David González Rubio és periodista. Diu que dels darrers. Quan va acabar el grau d’Humanitats se li va ocórrer fer l’autòpsia a l’ésser humà actual. L’ha publicada a Cancel·lar l’humà (editorial Albada), un manual clarivident i valent que mira de respondre a dues preguntes: “Hem de deixar de ser humans per ser lliures?” i “Estem condemnats a ser màquines?”. Pel laberint d’Ariadna, el forense González Rubio, recte com un fus, trepana el món dels cíborgs i els dels seus defensors: transhumanistes bioconservadors i bioliberals, posthumanistes tecnoliberals, anarcocapitalistes, singularistes i acceleracionistes. Una tropa heterogènia en els matisos que ha arribat a la conclusió compartida que l’ésser humà ha fracassat i cal obrir pas a l’existència postbiològica per assolir la virtualitat eterna. És a dir, a la immortalitat. De tots o només d’uns quants? González Rúbio s’hi oposa, amb arguments encara humanistes, sense el post: “Les conseqüències polítiques i socials del marc que dibuixa el procés de ciborgització poden ser letals per a una vida que es consideri digna”. A la cúspide de la tecnoeufòria, exercint-ne el màxim control, hi ha Elon Musk, Jeff Bezos, Mark Zuckerberger, Peter Thiel o Samuel Harris Altman. L’elit de Silicon Valley aspira a la immortalitat. “Que no són els robots, que venen els cíborgs!”, alerta David González. Qui s’hi pot resistir quan tothom porta un policia digital a la butxaca?
Què és un cíborg?
Una entitat mig humana i mig maquínica. Mig organisme biològic i mig organisme artificial. Als cíborgs s’uneix el que seria la natura i la cultura en el grau màxim.
Òbviament, Robocop devia ser un cíborg…
És això. Això és un cíborg. Hi ha els cíborgs de la ciència-ficció, sí, els de les pel·lícules. Els meus són els de cada dia. Ens hi estem convertint, perquè mai hem tingut la tecnologia tan a prop de la pell en la nostra activitat quotidiana com la tenim ara.
Però una cosa és una persona amb un mòbil o amb cristal·lins artificials després d’una operació de cataractes i una altra un mig humà…
Una cosa, sí, és l’ús de la tecnologia amb intenció terapèutica i una altra si busca uns altres objectius. No cal dir que l’evolució humana i el progrés ens porten a la incorporació d’una part biònica perquè ens solucioni un problema físic o biològic; un cor artificial, per exemple. L’ésser humà i la tecnologia des del principi dels temps van lligats. Pensa en la pel·lícula 2001: una odissea de l’espai. Des del moment en què aquell primat llança a l’aire aquell os després d’haver-lo convertit en una arma ens lliguem absolutament a la tecnologia. Jo això no ho qüestiono. Qüestiono altres intencions.
El transhumanisme diu: “Ja que tenim tecnologia per usar-la de manera terapèutica, per millorar aquests problemes que tenim de salut, diguem-ne, en un moment donat, per què no posar-nos unes pròtesis que ens puguin fer córrer a 300 quilòmetres per hora”? Per què no posar-nos –com, per exemple, ven el senyor Elon Musk– un xip que es diu Telepathy que te’l fiques al cervell i tu pots donar ordres directament a un ordinador? Tu diràs: “Oh! Això és fantàstic!”. Bé, sí. Però també te les poden donar a tu, eh?, a través d’aquest xip, les ordres. És molt tènue la línia que separa el que seria el millorament terapèutic del que els transhumanistes en diuen millorament de l’espècie.
Els transhumanistes defensen l’aplicació de la tecnologia al cos humà sense límits.
