Carles Solà Ferrando (Xàtiva, 1945-Sant Cugat, 2026) ha mort avui. Ha estat l’híbrid perfecte: científic i polític. Perfecció discretíssima. Centaure de molts deserts. La llista de càrrecs que desgrana la seua biografia sorprèn perquè Solà els va empalmar i empomar sense enrenous i amb eficàcia. Dues actituds –o virtuts– que ara no es prodiguen enlloc. I menys alhora. Amb cent vegades menys de currículum n’hi ha que no paren de clacar.
Solà va fer els estudis de Química a la Universitat de València en el darrer franquisme i allà va aprendre i es va comprometre. Socialment i nacionalment. Un compromís que el va fer militar al Sindicat Democràtic d’Estudiants, al Partit Comunista i, després, integrar-se al nucli fundacional del Partit Socialista del País Valencià, el bo, el d’aquella època. El d’Alfons Cucó, Vicent Ventura i els germans Vicent i Joan Garcés.
Mort el dictador, va aconseguir la càtedra de química tècnica a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la qual seria anys després rector gràcies als vots dels estudiants, que de vegades saben per què es decanten. En les dues darreres dècades de la seua carrera docent es va especialitzar en una de les seues passions: la biotecnologia.
La llista d’investigacions, de treballs que se’n van derivar i de publicacions del doctor Solà és copiosa. Com importants són els reconeixements que la van celebrar.
Un científic compromès amb el seu país és triplement efectiu. Carles Solà ho va ser sempre i amb efervescència imaginativa durant l’octaetèride en què va ser rector de l’Autònoma. Perquè en quedara constància va ser ell qui va encarregar a l’escultor Andreu Alfaro les quatre columnes hercúlies i il·lustrades que permeten identificar el campus des de la B-30. La icona de l’Autònoma és l’empremta del seu rector de Xàtiva. Qui conega la història d’aquesta ciutat i el segell dels seus fills més il·lustres ho trobarà lògic i categòric.
La memòria és fràgil i interessada. Per això convé recordar dos episodis. El primer és que Solà va retirar la bandera espanyola en la inauguració del curs acadèmic en què es va estrenar com a rector: “Molt fàcil: vaig dir que ací només hi havia d’haver una bandera, que era la senyera”.
El segon va esclatar –mai més ben dit– quan José María Aznar es va presentar a la UAB per sorpresa a visitar el Centre Nacional de Microelectrònica instal·lat al seu campus –una excusa tan invàlida com qualsevol altra, perquè l’interès de l’expresident espanyol per aquesta matèria és equiparable al que deu sentir per la burgerologia– i la disrupció va acabar amb una batalla campal entre policia i estudiants. Carles Solà va prendre públicament partit pels discrepants. Amb aplom civilitzatori.
El claustre de l’Autònoma li va renovar la confiança i va declarar persones no grates el mateix Aznar, la delegada del govern espanyol i el Cos Nacional de Policia, que no han tornat a posar-hi els peus. Però aquella decisió es va fer amb el seu vot en contra, perquè, com l’exrector confessava anys després, durant el Procés, “aquesta gent és molt venjativa, ara ho estem veient més que mai, i tenia por de possibles represàlies”.
Impulsor de la Xarxa Vives d’universitats dels Països Catalans
El compromís universitari de Carles Solà no es va reduir als límits de la Catalunya estricta. Aplicat en la doctrina d’un altre doctor, Joan Fuster, va impulsar la creació de la Xarxa Vives d’universitats dels Països Catalans, que va presidir entre l’any 2000 i el 2004.
Carles Solà, després de l’etapa novençana al magnífic Partit Socialista del País Valencià previ a la denominada “unitat socialista”, que més aviat va ser una absorció des del PSOE, es va mantenir sempre fidel com a independent compromès. Compromès amb els valors de progrés i de país. El 2003, però, responent a una proposta de Josep-Lluís Carod-Rovira, va entrar com aportació republicana al govern de Pasqual Maragall, des del qual va treballar, amb silenci i resultats, per incentivar la investigació en tots els àmbits. La seua militància, des que Maragall el va fer fora del govern, va ser tan discreta com el seu treball. Una militància independentista conseqüent amb els fets i la gent.
Així ho constata una entrevista que va donar a El Temps el 2021 en què Carles Solà no havia mudat l’elegància, però havia assumit que segons amb qui més val ni berenar: “La repressió és molt forta, i pensar que hi ha vies de negociació per arribar a l’autodeterminació o a quotes de llibertat trobe que no té cap fonament. Menys encara quan en aquest país sempre preval la norma espanyola, sense excepció. Ens han enganyat fins i tot amb les infraestructures. Veure en aquest context que un partit com ERC vol fer creure que hi ha possibilitats reals de negociació jo no ho entenc. És una deriva que no ens porta enlloc”.
Carles Solà Ferrando, científic compromès i discret. Descanse en pau sàvia.
