Vicent Baydal (València, 1979) és un historiador inquiet, que ha sabut guanyar-se un prestigi en el món acadèmic i científic amb investigacions i aportacions interessants i agudes. Però allà on destaca més és al món digital, on ha sabut projectar, des de diferents plataformes i suports, una intenció divulgativa que ha aplegat altres historiadors jóvens -els quals han fet pinya al seu entorn- i molts interessats en la història valenciana. És un dels impulsors de la revista Lletraferit i de Llibres de la Drassana, que s’ha convertit en una referència editorial sòlida, duradora, per a públics importants. Obsessionat per la identitat dels valencians, és també autor del llibre Els valencians, des de quan són valencians?, que intenta delimitar el començament de la pròpia percepció nacional, més enllà del naixement polític del regne.
És possible definir una manera de ser -un caràcter- comú i compartit per tots els valencians?
Jo defuig molt d’aquesta mena de simplificacions, però sí que crec que hi ha caràcters col·lectius -populars, d’alguna manera. Salvades les distàncies, no cal dir-ho, perquè cada persona és un món i les individualitats també ens marquen. Els caràcters populars sempre han funcionat de fa segles. Al XVIII ja es definia com eren els muntanyesos, els castellans, els catalans… Però això va canviant al llarg de la història. Al segle XVII els valencians tenien fama de…
De molts violents. Sempre amb el punyal a mà…
Correcte. De metxa molt curta, sí. Això va durar fins al segle XIX. A partir d’aquell moment es combinen dos grans factors. D’una banda, el meninfotisme. Els valencians són uns meninfots. Això s’ha definit molt en contrast amb Espanya. Els diferencia dels espanyols, que són la gran força que ha construït l’Estat. I els diferencia també dels catalans, l’altre gran grup col·lectiu, que són treballadors, seriosos, etcètera. Els valencians passem a ser meninfots, no ens importa res. Viva la virgen!, que diuen en castellà. I aquest tret es vincula amb l’altre element que defineix el caràcter popular valencià des d’aquell moment, que és la festa. Ser festers, alegres. I això es manté. Fins i tot aquests dies ha corregut per les xarxes una foto de gent que anava a replegar fang a la riuada del 57 -crec que era a l’Alcúdia o a Catarroja- i que després es feien tots una paella ben contents. Aquella foto s’ha repetit aquests dies -sense voler-ho i sense saber-ho. Ho passem malament, però després fem la paella, estem alegres, estem contents, ens agrada la festa. Hi ha una marca d’hedonisme, sí, en el poble valencià.
Però això funciona en la mateixa mesura quan es tracta d’un valencià d’Oriola o d’un valencià de Morella?
Aquí diferenciaria entre el regadiu i el secà. Entre la muntanya i la plana.
El meninfotisme i la festa marcarien més la gent del regadiu.
Totalment, perquè els tòpics valencians venen marcats per la València de l’Horta, de la Ribera, de la Safor… Per contra, la gent de Morella, d’Alcoi, de Cocentaina, és molt més seca, més seriosa.
Però també són de la festa, de la pólvora…
Sí, però són més formals, més seriosos, més rectes, més greus. Després tenen l’esclat festiu. Per això he mostrat reticències davant les definicions col·lectives. El País Valencià és un país extremadament heterogeni. Poc té a veure l’Alacantí amb els Ports. I els Ports mateixos amb el Baix Maestrat, i són ben pròxims.
Durant el segle XIX i el XX els valencians tenien fama de ser gent de revoltes, de republicans i d’avalotadors. És a València on naix la FAI. I on Blasco Ibáñez i els seus republicans dominen el carrer. Qui es mire què voten els valencians ara no entendrà res…
El franquisme va ser un tall brutal. L’altre dia sentia un tall de veu que havien passat per les xarxes, de Federico Jiménez Losantos, que critivaca de manera ferotge l’excessiu regionalisme de la Dreta Regional Valenciana dels anys 30. Deia que eren els pitjors de tots perquè eren regionalistes de veritat. Els altres regionalismes -tret de Catalunya i Euskadi- eren de fireta. Però els valencians s’ho creuen. Crec que hi ha un procés, des de mitjan segle XIX fins als anys 30 del segle XX, en què hi ha una lluita molt forta entre dretes i esquerres a València. Una lluita entre els republicans blasquistes i el carlisme. Una lluita que va ser ferotge, de matar-se.
