La relació entre Espanya i Veneçuela en els darrers anys ha estat tortuosa. Fins i tot abans de l’episodi de l’ara emèrit Joan Carles amb el famós “¿Por qué no te callas?“, que va etzibar a l’aleshores líder veneçolà, Hugo Chávez, en una cimera iberoamericana de caps d’estat, el novembre de 2007. En són un bon exemple el cas Bolívar, que va derivar en l’informe PISA contra Podemos de la policia patriòtica, o el cas de les maletes de Delcy, en referència a l’accidental presidenta de Veneçuela i els paquets que suposadament va descarregar a Barajas amb la suposada complicitat de José Luis Ábalos i l’empresari Víctor de Aldama. O bé el viatge a Veneçuela d’Anna Gabriel, que després seria diputada de la CUP, l’any 2014, per defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya: una estada que, en ser descoberta pels serveis estatals d’intel·ligència, va esverar el galliner mediàtic espanyol. La política espanyola té aquestes casualitats.
Però si hi ha un cas que s’emporta la palma de la inquietant relació de l’Estat espanyol amb la Veneçuela bolivariana és el cas d’Hugo Armando Carvajal, àlies Pollo. Un nom que erotitza, i ara encara més, la dreta extrema i l’extrema dreta espanyola, perquè consideren que aquest espia històric veneçolà, excap dels serveis d’intel·ligència i de seguretat interior del chavisme, podrà facilitar algun dia un procés judicial contra José Luis Rodríguez Zapatero, l’expresident espanyol i mediador a Suïssa amb el president a l’exili, Carles Puigdemont.
De fet, és el gran somni de la dreta visigòtica espanyola: poder relacionar Veneçuela amb el socialisme de Zapatero, que s’identifica, en definitiva, com a figura icònica i simbòlica de suport a Pedro Sánchez. Així, especulen amb la possibilitat que Carvajal expliqui suposats beneficis que hauria rebut Zapatero del “blanquejament del chavisme” que consideren que ha dut a terme l’expresident espanyol. O, fins i tot, que parli dels presumptes beneficis clandestins de la venda de material militar a Veneçuela durant l’época de José Bono com a ministre de Defensa a les ordres de Zapatero.
Una querella d’Hazte Oír
De fet, aquest divendres, l’Audiència Nacional obria causa contra Zapatero per una querella d’Hazte Oír, -que fa de fiscalia ultra a l’ombra- en el marc de la seva relació amb Veneçuela. Carvajal, excap dels serveis d’intel·ligència veneçolans, va fugir a Espanya, on es va amagar durant dos anys de l’Audiència Nacional i on va viure un llarguíssim i estrany procés d’extradició. I, un cop a la presó d’Estremera, va establir una entesa amb el comissari d’intel·ligència ara jubilat José Manuel Villarejo, amb el qual va compartir advocat.
La seva extradició i l’actual procés judicial als EUA és l’esperança de la biosfera ultraespanyolista, que espera que impliqui Zapatero en el suposat narcotràfic, blanqueig i corrupció abans de la vista que afrontarà, després de quatre suspensions, el pròxim 23 de febrer. Una veritable història d’espies farcida de noms habituals de la part més fosca dels poders de l’Estat.
Cal recordar que Carvajal va explicar a la justícia espanyola que havia fet cap a Espanya per recomanació del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) i que les seves informacions van servir al titular del Jutjat Central d’Instrucció 6 de l’Audiència Nacioal ara jubilat, Manuel García Castellón, per obrir una causa contra Juan Carlos Monedero, un dels fundadors de Podemos, per finançament a través de fons encoberts veneçolans.
Un espia de Chávez
Hugo Pollo Armando Carvajal va iniciar la seva relació amb Chávez l’any 1992, quan tots dos van ser empresonats pel cop d’estat fallit contra l’aleshores president veneçolà, Carlos Andrés Pérez. Un aixecament d’una part dels militars que va situar al centre de l’escenari geostratègic Chávez, i més en un país que compta amb unes més que sucoses reserves de petroli i amb una posició geogràfica privilegiada per al contraban o el narcotransport.
