 i situa el pes del departament al voltant del 16%. Ara bé, els experts demanen no oblidar en l’anàlisi la càrrega repressiva de la inflació: el pressupost educatiu ha crescut un 33% els últims cinc anys, però la inversió real cau a l’11% si tenim en compte que el cost de la vida n’ha pujat un 22. És a dir, que els últims anys l’executiu només ha invertit un euro extra per cada deu que invertia abans del 2020. Insuficient, argumenten habitualment els sindicats, per capgirar les retallades que han fet esclatar la crisi educativa.
“La inversió real va estancar-se el 2013, en part, perquè ha crescut la despesa en altres carteres com ara la sanitat. Educació ha passat d’ocupar un 15,5% del pressupost a quedar-se al voltant del 13 i 14%”, detalla el catedràtic de polítiques educatives, Francesc Padró, també director de l’Anuari de l’Educació de la fundació equitat.org. Les xifres del nou pressupost tornen a situar-se lleugerament per sobre d’aquestes dades, si bé l’analista creu que possiblement s’ha tocat sostre. “Difícilment pujarem sistemàticament d’aquest 14 o 15%, encara que s’ha de relativitzar. Un 14% d’ara continua sent força diners”, opina Padró. El problema, conclou el catedràtic, ve condicionat per les “condicions de fiscalitat” actuals de Catalunya.
“És cert que hi ha hagut més inversió educativa, però té trampa”, afegeix l’exprofessor, referent sindical i col·laborador d’El Món Xavier Diez. “D’una banda, hi va haver el retorn d’algunes retallades, com per exemple, els endarreriments salarials derivats dels sexennis, i també s’ha hagut de fer front a un increment d’estudiants a mig curs”, apunta el docent, ja jubilat. Díez recorda que la inversió també inclou l’escola concertada i dubta que l’esforç sigui “sincer”. “Tenir una escola precària és una bona estratègia per fer negocis amb la privada, perquè atreu molts alumnes de classe mitjana a escoles concertades. Si fos pels governs, ho privatitzarien tot per fer negoci, tal com va passar durant l’intent de la Llei Aragonès”, remarca l’analista. Impulsada per ERC i Junts, aquesta llei regulava la prestació de serveis públics a càrrec d’empreses privades i obria la porta, segons la denúncia dels sindicats, perquè alguns serveis “sensibles” com les tutories o l’educació especial passessin a mans privades.
“La inversió actual és poc efectiva”
L’equilibri publicoprivat se suma a una gestió econòmica de l’escola pública basada “a engreixar la mateixa maquinària de sempre, que no funciona”, segons l’opinió de Padró. “La inversió actual”, resumeix en altres paraules, “és molt poc efectiva”. En aquest sentit, el catedràtic qüestiona la línia continuista de la conselleria dirigida per Esther Niubó. “El departament, aquest i d’anteriors, s’ha dedicat a anunciar grans plans que no tenen objectius clars, ni fites temporals clares ni mecanismes de regulació”, qüestiona Padró.
L’experiència sindical de Diez dona la raó a l’acadèmic: “En termes generals, els plans només serveixen per omplir paperassa i col·locar persones afins per coordinar-los”. “I per fer veure que fas alguna cosa”, insisteix de forma crítica. “L’experiència m’ha demostrat que no arriben diners i recursos a l’escola que més ho necessita, sinó que depenen de la capacitat de pressió d’ajuntaments, entitats, associacions de pares o contactes privilegiats d’alguns docents”.
La manera més eficaç de gestionar els diners, conclou l’analista d’El Món, és contractar professorat “per rebaixar les ràtios”. I, en aquest sentit, les dades no són optimistes. Catalunya va tancar el curs 2024/25 amb una ràtio de 22,7 alumnes a primària i de 28,2 a secundària; en tots dos casos, registres inferiors als d’una dècada enrere (22 a primària i 27,9 a l’ESO) malgrat el decreixement de la natalitat.
“No estem fent una bona avaluació dels projectes”
En el seu anuari, l’entitat equitat.org demana un canvi de model econòmic centrat en les escoles de més complexitat per revertir la ineficàcia política dels darrers anys. L’executiu ha arribat a comprar-ne el model, diu la fundació, però mai l’ha arribat a implementar per les “reticències” d’una “cultura dominant” en què “igualtat és sinònim de dotar a tothom dels mateixos recursos”, sentència Padró.
En tot cas, l’expert no ho basa tot en el canvi de paradigma. Una de les qüestions que l’excol·laborador de l’OCDE demana reestructurar de forma àgil són els recursos –escassos– que es destinen a la inspecció de les zones complexes. “Els centres amb més necessitats han de tenir més hores d’inspecció i això suposaria un cost assumible per a l’administració”. D’altra banda, demana una revisió del model d’avaluació dels projectes. “De què serveix carregar els docents de tasques administratives si després no fas una bona avaluació que et permeti saber si un programa està funcionant o no”, resumeix Padró, que veu un bri d’“esperança” en el desplegament de la nova Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació (APE).
Segons la descripció pròpia del Govern, aquest nou organisme s’ha d’encarregar “d’impulsar l’avaluació independent i l’anàlisi de possibles escenaris de futur del sistema educatiu no universitari”. El catedràtic hi confia, l’exprofessor no tant. “Ja existia el Consell d’Avaluació del Sistema Educatiu i, malgrat tenir vuit persones en nòmina, no servia per a res perquè no investigava res que pogués resultar útil, sinó que era exclusivament per avalar acadèmicament ocurrències pedagògiques”, recorda críticament Diez de la seva etapa sindical. “En no ser un organisme independent, no feia res que pogués contradir o incomodar el departament”, afegeix. “Si això passava amb el CSASE, res no em fa pensar que l’Agència anirà millor”, conclou.
Les anàlisis demanen així independència en les avaluacions i més estabilitat en les polítiques públiques, fins ara massa variables i pendents d’una inversió que pateix, com la resta d’àmbits i sectors, les derivades de la realitat econòmica. Certament, la inversió global ha pujat respecte a les retallades de 2010, però ignora el pes de la inflació. En aquest sentit, els experts alerten que altres indicadors importants, com ara el percentatge d’inversió sobre el PIB, continuen estancats. Les últimes dades, de 2024, situen la inversió educativa sobre el PIB en un 3,8%, per sota de la mitjana estatal i europea –gairebé sempre entre el 4,5 i el 5,5%– i molt lluny del 6% que marca la Llei d’Educació Catalana. “Cal un canvi de mentalitat perquè la intervenció de l’administració deixi de ser decimonònica i s’adapti a la nova realitat, però també ha de quedar clar que es poden fer coses mentre no arriba aquest canvi de paradigma”, culmina Francesc Padró.
