La proposta de derogació –o substitució– del delicte de sedició que han registrat el PSOE i Unidas Podemos, amb la complicitat d’ERC i del PDeCAT, té un pare i un mare espirituals. Diverses fonts jurídiques consultades per El Món hi veuen la influència dels vots particulars que els magistrats Juan Antonio Xiol Rius i Maria Luisa Balaguer han signat en les sentències de resposta als recursos d’empara dels condemnats pel Tribunal Suprem. Tot i que la reforma va més enllà de les seves opinions, els seus arguments sobre la manca de taxativitat –claredat– del tipus penal i sobre la falta de la proporcionalitat de la sentència, igual que els seus advertiments sobre la interpretació de les penes en contra del reu, estarien recollits en la reforma de l’article 577, que determinarà el delicte de desordres públics agreujats en substitució del de sedició.
La reforma, que encara ha de passar pel sedàs del tràmit parlamentari, implica especificar les conductes d’aldarulls més greus amb elements més concrets. Però, alhora, suposa la derogació del delicte de sedició pel qual van ser condemnats Carme Forcadell, Joaquim Forn, Raül Romeva, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Josep Rull i Jordi Turull. Un nou marc que genera noves interpretacions i noves conseqüències. En primer terme, hi haurà el tràmit que caldrà fer davant la sala penal del Tribunal Suprem per eliminar el rastre d’una pena que, sia com sia, ha desaparegut del Codi Penal. I, en tot cas, la mateixa sala haurà de decidir si aplica o no el delicte substituït. Una situació que, per exemple, podria fer que Jordi Sánchez o Jordi Cuixart quedessin lliures de pena des del passat mes de juliol. El que tothom coincideix a dir és que s’obre un ventall de possibilitats encara per definir amb aquesta reforma.
Sedició i el delicte interpretat
El delicte de sedició està tipificat a l’article 544 del Codi Penal i es defineix com un aixecament públic i tumultuari per impedir l’aplicació de les lleis o el compliment de les resolucions administratives i judicials. Un delicte dins del títol dels delictes contra l’ordre públic i que preveu penes d’entre 10 i 15 anys de presó. Ara bé, el seu text era tant ambigu que no hi havia pràcticament jurisprudència, a causa de la seva manca taxativitat i la duresa de les penes. La majoria d’aquestes acusacions havien acabat en condemnes o judicis per aldarulls o desordres.
Fins i tot, la sedició era un delicte que judicialitzaven les audiències provincials. De fet, era una doctrina forjada a través de desenes de resolucions sobre competència. Ara bé, en el cas dels independentistes, el delicte va ser convenientment salpebrat per que fos instruït per l’Audiència Nacional. Concretament, dos dies abans de l’aprovació de la declaració de sobirania del Parlament de 9 de novembre de 2015, el fiscal en cap de l’Audiència Nacional i posterior fiscal del judici del Procés, Javier Zaragoza, va dictar una instrucció per la qual reclamava la competència d’aquest tribunal amb una interpretació subtil del dret processal.
En la seva instrucció, Zaragoza assegurava que quan el delicte estava encaminat a l’objectiu d’independitzar una part de l’Estat espanyol s’havia d’assimilar als delictes contra la forma d’Estat del codi penal del 1973. Aleshores eren delictes que jutjava l’Audiència Nacional. Una interpretació forçada per evitar que en cas d’obrir diligències judicials contra l’independentisme no es quedessin a Catalunya. La jutgessa Carmen Lamela va avalar aquesta tesi en la seva primera interlocutòria, el 27 de setembre del 2017, sobre els fets del 20-S per la querella presentada per la fiscalia.
Més que un canvi de nom
Tècnicament, i seguint el relat de les fonts consultades que accepten explicar-se sense conèixer exactament l’abast de la reforma, el delicte de sedició desapareix. Per tant, serà funció del Tribunal Suprem dictar una nova sentència o bé deixar sense efecte les penes per sedició. Altra cosa és el grup de condemnats pel concurs medial entre sedició i malversació. En tot cas, si el delicte desapareix del Codi Penal. no hi pot haver condemna per sedició.