Sense límits! Els transhumanistes afirmen que l’espècie Homo sapiens, l’espècie homo, és defectuosa. Té moltíssimes limitacions biològiques, físiques, i tenim una cosa a l’abast que es diu tecnologia que les pot resoldre. Per què no fer-la servir per a millorar això? Hem d’escapar del que ens fa fracassar. És molt interessant la diferència entre els posthumanistes filosòfics i els transhumanistes. Els segons volen escapar de la condició biològica, “perquè és un desastre, perquè em moriré. I jo no em moriré”. Quan Xi Jinping i Vladímir Putin els enganxen en una conversa on diuen que volen viure 150 anys, tot això, que ens pot semblar ciència-ficció, resulta que ja és a les altures més altes dels que regeixen els destins de la humanitat.
Tornem al transhumanisme. Els transhumanistes diuen que som una espècie fracassada, que som una caqueta. No aguantem. Per això hem hagut d’inventar tota aquesta tecnologia i tota la cultura. Perquè, si no, és que no hauríem sobreviscut com a espècie. Però podem superar aquest destí. Amb la tecnologia. I el posthumanisme filosòfic diu: “Nosaltres el que som és un fracàs ètic i polític”. Des de la meva perspectiva personal puc estar-hi d’acord en el 80 per cent amb aquesta anàlisi.
Els posthumanistes proposen que la centralitat deixe de ser l’ésser humà i passe als robots o a les noves espècies, que deuen ser els cíborgs. Reclamen que aquests no humans tinguen drets i siguen tractats com Déu mana.
El posthumanisme filosòfic defensa que l’espècie humana des del punt de vista ètic i polític és un fracàs, més enllà del punt de vista biològic. Perquè l’antropocentrisme ha sigut nociu per a tot l’entorn. En el tracte amb les altres espècies animals i en el tracte, també, amb les màquines. Aquí jo discrepo. Perquè el nou home o el nou projecte d’ésser substitutori de l’humà que proposa aquest posthumanisme, que simplement és una especulació filosòfica, és un perill.
Ells no parlen de posar-te xips, que és el que defensa Elon Musk, que és un transhumanista. Volen hibridar-se amb la màquina. Allò que seria l’esquerra posthumanista al final acaba confluint amb el que podríem dir, en un exercici reduccionista, la dreta posthumanista, que no té cap límit de cap tipus. La dreta seria tecnollibertària. I amb ells ens anem acostant a aquests senyors que manen del món. I l’esquerra afirma que el cíborg ens porta a un món en què ja no hi haurà guerres. Saps qui ho ha dit, això? Eudald Carbonell.
Que es considera comunista…
Eudald Carbonell, que és una eminència com a antropòleg, es defineix com a comunista, sí. De fet, una de les derivades d’aquests nous corrents de pensament és el cosmisme, que proposa realitzar-nos al final en l’univers. En un món Flash Gordon. Això ve del marxisme. Al segle XIX ja se’n comença a parlar, del cosmisme. Recorda’t que el marxisme creu en el progrés. El marxisme diu màquines, màquines, màquines, perquè així treballarem menys i serem més feliços. Després, si vols, ja ho lligarem amb la IA.
Aquestes ideologies, que es presenten com a totalitàries o no, com el comunisme, el feixisme o el nazisme, aspiren a la perfecció. A éssers humans perfectes en una societat perfecta…
L’autor que m’ha interessat molt, juntament amb Martin Heidegger… Heidegger afirma que la tecnologia no és perillosa en ella mateixa, sinó que el que és perillós és desconèixer-ne la naturalesa. Hi estic d’acord. Per ser breus, diré que la tesi principal de Heidegger en tot aquest àmbit defensa que la tecnologia no és neutral. També és la tesi principal del papa Lleó XIV a l’encíclica Magnifica humanitas. Em volia referir a un altre pensador. A Günther Anders, un altre filòsof de l’època de la bomba atòmica, que defensa que tenim aquesta tendència, no només a considerar-nos imperfectes, sinó que, a més, cada vegada que fem tecnologies més avançades, més petits ens sentim davant els nous artefactes que creem. Això és la vergonya prometeica. La tesi de la vergonya prometeica diu: “Soc una absoluta minúcia al costat d’aquesta grandiositat de les coses que estic creant”. I tu dius: “Un moment, un moment, però no em diu que és vostè qui les ha creat?”. Ens n’oblidem? D’aquesta manera, l’ésser humà surt del centre de l’escena, on posem totes les màquines.