L’any 2004, quan Chávez va arribar al poder, Carvajal va passar a dominar els ressorts de la intel·ligència i la seguretat de l’estat veneçolà. Va ser el responsable de la Direcció General de la Contraintel·ligència Militar i de la poderosíssima i omnipresent Dirección General Sectorial dels Serveis d’Intel·ligència i Prevenció (DISIP). És a dir, la policia política d’un nou règim que despertava simpaties dins la internacional esquerrana mundial. Carvajal va deixar teòricament el negoci de la seguretat i va ser elegit com a diputat a l’assemblea veneçolana del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), la formació oficialista. I, posteriorment, el 2014, el govern de Nicolás Maduro, amb qui no tenia una bona sintonia, el nomena diplomàtic i l’envia de cònsol a Aruba.
Els EUA al clatell i cap a Espanya
Carvajal, però, ja tenia l’alè dels EUA al clatell. El departament de Justícia nord-americà l’investigava des de l’any 2006, tal com mostra el seu expedient, al qual ha tingut accés El Món, per la seva suposada relació amb el Cártel de los Soles. Això és, un gran entramat de narcotràfic, blanqueig i tràfic d’armes a través de les forces armades bolivarianes, que alimentava fins i tot les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, les FARC. Carvajal va ser detingut a Aruba a petició dels nord-americans, però va ser alliberat per la seva condició de diplomàtic.
La relació de Carvajal amb Maduro empitjora i el 2019 acaben com el rosari de l’aurora. De fet, l’excap dels espies dona suport públic al llavors líder opositor, Juan Guaidó. El fet que un dels principals responsables i líders de la revolució bolivariana reconegués l’oposició va ser la creu i ratlla per a la seva carrera i per a la seva dona i els seus cinc fills a Veneçuela. Carvajal va fugir cap a Espanya, on comptava tenir protecció a canvi, suposadament, d’oferir informació. De fet, va iniciar un tràmit d’asil.
Comença l’aventura de Carvajal a Espanya
L’arribada de Carvajal a Espanya no va ser plàcida. Ans al contrari. El 12 d’abril l’excap dels espies veneçolans va ser arrestat i posat a disposició de l’Audiència Nacional, òrgan judicial encarregat de les extradicions. Tot plegat per una ordre de detenció internacional emesa pels EUA, a petició de la Drug Enforcement Administration, la famosa DEA. Carvajal, a través del seu advocat, Ismael Oliver, va presentar un escrit detallant que el CNI li havia ofert refugi a Espanya a canvi d’informació i que havia lliurat informes confidencials de Veneçuela a Espanya. De fet, es presentava com a col·laborador dels serveis d’intel·ligència espanyols. Finalment, la sala de l’Audiència Nacional, presidida pel veteraníssim Félix Alfonso Guevara, va denegar l’extradició. En una interlocutòria de 23 pàgines, a la qual ha tingut accés El Món, el magistrat. fidel al seu estil clar i garantista, va donar carabasses als EUA perquè no justificaven prou bé la relació de Carvajal amb els delictes de narcotràfic i narcoterrorisme que se li imputaven i la seva relació amb el Cártel de los Soles.
Carvajal va quedar en llibertat, però, amb més hores de vol en la seguretat i l’espionatge que l’avió del Tibidabo, no es va confiar. I raó no n’hi faltava. Dos mesos després, el 12 de novembre, el Ministeri de Justícia va rebre una altra petició d’extradició dels EUA. Sis dies després, la sala d’apel·lacions de l’Audiència Nacional, revocava la negativa de Guevara a extradir-lo i ordenava posar-lo a disposició de les autoritats nord-americanes. Però Carvajal, que dormia amb ull obert i un dimoni a cada orella, ja feia dues setmanes que havia desaparegut. Només havia deixat gravat un vídeo a la seva dona, acomiadant-se a la “recerca de la justícia, no fugint-ne”. S’havia fet l’escàpol davant els serveis de seguretat espanyols i nord-americans.