D’allà van nàixer una dreta i una esquerra moderades, molt conscients que han de marcar el camí als valencians i que volen ser hegemònics d’una manera molt recta. Això eren el republicanisme blasquista sense Blasco Ibáñez, que és molt important, i la Dreta regional Valenciana, que acabarà amb un Lluís Lúcia que reconeix la república i no s’alça contra ella l’any 36. És l’únic gran personatge de dretes d’Espanya -fora de Catalunya i Euskadi- que fa això. El franquisme ho va tallar, tot allò.
Què representa la dictadura franquista?
És tornar a començar. De zero.
Això no passa ni a Catalunya ni al País Basc.
És un dels grans problemes que tenim els valencians. Hi ha uns talls molt bèsties, que ens obliguen a tornar a començar al llarg de la història. Després de les Germanies cal tornar a començar, també després de la Guerra de Successió… Hi ha uns tabula rasa bestials. La repressió que va venir després de la Guerra de Successió no va ser com la de Catalunya. A València va ser molt més intensa. Van acabar amb el dret civil foral, no van deixar-ne ni rastre, ens van militaritzar més que a Catalunya…
Per què?
Perquè vam ser els primers a ser reprimits. Catalunya ho va ser cap al final de la guerra i ja sabien que el perill s’havia acabat. La guerra civil també va ser un tornar a començar bestial.
Això explica que la societat valenciana després siga tan porosa al règim, que el franquisme s’hi escampe tant?
Ja he comentat que la repressió inicial va ser brutal…
També a Catalunya i al País Basc, i una part de la societat, també conservadora, no s’hi va adherir amb el mateix entusiasme.
Crec que el País Valencià va ser el més castigat de tot l’Estat. També és cert que l’estructura que tenien abans el basquisme o el catalanisme no era la mateixa que tenia el valencianisme, que era molt més fluix. Ens hem de fixar, per exemple, en Alacant, que és un cas especial en la repressió, per ser el darrer bastió de la república. El càstig va ser terrible, brutal, durant els anys quaranta i cinquanta. Crec que és això. I després en els anys seixanta és veritat que molta gent participa d’aquest franquisme sociològic, però és diferent. És veritat que ara la consistència de la dreta ací és molt sòlida, més que en altres parts d’Espanya, però alhora no som ni Andalusia, ni Castella, ni Cantàbria. València és el lloc d’Espanya on la confrontació és més gran. I en funció de cap a on es decanta València sempre després es decanta Espanya.
La dreta valenciana actual és franquista?
No, crec que no, gens. La de VOX, sí, però la del PP, no.
Perquè el PP valencià és tan bèstia i analfabet?
El PP valencià és una conjugació d’arribistes i… Ja ho deia Francesc d’Eiximenis, al final del segle XIV, que el poble valencià és fonedís perquè contínuament hi arriba gent i es fonen entre ells, cosa que no ha passat a Catalunya i al País Basc, on sempre les diferències han estat més grans i al final hi ha un procés d’assimilació. Ací el procés és de fusió. Un procés diferent, perquè de la fusió ixen coses que… No és el cas de l’assimilació.
El PP és arribista, sí, i després té una branca, minoritària, valencianista, que fa les coses bé. Ja s’ha pogut veure ara. Si tu mires l’actuació del president de la Diputació de València, Vicent Mompó, i la compares amb la del president de la Generalitat, Carlos Mazón, no hi ha color. El president de la Diputació és de dretes, però és una persona lligada al poble, que s’ho creu, de la Ribera… Hi ha una línia al PP molt minoritària valencianista, que tant de bo foren majoritaris. No són majoritaris perquè estan en un partit majoritàriament d’arribistes, de gent que no es creu el país -podrien governar de la mateixa manera Castella-la Manxa- i que només volen tindre poder.
I molt ignorants. Volen el poder, però no estan preparats per a gestionar-lo.
