Lluís Puig (Terrassa, 1959) és el conseller de Cultura a l’exili. De fet, va obrir el camí de l’estratègia judicial internacional que ha aturat l’ofensiva de l’Estat per capturar els membres del govern del Primer d’Octubre que romanen a l’exili. Bomber de Barcelona, però un valorat gestor cultural, viu a cavall entre la Catalunya Nord i Bèlgica i és diputat al Parlament de Catalunya. Una acta de parlamentari que podria perdre arran del judici per desobediència que se celebrarà la setmana que ve, el dia 20 de febrer, al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) perquè es va negar a entregar les obres de Sixena. Puig atén El Món al Gran Cafè de Perpinyà, a l’ombra del Castellet de la capital del Rosselló. I, amb un expresso ben fet, cosa extraordinària a la Catalunya Nord, ens explica com encara la vista, quina previsió en fa i què suposa Sixena políticament. Per cert, li demana al president Salvador Illa que si no saben què fer amb el bust del president Macià, l’exposaran amb molt de gust a la Casa Macià de Prats de Molló.
Semblava que d’això ja no se’n recordava ningú, però Sixena torna a la palestra…
Bé, el dia 20 hi ha el judici, finalment, després de llargues peripècies.
Ha estat complicat.
Faig història enrere, eh?
Endavant.
Jo declaro en la fase d’instrucció del tribunal d’Osca per videoconferència. Finalment, posen data de judici, arriba el dia i a Osca no sabien que jo era diputat, i el jutjat ho envia al Tribunal Suprem per veure si em podien jutjar o no. El Suprem diu que no em pot jutjar! És la primera vegada que ho reconeixen! I decideixen enviar el meu cas al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). A més, separen el meu cas del de Santi Vila, que el jutjaran el mes de maig. Després de tot això, la primera convocatòria per un error, o no, del tribunal d’Osca, quan vaig fer la primera declaració es van descuidar de preguntar-me el domicili. Es veu que és obligat. No m’ho van preguntar. Si m’ho haguessin preguntat els l’hauria dit. Així, quan el TSJC em vol notificar no saben on. No em troben. Com que no en troben, no podien començar el judici. Finalment, em troben i m’ho notifiquen i recullo la citació a Brussel·les, a Bèlgica. No sé per què no em van preguntar el domicili, mira que era fàcil.
Ara ja, doncs, judici…
Ara el judici del dia 20. Si no hi ha algun desastre molt gran, confiem que es faci ja. És un judici que sempre s’ha pogut fer en la meva absència, perquè no comporta penes de presó, és una desobediència. Ni fiscalia ni l’acusació particular demanen presó per a mi. Per tant, amb el meu advocat compareixent n’hi ha de sobres. Però, bé, sembla que aquest formalisme de citar-me l’havien de fer.
Hi compareixerà?
Vam demanar que pugui comparèixer al judici per videoconferència, però no podrà ser. El tribunal de Brussel·les li ha contestat al TSJC que la legislació belga ha canviat i que no poden garantir els meus drets processals en una videodeclaració. En una fase d’instrucció, sí que podrien, però no en un judici, perquè requereix jutges, traductors, informàtics, secretaries administratives… En fi, tota una maquinària que no poden assumir. Per tant, per no vulnerar els meus drets, no hi ha declaració.
No hi cap opció?
Bé, Bèlgica els ha comunicat que si el TSJC vol poden enviar les preguntes a una comissaria o a un jutjat d’instrucció i el senyor Puig ja hi anirà a declarar o a contestar les preguntes. Però no ho han fet. No han volgut… Però la vista se celebrarà. Un judici d’un cas que es va iniciar amb Caterina Mieras de consellera de Cultura! Tot i que la reclamació política venia d’abans.
I ara aquestes obres reclamades i que es van endur la Guàrdia Civil no les pot veure ningú!
Exactament.
Això m’ho pot explicar, perquè no ho entenc. Des del punt de vista de la gestió cultural, quin sentit té tot això?