Els EUA no es donen per vençuts malgrat el pam i pipa de l’espia i recorren a tàctiques del vell oest. El departament de Justícia nord-americà compromet una recompensa de 10 milions de dòlars per a qualsevol que aporti informació que ajudi al seu arrest. Però ni amb diners. Carvajal romandrà amagat fins a un quart de deu de la nit del 9 de setembre de 2021. Dos anys després de la seva desaparició, agents de la Unitat de Drogues i Crim Organitzat, la UDYCO del Cos Nacional de Policia, així com de la Divisió de Fugitius i efectius de la DEA i de l’FBI, el detenen en un xalet del carrer Torrelaguna de Madrid. Segons el comunicat del CNP, en el moment de l’arrest i “a la desesperada es va tancar en una habitació amb un ganivet molt afilat”.
Cirurgia estètica i Tribunal Europeu de Drets Humans
L’arrest va ser anunciat a bombo i plateret per l’ambaixada dels EUA a Espanya i per les forces policials espanyoles. Segons les notes de premsa de les policies actuants, el truc de Carvajal per raure dos anys amagat va ser haver-se fet la “cirúrgia estètica, portar bigotis, barbes i perruques postisses”. Així mateix, com no sortir mai del seu habitatge, “només de nit” i a una “terrassa”. Els EUA es fregaven les mans, però encara trigarien a veure complert el seu objectiu.
El Pollo va passar a disposició de l’Audiència Nacional i tot semblava encarrilat. Però els magistrats van tornar a aturar el seu lliurament als Estats Units. El seu advocat va recordar que hi havia un tràmit d’asil pendent des de l’any 2019. La Moncloa va trigar només dos dies a anunciar que havien denegat la petició. Així que la justícia va tirar pel dret i l’octubre de 2022 va ordenar lliurar Carvajal a la justícia nord-americana, però un recurs al Tribunal Suprem i, posteriorment, un recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) van aturar el seu procés d’extradició.
Villarejo i García Castellón
En l’espera, Carvajal ingressa a la presó d’Estremera, on casualment, coincideix amb el comissari Villarejo. Una casualitat estranya. De fet, tots dos acaben compartint el mateix advocat, l’insistent Antonio José García Cabrera, que aconsegueix allargar el procés de lliurament a les autoritats americanes. Mentrestant el juliol del 2022, el titular del Jutjat Central d’Instrucció número 6 de l’Audiència Nacional, aleshores el magistrat ja jubilat García Castellón, aprofita un dels informes de Carvajal per obrir una causa contra Juan Carlos Monedero, una de les ànimes de Podemos, que posteriorment derivaria en una polèmica querella de la formació política contra el jutge i contra el militar veneçolà, que el Suprem va arxivar amb una resolució que mirava de tapar un afer massa tèrbol d’un jutjat ja massa marcat per les causes polítiques.
El 13 de juliol de 2023, el TEDH desestimava la demanda de Carvajal i el marge es reduïa. Set dies després, l’Audiència Nacional lliurava als EUA Carvajal, i el 20 de juliol arribava a Nova York, on quedava en mans de la fiscalia nord-americana. Carvajal va negar tots els càrrecs que li imputaven, però el judici no va ser immediat. Ni de bon tros. Carvajal va encetar negociacions amb el departament de Justícia al·legant que aportaria informació delicada sobre les operacions clandestines relacionades amb el narcotràfic i el blanqueig així com finançament de lideratges mundials, a canvi, d’un tracte raonable. No serà fins el 25 de juny de 2025 que Carvajal es declara “culpable”.
Ara bé, la sentència encara no arriba. En principi, la resolució havia de dictar-se en una vista el 29 d’octubre, però la fiscalia va demanar posposar-la. El jutge del cas la va reprogramar per al 19 de novembre. Però, el ministeri públic nord-americà va tornar a suplicar un ajornament que es va acordar i la vista es va assenyalar per al 26 de gener, i ara s’ha tornat a ajornar per al 23 de febrer. Curiosament, mentre l’administració nord-americana preparava la intervenció a Veneçuela i actuava contra suposades narcollanxes. Tot podria indicar que Carvajal hauria ofert molta informació necessària per a l’atac quirúrgic a Veneçuela i el segrest del seu president. Una informació amb què la dreta espanyola especula que Carvajal pugui embolicar Zapatero en la gran conspiració veneçolana i afegir més llenya al foc del setge judicial, mediàtic i polític a Pedro Sánchez i tot el seu entorn.
