La inversió educativa de Catalunya s’ha estancat per sota de la mitjana estatal i continua a la part baixa del rànquing europeu. Segons les últimes xifres, de l’any 2024, el percentatge de despesa respecte del PIB és del 3,8%, lluny del 4,5% de la mitjana estatal i molt per sota del llindar del 6% que marca la llei d’educació catalana (LEC). Catalunya també veu lluny el 5% que acostuma a marcar la mitjana europea, que en 25 anys no ha caigut mai per sota del 4,7%. Aquest infrafinançament ha generat un sotrac a les aules i ha acabat la paciència dels docents, que aquest curs han carregat contra la pèrdua de poder adquisitiu de la plantilla i ara fixen la mirada a revertir les mancances estructurals del sistema.
Si s’examina país, per país, Catalunya se situa a la cua d’Europa en inversió educativa. Segons les dades del 2023 –les últimes disponibles– del portal estadístic oficial de la Unió Europea, Eurostat, només quatre països van invertir-ne menys que Catalunya (4,1% el 2023): Irlanda (2,8%), Romania (3,3%), Itàlia (3,9%) i Grècia (4,0%). Tots lluny de l’elit educativa europea, com Suècia (7,2%) o Finlàndia (6,3%), i a certa distància de països veïns com França (5%). El catedràtic de polítiques educatives de la Universitat Pompeu Fabra Francesc Padró avisa que aquest indicador té un punt de “superficialitat”, perquè depèn del nivell de riquesa de cada país, però reconeix que és un índex comú a occident. La UNESCO recomana una inversió educativa d’entre el 4% i el 6% del PIB de cada país.
Padró, que també ha dirigit l’anuari d’equitat.org, remarca que l’infrafinançament “gairebé estructural” del sistema català arrela encara amb més força durant la crisi econòmica. Catalunya havia elevat progressivament la despesa sobre el PIB fins al 4,3% de l’any 2010, però les retallades posteriors van rebaixar la xifra sempre entre el 3,6 i el 3,7%. En aquest sentit, el repunt dels últims anys, que ha arribat a igualar les millors xifres en dues ocasions, és insuficient per revertir el dèficit de la dècada anterior.
Arribar al 6%, un objectiu utòpic?
La comunitat educativa demana esforços a l’administració per elevar la xifra actual, en part per revertir les retallades, però també per equiparar el sistema català al d’altres països homologables. Però Padró ho veu difícil perquè Catalunya és “deficitària”. “Si ens comparem, per exemple, amb el País Basc, en sortim mal parats, perquè ells estan molt per sobre”, situa com a exemple. Els últims quatre anys (2021-2024), la inversió basca en educació ha estat sempre d’entre el 5,3 i el 5,7% del PIB, segons les dades de l’institut d’estadística basc. L’expert ho vincula al “tractament fiscal diferent” que té aquesta comunitat.
Arribar al 6% d’inversió que marca la llei catalana implicaria, a efectes pràctics, duplicar el nombre de recursos actuals. Es tracta d’un objectiu optimista tenint en compte que el 65% del pressupost actual d’Educació s’ha de destinar a salaris i que un 29% és per efectuar transferències corrents (beques, subvencions i concerts, principalment). Només un 3% es destina a noves inversions. “Per arribar al famós 6% de forma immediata hauríem de tancar algun altre departament”, sentencia Padró. “I com que això no passarà, s’ha de demanar que l’objectiu sigui ser-hi cada cop més a prop”, conclou.
És també el que demanen els sindicats. A inicis de la dècada actual, la USTEC, principal organització a l’escola pública, ja demanava “aproximar-se” a l’objectiu, fixant en 15.000 milions d’euros el pressupost que hauria de tenir la cartera d’Educació per arribar al famós 6%. El pressupost actual –el més alt dels últims anys– hi destina uns 8.300 milions. Els experts recorden alhora que la inflació rebaixa les expectatives de creixement. Segons l’anuari d’equitat.org, malgrat que la inversió global en educació ha crescut un 33% en deu anys, el rasclet de la inflació n’ha rebaixat l’efecte a l’11%. En altres paraules: la Generalitat només inverteix en educació un euro extra per cada deu que n’invertia fa una dècada.
Creixen les necessitats educatives per raons socioeconòmiques
El dèficit d’inversió coincideix amb un increment de les necessitats educatives dels alumnes. Així ho indicaven els docents durant les seves protestes, abans i sobretot després de rebutjar el segon acord del departament amb els sindicats el març passat. “El col·lectiu ens diu que no és només una qüestió de salaris”, ha admès la USTEC, que s’ha desmarcat finalment del preacord que va signar amb Educació. Es calcula que al voltant del 30% dels estudiants catalans tenen algun tipus de necessitat educativa i que un 36% viu directament en risc de pobresa o exclusió social. I malgrat que el nombre d’alumnes ha caigut, el percentatge que necessita suport s’ha disparat un 130%.
L’anuari de l’antiga Fundació Bofill desgrana aquestes dades a partir dels registres de la Generalitat. Els alumnes amb necessitats especials en l’educació primària han passat del 8% el 2021 al 34% el 2026; a la secundària el salt és del 6,8% al 29,3%. L’increment també és notable si es mira només el nombre d’alumnes amb dificultats socioeconòmiques greus, arribant a ser el 5,3% del total de primària i el 6,6% de secundària.
A Europa, segons dades de l’Agència Europea sobre l’educació inclusiva, els percentatges mitjans són molt més baixos, d’un 5,35% a primària i 6,37% a secundària. Ara bé, són xifres poc comparables perquè Europa no té en compte la realitat socioeconòmica sinó exclusivament casos de diagnòstic pedagògic greus. En canvi, l’informe PISA –ara al centre de la polèmica per les errades que han invalidat els resultats catalans de l’última edició– sí que permet fer una comparació aproximada entre regions.
L’estudi de l’OCDE analitza les diferències a partir d’un indicador propi en què la mitjana socioeconòmica és igual a zero. A partir d’aquí, els estudiants escolaritzats als països nòrdics estan 30 i 40 punts per sobre i altres com Alemanya, el Canadà o els Estats Units se situen 15 o 25 punts per davant. Per contra, Itàlia (20 punts per sota de la mitjana), Turquia (-40) o països llatinoamericans com el Perú o Tailàndia (-80 i -120) estan a la cua.
El nivell socioeconòmic dels alumnes catalans se situa, segons l’informe PISA, ben a prop de la mitjana global (dos punts per sota només), però és inferior al dels alumnes de Madrid (més de 25 punts de diferència) o el País Basc (+18 punts). Tres models tant desiguals com diferents: Madrid només inverteix un 2,9% del seu PIB a educació i el País Basc prop d’un 5,5%. Catalunya, amb un 3,8%, hi és just al mig.
