La ràtzia de l’Audiència Nacional i la Guàrdia Civil contra suposats membres dels Comitès per la Defensa de la República (CDR) del 23 de setembre del 2019 ja ha arribat a les portes del judici. Una operació de guerra preventiva contra l’aleshores mobilització que es preveia arran de la imminent sentència del Procés. El passat 24 de novembre, el fiscal antiterrorista de l’Audiència Nacional imprimia el seu escrit d’acusació contra els 12 investigats. Hi demanava penes de 27 anys de presó per delictes relacionats amb el terrorisme. Fonts jurídiques, però, alerten que aquest cas té massa semblança amb un altre sumari històric, el cas del comando Dixan, de l’any 2003.
Un sumari del qual fins i tot es troba informació a Wikileaks, en el qual l’FBI nord-americà va tenir cert paper i amb el qual l’ofensiva i la paranoia internacional contra el jihadisme després dels atemptats de l’11-S del 2001 als Estats Units arribava fins a les comarques de gironines. Audiència Nacional, explosius, macrooperació i declaracions polítiques al més alt nivell sobre com s’havia desactivat una suposada amenaça imminent. El cas va ser un desori judicial, amb guerra interna entre jutges i d’un sector del poder judicial amb el govern de la Moncloa. Un fiasco policial amb els detinguts en llibertat cinc mesos després, un arxiu, una reobertura i una condemna rebaixada finalment pel Tribunal Suprem. Un cas que, fins ara, sembla tenir tots els paral·lelismes amb l’Operació Judes, fins i tot, en els motius de la seva reobertura.
Del Pla de l’Estany a Sabadell, en 16 anys
És el 23 de gener del 2003. L’ambient és força carregat a escala mundial després dels atemptats de l’11-S a Nova York i Washington. José María Aznar és a la Moncloa, amb majoria absoluta al Congrés, i busca ser un referent internacional que acabaria amb la seva fotografia a les Açores amb Tony Blair i George Bush. Aquell dia, vint poblacions gironines i de la demarcació de Barcelona es lleven amb un enorme desplegament policial que acaba amb 16 detinguts. És una macrooperació antiterrorista jihadista batejada com Operació Estany. Els policies que han triat el nom s’han inspirat en el fet que sis dels detinguts són a Banyoles, capital del Pla de l’Estany.
L’aleshores ministre de l’Interior, Ángel Acebes, va fer l’oportuna roda de premsa on definia el dispositiu policial com “un dels cops policials dels més importants fets mai contra l’organització d’Ossama bin Laden”, aleshores el líder dels talibans més buscat. Els Tedax, la unitat d’artificiers del Cos Nacional de Policia, van informar que havien trobat material “susceptible de ser utilitzat per a la fabricació d’explosius, a més de temporitzadors, comandaments a distància, connectors, manuals sobre circuits electrònics, ordinadors, diversos equips portàtils de transmissió complets, dos manòmetres de pressió i documents escrits en àrab”. El cas el dirigia l’aleshores titular del jutjat central d’instrucció número 1 de l’Audiència Nacional, Guillermo Ruiz de Polanco. Vuit dels detinguts van quedar en llibertat al cap de poques hores sense ni passar per davant del jutge.
Setze anys després, el 23 de setembre del 2019, l’ambient a Catalunya estava carregat i també a l’Estat espanyol. L’independentisme i l’Estat esperaven la imminent sentència del Procés contra els líders civils i institucionals del referèndum del primer d’octubre del 2017. En aquest cas, també de matinada, i amb la col·laboració dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil irromp en diversos domicilis ubicats a Sabadell, Sant Fost de Campsentelles, Mollet, Santa Perpètua de Mogoda, Cerdanyola i Sant Vicenç de Torelló (Osona). Un operatiu que dura 14 hores. Una ràtzia que va acabar amb 10 escorcolls i 9 detinguts acusats de terrorisme, rebel·lió i també tinença d’explosius. Tres dels arrestats van quedar en llibertat el mateix dia i cinc van anar cap a Madrid per passar a disposició del magistrat Manuel García Castellón, titular del jutjat central d’instrucció número 6 de l’Audiència Nacional.
Els explosius que no explotarien
El marc polític del moment va ser una peça clar tant en l’Operació Estany com en l’Operació Judes, molt important per contextualitzar l’operatiu policial. Però, posteriorment, hi ha més elements de connexió que relacionen ambdós casos. Per una banda, els explosius. L’Operació Estany va acabar amb el malnom de l’operació del comando Dixan perquè les proves que es van dur a terme per determinar la perillositat dels explosius confiscats va donar un resultat xocant i diametralment oposat a l’esperat: era detergent, sabó per a la roba. El malson per als que restaven detinguts va continuar fins al 20 de maig del mateix any –dos mesos després de la segona guerra de l’Iraq, a la qual l’Espanya d’Aznar es va afegir de manera entusiasta–, quan van quedar en llibertat els darrers detinguts de l’operació. El 30 de juny següent, el jutge instructor va arxivar el cas. Les suposades cèl·lules dorments d’Al-Qaeda a Catalunya havien esdevingut un escamot de sabó.