Al centre de les societats teocràtiques hi ha sempre Déu. Al centre de la societat des del Renaixement i la Il·lustració hi ha sempre l’home. Aquestes noves tendències ideològiques haurien d’entendre que és l’home qui crea la màquina, abans de desplaçar-lo del centre…
Ells fan aquesta opció prometeica. La tecnologia la facilita. Els avanços científics al final sempre ens porten al doctor Frankenstein. L’home vol ser Déu. Jo no sé si la tecnologia que estem fent ara ens està fent més divins, però, en tot cas, ens està fent molt menys humans. No sé si aconseguirem ser déus amb la IA, però l’acceleració que s’està produint, absolutament disruptiva, en els darrers trenta o quaranta anys, ens porta a una situació en què la nostra condició d’humana quedarà al caire de ser superada per la tecnologia. La reflexió que plana per tot el meu llibre demana quanta llibertat estem disposats a cedir a la màquina per, en teoria, ser feliços o ser una espècie nova, renovada, fantàstica que podrà viure 150 anys com volen Xi Jinping i Putin.
Hi ha un corrent que encara va més lluny. Els defensors de la singularitat. Què defensen els singularistes?
Els singularistes, encapçalats per Ray C. Kurzweil, que n’és el gran guru, diuen… Per cert, Ray C. Kurzweil és un senyor que és enginyer de Google i que ha fet una cosa que es diu la Universitat de la Singularitat que finança la mateixa Google de fa una pila d’anys, on aboca milions i milions i milions de dòlars per investigar aquestes coses que poden semblar tan estranyes o tan distòpiques. Reprenc el fil. La singularitat diu: “Escolti, acabem d’una vegada. Hi ha una manera de ser immortals, que és on ens porta tot això, que és descarregar la nostra ment en un una mena d’ordinador central gegant, que ha de regir tot l’univers”. Tot això lliga amb el cosmisme dels marxistes que ve del XIX.
Aquests senyors afirmen que això és possible fer-ho i que arribarà un moment en què l’acceleració de l’evolució tecnològica serà tant bèstia, que hi haurà una IA que ho controlarà tot. Kurzweil diu que això serà l’any 2029. D’aquí a quatre dies. La IA ja superarà absolutament tota la intel·ligència humana. Ell fa preguntes i respostes a la introducció d’uns dels llibres que ha escrit i es planteja: “Com sabré jo que ha arribat la singularitat?”. És una cosa que em sembla molt i molt interessant [fa un espetec amb els dits] perquè permet d’entendre d’una tacada tot això. Kurzweil es contesta: “El dia que vostè rebi un milió de correus a la seva safata d’entrada, perquè voldrà dir que serà capaç de processar-los”. Ja tenim aquí el cíborg. Ja tenim el cíborg en marxa. Per poder fer això el meu cervell ha d’estar connectat a un ordinador.
Els experts diuen que això és bastant impossible. Tu podries arribar a descarregar la teva consciència en un ordinador? Sí. Però allò que hi descarreguis és una còpia de tu fins aquell moment. Això és com el riu d’Heràclit. No et pots arribar a banyar dues vegades al mateix riu. Suposant que es pogués fer.
És a dir, que tu hi envies una còpia, però tu continues vivint i l’hauries d’actualitzar a cada instant perquè fora tu mateix…
Una cosa fins a un cert punt divertida dels singularistes és que s’obliden del cos. On quedarà el meu cos? “No se’n preocupi. Vostè viurà dins aquest núvol com a consciència descarregada i podrà triar el cos que vulgui”. És com un episodi de Black Mirror al final. Vostè podrà triar l’experiència fins i tot de convertir-se en la seva dona, el seu fill o en el Capitán Trueno.
Sense el cos?