És això. Ahir un amic que tinc més jove que jo em preguntava si quan governaven Eduardo Zaplana i Francisco Camps els seus consellers també eren tan ineptes. Li vaig contestar que sí. I més lladres, inclús. Ara, com que hem conservat la memòria de la corrupció, encara no els ha donat temps. Aquest és un problema també dels partits al segle XXI. Hi ha una barreja molt important de gent que només s’ha dedicat a la política o de gent que vol tindre el poder, però que no és especialista en res. És el cas d’Emilio Argüeso, secretari de Seguretat i Emergències. Per què el van posar a Emergències si no tenia cap mèrit per aconseguir-ho? En el cas del govern del Botànic, José María Ángel, sense ser cap expert en emergències, tenia una carrera política i sí que es creia el càrrec. Hi ha una diferència entre la dreta i l’esquerra al País Valencià, que és que l’esquerra sí que es creu l’autogovern. La dreta, no. Si no hi haguera les institucions de l’autogovern, la majoria serien a Madrid intentant ser tècnics de l’Estat.
Això ens porta a l’altra gran qüestió. Com és que els valencians no han estat capaços de fer una dreta nacional autòctona?
El franquisme marca aquell trencament brutal. Després, la dreta valencianista de la Transició va dimitir massa prompte. Unió Democràtica del País Valencià va tenir uns resultats en les primeres eleccions que no estaven tan malament mirants amb perspectiva història, un 3 per cent, però es va dissoldre. Van ser absorbits per una dreta espanyola gens interessada en el valencianisme.
Abans d’això encara, el partit de Francesc de Paula Burguera -el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià- ja s’havia fusionat amb la UCD.
Clar. Van dimitir massa prompte. Després les dinàmiques espanyoles ens han conduït al punt contrari. Al fet que aparega una dreta ultraespanyolista, que és VOX. Els intents que hi ha hagut més recents, com Demòcrates Valencians, amb Càndid Penalba per darrere, han tingut un full de ruta terrible. Han confiat en gent en qui no haurien d’haver confiat.
Potser és que no hi ha un sector social que la justifique, que la demane i que la puga arribar a votar…
Crec que hi ha un espai per a una dreta valencianista encara. Podria ser una dreta amb el set o el vuit per cent dels vots. Perquè a les comarques centrals hi ha un espai de gent que vota el PP, però que en realitat el seu vot és valencianista. Voten uns alcaldes, gent del poble, que en realitat són valencianistes, però que són poca cosa dins el maremàgnum del PP, amb ciutats com València o Alacant, on el vot del PP no té aquesta clau. No hi ha hagut en cap moment l’atreviment de fer-ho. I cada vegada tenim menys temps. No tenim quadres tampoc -i això també passa als partits- que vegen el país en conjunt i que siguen capaços de marcar un bon full de ruta.
Amb les darreres onades immigratòries el País Valencià es pot acabar de difuminar del tot? És irreversible?
[Riu, una mica atabalat]. A veure… Es despersonalitza en el sentit que entenem nosaltres.
En el sentit de deixar de ser valencians.
Ser valencians s’està transformant en una altra cosa, que no és el que volem els valencianistes actuals i que no sabem que serà tampoc. El que és clar és que no hi ha punt de retorn en el tema de la llengua. O que serà molt difícil. Ara som el 30 per cent de valencianoparlants enfront del setanta per cert de castellanoparlants. La dinàmica és baixar al 15 per cent en cinquanta anys. No hi ha país que recupere això. Si la llengua és un pilar fonamental d’eixa consciència valenciana, o d’eixe valencianisme que nosaltres plantegem, això desapareixerà com a tal.
Què serà ser valencià d’ací a tres generacions?
No ho sabem. Però els que actualment som valencianistes hem d’intentar que el nostre missatge no desaparega.
Uf! Li faig una pregunta més optimista. Dimitirà Mazón?
Sí. Crec que l’obligaran a dimitir.
El seu partit d’ací, els arribistes, o la central de Madrid?
Els d’allà. Encara que tenen un problema. El grup parlamentari del PP d’ací està fet per a no molestar el líder, que és Mazón. No tenen ningú amb prou capacitat per a substituir-lo. Podria ser Miguel Barrachina, el conseller d’Agricultura, però és un perfil molt dur, que, després d’una tragèdia com aquesta, podria no interessar al partit. Seria l’únic dels consellers actuals que jo crec que podria ser presidenciable. El principal valor que té el PP valencià ara és María José Català, l’alcaldessa de València. Però si la passen a la Generalitat, qui posen a l’ajuntament? El primer tinent d’alcalde, Juan Carlos Caballero, no està preparat per a gestionar el govern de coalició municipal que tenen amb VOX. Però sí, que el faran dimitir. Hauria de dimitir tot el govern, però són incapaços.