Els explosius també han estat protagonistes en el cas Judes. De fet, el mateix escrit d’acusació de la fiscalia incideix en la tinença d’explosius com un element troncal de l’acusació. En concret, la termita. Però la sala d’apel·lacions ja va renyar el jutge instructor perquè dues tècniques del Grup d’Especialistes en Desactivació d’Explosius (GEDEX) de la Guàrdia Civil de Barcelona van emetre un informe on no acreditaven “l’existència d’explosius” sinó únicament de “substàncies que degudament barrejades i seguint els procediments tècnics corresponents poguessin arribar a convertir-se en explosius -precursors-“. És a dir, els mateixos tècnics de l’institut armat negaven haver trobat explosius. Únicament elements que podrien esdevenir-ne combinats de manera específica i que adornaven amb documents amb informació per elaborar explosius. “Només precursors”, afirmaven els magistrats. Finalment, el desembre del 2019 els empresonats van quedar en llibertat amb fiances de 10.000 euros. És a dir, feia només tres mesos integraven Equips de Resposta Tàctica (ERT) capaços del caos i ara podien retornar tranquil·lament als seus domicilis i integrar-se a la vida civil.
Terrorisme i política, una altra de les claus
Un altre dels punts d’unió dels dos casos és l’acusació per terrorisme. En el cas Dixan, només dos mesos després de l’arxiu es reobre el cas per un nou informe, aquest cop de l’FBI, que relaciona els productes confiscats en els escorcolls novament amb explosius. Els investigadors nord-americans parlen de “napalm casolà”. Quatre dels detinguts tornen a passar per l’Audiència Nacional i queden en llibertat. L’informe de l’FBI és un fiasco. L’Estat ha de reaccionar i comencen a tramitar peticions d’extradició a Algèria d’alguns dels implicats en el cas, amb situacions surrealistes, com ara un dels investigats que ha de ser deixat en llibertat a Saragossa perquè l’ordre d’extradició no anava contra ell. El jutge Polanco se les té amb la policia i se li obre un expedient que atribueix a la decisió de tancar el cas Dixan. Però, dissortadament, es perpetren els atemptats de l’11-M a Madrid.
El jutge Baltasar Garzón assumeix de nou el cas i, aprofitant la baixa de Polanco, el reobre. Finalment, sis dels detinguts el 23 de gener són jutjats el 2006, defensats pels advocats Sebastià i Benet Salellas. De res serveixen les queixes del Col·legi d’Advocats per vulneració de drets. Al final són condemnats, per pertinença a organització armada i per falsificació documental, a més de 13 anys de presó. El Suprem rebaixarà la pena a 6 anys, i gairebé 2 anys més per falsificació de documents contra tres dels acusats. L’arribada de la guerra de l’Iraq, la guerra judicial i la política havien jugat una mala passada als membres del comando Dixan.
I torna a haver-hi paral·lelismes amb el cas Judes. Al jutge instructor li queda menys d’un any per jubilar-se, i amb aquest cas, ha patit diverses estirades d’orelles per part dels seus companys de toga per la manera amb què ha portat la instrucció. Però el tancament de la instrucció i l’escrit de fiscalia amb peticions de penes de fins a 27 anys de presó arriben en un moment molt precís. En ple debat per la proposició de llei de l’amnistia, precisament, amb un redactat que allunya els acusats de terrorisme de la possibilitat de veure arxivat el seu cas. La possibilitat de l’amnistia ha posat en guàrdia bona part de la magistratura, veuen en aquestes imputacions una via per impedir que es faci efectiva almenys en alguns casos.
A més, s’hi afegeix la batalla que manté la Unitat Central Especial 3 de la Prefectura del Servei d’Informació de la Guàrdia Civil amb l’actual ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Aquests agents van signar els informes definitius que han justificat el paper de la fiscalia que, per una banda, nega terrorisme en la causa del Tsunami Democràtic –amb líders com Carles Puigdemont i Marta Rovira imputats– i, en canvi, insisteix que els CDR poden ser condemnats per delictes relacionats amb el terrorisme. Els CDR tenen tots els números per ser víctimes d’un context polític determinat, com en el seu dia ho van ser els membres del comando Dixan.