En tot cas, el tribunal podria aplicar el nou article 577.1 i 577.2 elaborant una comparació de fets. La nova redacció d’aquest article sobre desordres agreujats determina que “seran castigats amb la pena de presó de sis mesos a tres anys els que, actuant en grup i per tal d’atemptar contra la pau pública, executin actes de violència o intimidació: (a) sobre les persones o les coses; (b) obstaculitzant les vies públiques ocasionant un perill per a la vida o salut de les persones; (c) envaint instal·lacions o edificis”. Ara bé, aquests fets seran castigats amb la pena de presó de tres a cinc anys i inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic pel mateix temps quan es cometin per una multitud el nombre de la qual, organització i propòsit siguin idonis per afectar greument l’ordre públic. “En cas de trobar-se els autors constituïts en autoritat, la pena d’inhabilitació serà absoluta per a temps de sis a vuit anys”, indica.
Retallada de les penes: 6 anys menys d’inhabilitació per a Junqueras
Si ens fixem, en els condemnats només per sedició i no per malversació, com Jordi Sánchez o Jordi Cuixart, i aplicant el criteri del 577.2, quedarien lliures de la pena des del passat juliol, quan ja haurien complert la pena màxima de tres anys de presó respecte el temps de la sentència. A més, com que l’indult els ha deixat sense la pena de presó, només caldria eximir-los de complir la pena d’inhabilitació, que quedaria eliminada pel compliment dels tres anys. En el cas de Carme Forcadell, la pena d’inhabilitació podria arribar a vuit anys, menys que els 11 actuals sobre els 15 que li demanaven. Així, amb la fórmula actual podria ser condemnada a poc menys de sis anys d’inhabilitació.
En canvi, si es mira el cas d’Oriol Junqueras es pot concloure que el van condemnar a 12 anys per sedició i 1,5 per malversació. Un detall interessant, perquè al final del judici no es va poder establir la quantitat de la malversació en haver renunciat a la responsabilitat civil. Per tant, i seguint el criteri de l’article 432, les penes per malversació van de dos a 6 anys, si és més de 50.000 euros de 4 a 8 i si és més de 200.000 euros, de 8 a 12 anys. Així, en el cas de l’exvicepresident, es podria arribar a concloure que amb el redactat actual la pena a tot estirar 4 anys més la malversació, amb una retallada de fins a sis anys d’inhabilitació.
Xiol i Balaguer
La reforma s’inspira en els vots particulars dels dos magistrats progressistes del Tribunal Constitucional que posaven en dubte l’existència d’un delicte massa obert i poc homologable amb l’entorn jurisdiccional europeu. És més, arguïen que la interpretació d’aquest delicte suposava desincentivar l’exercici de drets fonamentals com el dret de manifestació que és un dret motor de la resta de drets perquè serveix per reivindicar-los.
D’aquesta manera, i recollint aquest esperit, la reforma puntualitza quines són les circumstàncies que concorren quan s’aplica el nou tipus amb violència: si és contra les persones, obstaculitzant les vies públiques o envaint instal·lacions. Alguns veuen en aquesta definició del tipus una radiografia del Primer d’Octubre, i d’altres hi veuen similituds amb el delicte d’estralls del 346 del Codi Penal. És a dir, en concreta el fet punible o castigable amb més detall.
I l’exili…
En tot cas, les fonts consultades asseguren que la derogació del concepte de sedició és un argument que afavoreix els recursos a la justícia europea. Tot en el benentès que el mateix legislador es carrega el delicte pel qual van ser condemnats els que han presentat recurs. Una idea que ja venia establerta pels indults. Ara bé, l’exili en surt beneficiat? És una de les preguntes. En el cas del president Carles Puigdemont o la consellera Clara Ponsatí, el càlcul és més difícil perquè les seves acusacions impliquen malversació -un delicte que també resta a l’espera de reformar-se-. En el cas de Marta Rovira o Toni Comín si finalment no són acusats de malversació, les penes podrien arribar a vuit anys d’inhabilitació en aplicació de l’agreujant de càrrec públic.
1
2