Tot t’ho proporcionarà aquesta superintel·ligència que acabarem conformant tots a partir de nosaltres. Parlem d’una existència virtual. Això al final és Descartes elevat a l’enèsima potència. Penso ergo existeixo. Doncs, efectivament, això. Vostè existeix com a pensament, no com a cos.
És curiós que tots aquests pensadors només plantegen utopies. Un món millor en un futur més o menys pròxim. La imaginació humana, en les darreres dècades, cada vegada que ha projectat el futur en la literatura o el cinema, sempre ho ha fet en forma de distopia. De futur sòrdid. Des d’El Planeta dels simis fins a Resident Evil.
Perquè donen a la tecnologia la facultat o la capacitat aquesta de redimir-nos. La tecnologia ens salvarà. Això diu aquesta gent.
Fins a quin punt aquesta tecnologia continuarà sent nosaltres?
El que diu Kurzweil és que el copyright serà nostre. Nosaltres vam crear allò. Però li podríem preguntar: “I vostè com ho sap?”.
Si jo li pregunte què tria, ésser humà o màquina, vostè què em contesta?
Ésser humà. L’ésser humà sempre té retorn. La màquina, no necessàriament. És un mecanisme repetitiu fet per humans. La màquina no ens donarà l’alternativa. N’estic ben convençut. Ens la donarà sempre l’ésser humà. Encara que potser l’ésser humà, tots col·lectivament, decidirem immolar-nos.
Fa poc li vaig preguntar a la memòria artificial que em facilita Google, que se m’ha colat en totes les consultes, quina consciència o ètica té ella com a màquina. Em va contestar: “Com a intel·ligència artificial, jo no tinc consciència pròpia o emocions, sinó que funciono com un mirall del coneixement humà gràcies a la programació i a les dades amb què he estat entrenat. La meva ètica no neix de la moral personal, sinó d’un marc operatiu molt definit”. Em va semblar molt sincer, molt interessant i molt perillós, també.
[Riu]. Ets un cíborg! Està programada, aquesta màquina, per dir-te això. Quan hi hagi tot això que volen Kurzweil i Musk, que és la intel·ligència artificial general, la màquina dirà que pensa igual que tu i estarà en procés també de tenir sentiments. La qual cosa contradiu tots aquests senyors també.
Si la màquina té sentiments, tindrà enveja, ambició i ànsia de poder. Ja serà del tot humana. I no a l’inrevés.
Això és HAL 9000, l’ordinador intel·ligent de 2001: una odissea a l’espai.
Ara n’hi ha una altra, que es diu La residència, en la qual una escriptora és becada per una fundació que controla una corporació. Ella busca suport tècnic, perquè l’ajude en el seu procés creatiu, però la màquina aspira a xuclar-li tot, la creativitat i fins i tot els sentiments. I ho aconsegueix.
Jo li vaig demanar a la IA que em fes un resum del meu llibre. Una IA d’aquestes senzilletes. El resum estava prou bé. Després li vaig preguntar, arran del conflicte entre els Estats Units, Israel, els palestins i l’Iran, si podria haver arribat el moment en què, segons la fe xiïta, pot aparèixer l’imam ocult. Aquesta és una discussió teològica de l’Islam profunda i complicada. Me’n va fer un raonament molt complet i interessant. Ara, això ja ho havíem fet tota la vida. La màquina ens processa tota la saviesa humana a una velocitat increïble. Fins aquí, cap problema.
I si li preguntem qui té la raó en la guerra del Gaza?
Per exemple. I sabem si Donald Trump, Benjamin Netanyahu o Mojtaba Khamenei li han preguntat quins llocs han d’atacar? Sí que ho sabem. Arriba a punt en què ella està començant a decidir. Aquesta és la diferència. Segons els experts en la matèria, la primera vegada que això va passar en tecnologia militar va ser durant la guerra de Corea. Els americans li van preguntar si atacaven o no. La resposta analitzava fins i tot les conseqüències econòmiques de la intervenció. Per primera vegada en la història de la humanitat una màquina va decidir si era procedent iniciar un conflicte bèl·lic. En tot cas, el punt que hauríem de mantenir és si li fem cas o no. L’equilibri rau en el fet justament que encara siguem capaços de decidir per nosaltres mateixos quina és la nostra raó. Kant no es va equivocar. Ens continua identificant com a éssers humans la possibilitat de decidir.
Quina màquina assessora Donald Trump en l’atac a l’Iran? Deu ser molt humana i s’equivoca…
És que les màquines són molt humanes. Segur que n’hi ha una que l’ha assessorat. Sense cap mena de dubte. La màquina pot ser un desastre absolut. I potser n’hi ha unes altres que li han dit que pari, perquè l’economia mundial se’n va en orris. Potser Trump encara té autonomia davant la màquina, I això ara és el que està en qüestió.
Ja que parlem de Trump. Al final, els tecnocapitalistes no són perfectes, i s’acaben barallant, com li ha passat a Elon Musk.
Elon Musk ha fet una accelerada de cavall i una parada de burro. Ell aconsegueix finalment entrar a la Casa Blanca i es pensa que tindrà a la seva disposició tot el pressupost públic dels Estats Units. De fet, l’ha tingut. Perquè totes aquestes empreses com l’SpaceX tenen unes ajudes públiques descomunals. Sense aquestes ajudes públiques no funcionarien. També ens podem preguntar si aquest senyor, que és el primer trimilionari de la història, no té prou diners. No. No en té prou, perquè necessita controlar una tecnologia per tenir una IA general que li permeti arribar a Mart. Tot això ho fa com a transhumanista. I deu dir-se: “Quina putada, no? Resulta que soc el tio més ric del món, tinc tota la tecnologia al meu servei, puc desestabilitzar l’economia mundial, però em moriré d’aquí a quatre dies”. Necessita abocar diners i més diners en aquesta investigació. Aquesta tecnologia és caríssima. I aquesta és la gran paradoxa, perquè només pot aconseguir més diners amb el suport públic, els concursos i les adjudicacions, que ell combat.
Tanta tecnologia i al remat tot acaba patint els mateixos defectes i tothom es mor encara. Incloent-hi Elon Musk…
És això. Jo no he fet un pamflet contra la tecnologia. Això forma part de l’experiència humana. Precisament perquè tot això forma part fins a la medul·la de l’experiència històrica de la humanitat, a mi em diu el que hem vist i hem pogut comprovar amb l’ús de les tecnologies moltes vegades que això no ens pot salvar de cap de les maneres. En el sentit aquest de transcendència que li donen els transhumanistes, els posthumanistes i els singularistes. No ens pot salvar la tecnologia perquè és massa humana. Està sotmesa a massa interessos humans. Jo normalment vaig en transport públic. Per venir aquí he agafat Rodalies, el Tramvia i el metro. I et dius que aquestes tres tecnologies en essència no han avançat…
Gens. Sobretot, Renfe.
Continuen sent les mateixes que en el segle XIX. Vinc en la línia de Mataró, que va ser la primera de la península Ibèrica. Això ens porta a una reflexió interessant. Com és possible que aquestes tres tecnologies, de les quals depèn tanta gent en una conurbació humana com la de Barcelona, no hagin avançat al ritme del que ho fa la tecnologia dels mòbils?
Han avançat, però discorren sobre una infraestructura que no s’ha millorat gaire… Al remat, si Renfe avança però Adif no…
[Riu]. Perquè no interessa, perquè els interessos que hi ha sobre tot això no són els mateixos que mouen el negoci dels mòbils o de la IA.
Elon Musk és un feixista?
M’estimo més dir a tot això que fa ell i tots que són com ell tecnopopulisme. El feixisme és una cosa dels anys 30 del segle passat. Sí que tenen actituds feixistes, perquè, si tu fas la salutació romana… L’aire que transmet això és aquest. Però, en tot cas, si hem de parlar de tecnofeixisme, perquè hi ha autors importants que en parlen, a mi no em fa res. Però ens quedarem curts. Som en una altra cosa que va molt més enllà. Per als feixismes clàssics, l’home nou era un home polític. Per al feixisme o per als totalitarismes, perquè els estalinismes o els marxismes més radicals dels anys 30 també proposen l’homo sovieticus. Un tipus d’home nou, que és un plantejament ideològic, que lliga més, si vols, amb els posthumanismes filosòfics. És una mena d’home nou. Però això de Musk és tecnoracisme. Com la pel·lícula Gattaca. Els humans millorats i els altres. Dels altres, se’n foten. I els humans millorats poden anar a Mart. I els altres, si cremen amb el planeta, doncs ja s’ho faran. I instaura un concepte que no existeix des que es van extingir els neandertals, que són dues espècies d’éssers humans. Els millorats i els altres. Això per a mi és el perill més gros que hi ha darrere tot això.
L’altre dia repassava coses sobre la Il·lustració. A l’època de la Il·lustració a Europa diuen: “Ostres! Som una única espècie! I ara com ens ho farem? Com justifiquem l’esclavisme o el tracte que donem a les dones? Això és una putada, però som una única espècie”. Això és Rousseau, un autor que no m’agrada en altres aspectes. Ell diu que tots naixem lliures. No podem atribuir drets si no és a partir d’aquest convenciment igualitari. No som gossos, ni cocodrils, ni felins. No, no, no. Som tots iguals. Hi ha una única espècie humana. Per això et deia que no és ben bé feixisme.
Elon Musk proposa triar entre ser cíborg i ser gat…
Cert! Ara, pensem que tothom tindrà accés als dispositius que ens faran ser superhomes? Sí, però només mentre a ell li interessi fer diners per aconseguir-los. Durant molt de temps se’ns ha alertat de l’arribada dels robots. No. No venen els robots, venen els cíborgs. És una vella discussió que he tingut amb els meus amics de fa vint anys. Venen els cíborgs. Perquè el capitalisme encara no ha aconseguit superar la fase del consum. Necessita individus que consumeixin. Quin és el canvi? Que ara estem en la fase que el que consumim i produïm són dades. Dades. Abans produíem i consumíem productes industrials o agrícoles. Ara subministrem dades contínuament i en consumim. El robot és una màquina pura i dura, més o menys avançada, que no té sentiments i que no consumeix. En canvi, el cíborg, sí. El capitalisme només s’acabarà quan s’acabi l’espècie humana tal com la coneixem ara. Llavors vindrà una altra cosa.
Tu imagina’t que ets un ésser immortal, que pot viure de manera conscient tantes vides com li doni la gana. Quan arribes a aquesta fase ja no hauràs de consumir, però ara encara sí. I aquests senyors necessiten tot aquest múscul econòmic per tirar endavant tot això. Tota aquesta bogeria.
Ha dit abans que no ha volgut fer un pamflet antitecnològic. Al llibre avisa: “El text que teniu al davant no pretén ni pot ser un pamflet contra la tecnologia, però sí contra els ingenus i els barruts que se’n serveixen, siguin homes o màquines”.
Exacte!
Però al cap d’una estona remarca: “La tecnologia no redimirà l’humà, sinó que l’anul·larà”. Es contradiu…
Aquestes ideologies o moviments filosòfics o culturals, que són el paraigua del posthumanisme, el que diuen és això: “La tecnologia ens salvarà”. I jo dic: “No, no, no. La tecnologia no ens salvarà!”. Sempre anirà amb nosaltres. I hi podrem fer coses bones. No soc antitecnologia. No puc ser-ho perquè soc profundament prohumà. I si soc profundament prohumà, no puc ser antitecnològic. Però el que ens diu aquesta gent és que la tecnologia ja és en una altra dimensió. La dissocia de la humanitat. No, no. Això és l’única cosa que hem produït. Ens salva com a espècie. Però ells diuen que ens salva si ens converteix en una altra cosa. I jo hi estic en contra.
És allò que li deia del xip de Neuralink. No em nego, si tinc un problema físic, al fet que algú m’instal·li un xip al cervell que em permeti fer funcions que ja no puc fer. Caminar, per exemple. Perfecte. Però accepto que em puguin controlar a través d’aquest xip? No!
Això no li ho diran quan li l’instal·len.
Els meus amics ja em diuen que això no ho puc evitar. Però almenys ho vull saber. Si ho sabem, potser hi podrem trobar alguna alternativa. Només reclamo això. No soc un Quixot, eh! Però no podem tenir una actitud ingènua davant tot això. “Això és fantàstic!”. “Fantàstic el què? Que vostè em vigila des del mòbil mentre jo dormo?”.
Diu vostè també al llibre que tots portem un policia digital a la butxaca. Ja és això. I el suportem.
Creus que és normal que 5.500 milions de persones dels 8.000 que hi ha al món vagin amb el mòbil?
Deu ser normal perquè és corrent…
Jo he vist persones en llocs on no tenen res que en porten. Tenen una estora on intenten vendre’t el tap d’un boli i un got. I el mòbil!
A Barcelona veurà els sensesostre sense sostre però amb mòbil.
Això no és el telèfon de tota la vida, eh?
Tampoc vol dir que a vostè li dediquen una atenció espiatòria especial.
Però em poden controlar. Com es va demostrar amb la pandèmia. Ens deien: “Ja pot anar a fer-se la prova vostè i la seva família”. I quan estaves arribant al CAP ja em deien si trobaria una mica de cua.
Això no és terrible. Ni l’ha de portar a la conspiracionitis…
No. No hi vull entrar, perquè, si no, tot és… No entrem en teories conspiratives, però hem de saber en la nostra vida quantes coses fem perquè les decidim nosaltres i quantes fem perquè les decideix la IA. Comencem per pensar això. I si decidim que ja ens està bé que la IA ens ha d’anar informant, no passa res. Però jo estic en contra de l’eufòria cíborg, perquè amb això no ho tenim tot resolt ni solucionat. I perquè llavors tens al darrere els Elon Musk, els Peter Thiel… Tota aquesta gent. Peter Thiel diu que la llibertat i la democràcia són incompatibles. Quin concepte de llibertat té aquest home? Ell pensa: “La llibertat comença i acaba en mi. Els altres? Tant se me’n fot”. La democràcia, no. Si és una democràcia que realment funciona, l’haurà de controlar i el pot aturar. Thiel Arriba a aquesta conclusió el 2009, en plena crisi financera mundial. I diu: “Més llibertat encara, però llibertat llibertària”.
Si no hi ha Estat, ja veurem qui els paga segons quines bromes…
Aquesta és una de les seves grans mentides. La Reserva Federal va haver de rescatar els grans bancs que es van ensorrar entre el 2008 i el 2009. Amb diners públics. Aquesta gent també ha fet els seus diners amb un impuls públic tremend. Peter Thiel és el senyor dels drons. Em sap greu dir-ho, perquè és una contradicció, però Ucraïna aguanta els russos amb els seus drons. Però també s’han utilitzat aquests drons per arrasar Gaza.
I els drons russos que ataquen Ucraïna potser no són d’ell, però…
Són d’un Peter Thiel rus. Aquí hi ha la gran contradicció. Ell resumeix la seva ideologia en dos o tres principis. L’un és que la llibertat ha deixat de ser compatible amb la democràcia. I diu també estar en contra de qualsevol intervenció de l’Estat en l’economia. Fals. Perquè ell fa els seus negocis amb els Estats. El tercer és que està en contra de la inevitabilitat de la mort.
És a dir, el senyor que fabrica les eines d’espionatge i de destrucció telemàtica més bèsties que hem conegut a la història de la humanitat fins ara –i d’espionatge, no t’oblidis de l’espionatge, del Palantir, que, a més, té nom de Senyor dels Anells, aquella pedra que ho veia tot–, aquest senyor diu que ell creu que la mort no és inevitable i que, per tant, hem de posar tots els mitjans per ser immortals. I dius: “Hòstia, realment l’ésser humà en relació amb la tecnologia fa emergir totes les contradiccions que tenim”. La nostra relació amb la tecnologia fa emergir totes les contradiccions, tot el que és bo, el milloret, i tot el que és pitjor.
Com pot acabar tot això?
El meu no és un llibre sobre la IA, però la IA hi ha de sortir, hi surt, perquè és una cosa concreta, que ara maneguem. Doncs, jo dic que la IA ni ens farà més rics, ni ens farà més savis, ni per descomptat ens farà més lliures. Ens farà més rics? No. Farà algunes persones ultrariques. Això no ha passat sempre així. No sempre hi ha hagut trimilionaris. És que això és molt bèstia. No ens n’adonem.
Una cosa no exclou l’altra. La intel·ligència artificial farà rics els empresaris que la patenten, però també pot ajudar a l’economia de molta altra gent.
Mira, d’entrada, a mi em fotrà al carrer. Tu i jo som dels últims de la civilització humanística. Dels últims. Potser vindran dues generacions més i s’ha acabat. S’han acabat els que escrivim i ajuntem lletres. Això s’ha acabat. Tu ets professor universitari. Com es fan la meitat dels treballs que corregeixes? Fa quatre o cinc anys encara era fàcil detectar-la. I ara?
No em sap greu que es faça servir, sempre que la persona que li demane ajuda siga capaç d’entendre què li diu i ho puga explicar amb solvència…
D’acord.
Ara, si no entén res i es limita a copiar-ho sense entendre res… La IA pot servir per fer el treball, com abans servien els llibres de consulta, però després l’alumne ho ha d’entendre, ho ha de saber explicar i ho ha de saber raonar.
El 50 o el 60 per cent del meu llibre està redactat sobre altres referències, amb cites d’autors, com se solen fer aquestes coses. No he preguntat res a la IA en cap moment. Només a la part final li he preguntat si aquests personatges dels quals estem parlant, Elon Musk o Peter Thiel, són posthumanistes, transhumanistes o què són. I ella respon. A final del llibre ho trobaràs. Sí que em serveix, doncs, però amb limitacions.
Si tu externalitzes la teva capacitat de raonar a una màquina, la màquina et dirà cada dia què has de fer. Això dona uns avantatges enormes al poder que s’exerceix contra l’individu. Al final, tota l’estona estic parlant de drets individuals. De la sobirania mínima de l’individu. Estem donant uns poders totals als senyors que controlen totes aquestes màquines. I això ens deixa en un desavantatge absolut.
Ja sap quines són les contrapartides. A vostè li agradaria viure sempre?
No.
Per què?
És una perspectiva que no forma part de la naturalesa humana.
I què? Pot ser posthumana. No vol ser posthumà?
Si em dones l’opció… Però me la donaran? Dona’m l’opció.
Imaginem que la té. No li agradaria ser immortal?
No. Crec que no seria bo. La naturalesa humana no només és finita, com els altres animals, és que també es caracteritza per la consciència de la finitud. Els elefants o les balenes van a un lloc concret quan se senten morir, d’acord. No ho sé. Però el que sí que sé és que nosaltres a partir de no sé quin minut de la nostra vida som conscients que un dia ens acabarem.
I això ens ajuda a ser millors?
Ens hi pot ajudar, sí.
Vostè creu en Déu?
Mmmmm… M’haig de confessar?
Més o menys. Si vol.
Ara m’hauria de perdonar molta gent, però, ostres!… Respecto que hi hagi gent que hagi arribat a la conclusió que creu en Déu o en un equivalent de Déu. Els respecto profundament. En tot cas, el que jo crec és que l’ésser humà té aquesta voluntat de transcendència. Jo m’haig de morir com tothom, però tinc aquesta voluntat de transcendència. Escric un llibre, esperes que algun estudiant d’aquí a cinquanta anys el trobarà i li trobarà una utilitat…
Potser se sent una mica Déu amb aquesta voluntat…
Potser sí, però Günther Anders deia: “No hem de fer tot allò que podem fer”.