Fins al 155 les obres estaven exposades, conservades, preservades, visitables i amb totes les condicions. Des de llavors estan tancades, sense saber el seu estat, tot i que diuen que és bo, i diuen ara que finals del 25 o el 26 ja es podran visitar. En definitiva, aquestes peces estaven en mans d’un museu públic i, per tant, amb totes les garanties de les lleis de patrimoni, la catalana i l’espanyola, perquè els béns d’interès nacional, a més a més, tenen una protecció també de la legislació de patrimoni espanyola. Per tant, estaven en mans públiques i van passar a mans d’uns privats. Increïble, no? Perquè no era ni públic, allà on anaven, l’organisme que rebia aquestes obres, era una associació de la Creu de Malta. Bé, ells van voler-ho fer, evidentment amb el 155, per marcar territori.
I de matinada.
I de matinada, amb nocturnitat. I la Guàrdia Civil va fer un desplegament que tothom va quedar esfereït. Com si hi hagués explosius, directament. Si envien el TEDAX aquell, em sembla que no hi hauria anat tanta gent. És inèdit. Em sembla que és impensable arreu del món.
Tot plegat un despropòsit.
Només cal mirar els fets concrets que a mi em pertoquen… Jo vaig prendre possessió com a conseller el 5 o el 6 de juliol i el primer dia que vaig al Palau Marc, al despatx de conselleria, em ve una persona del TSJC, un agent judicial, amb la notificació que havia d’entregar les obres, tornar-les.
Carai, sí que estaven atents.
Sí, sí, a això sí que van estar atents. Era una ordre que deia que s’havien de tornar en 15 dies. Ningú hauria pogut preparar aquell retorn en 15 dies. En el cas que s’hagués encarregat una feina d’embalatge, de transport, calia adjudicar aquestes feines. Haurien passat dos o tres mesos tranquil·lament. Però, així i tot, jo el 7 de juliol, ho recordo perquè era Sant Fermí, a la notificació, en el paper que es quedava l’agent judicial, hi escric que és el primer dia que estic en el càrrec, i que em donin temps per estudiar el cas. Per tant, sense saber ni el que feia en aquells moments, em va sortir de deixar constància d’això.
I no li van respondre res?
No vaig tenir cap resposta, evidentíssimament. L’agost és inhàbil a efectes de la justícia, i setembre i octubre vam estar amb altres maldecaps… i així s’acaba el meu periple, la meva relació de 7 anys amb el cas és aquesta. Per tant, no sé com ho voldran resoldre, perquè imagina’t si fa anys que arrosseguen això per tribunals! Així i tot, és veritat que l’acusació particular no ha defallit mai, sempre n’han estat fent un tema polític. Fins i tot, crec que van voler amonestar o injuriar l’advocat meu, Jaume Alonso-Cuevillas, dient-li que no havia notificat abans que jo era diputat per fer perdre el temps. Quan vam recusar algun dels jutges de la sala, també van tornar-hi. O sigui, constantment ho estan polititzant, cosa que nosaltres no hem fet mai. Per exemple, amb Alonso-Cuevillas ni hem plantejat que això sigui amnistiable, que em pugui acollir a la llei d’amnistia en aquest cas.
Ben mirat, aquesta causa és un desori.
És que és una causa que no hauria ni d’existir, perquè jo no faig cap acte, ni cap signatura, ni cap cosa administrativa, ni cap ordre, ni a favor, ni en contra. Però bé, interpretem que és una desobediència i aquí estem.
Posem-nos en la situació més greu.
Si m’inhabiliten, que és la pena màxima que em demanen, diguem-ne, segur que la Junta Electoral Central trigarà mitja horeta, tirant llarg, a reclamar el meu escó.
Trigarà menys que a rebre la notificació.
Potser ho faran abans fins i tot que la rebi jo! Per tant, aquí sí que hi ha una amenaça, per dir-ho així, o un torpede a la línia de flotació de la meva persona, no per a Lluís Puig, sinó per a un diputat del Parlament de Catalunya. Que ja està bé la quantitat de persones que han fet fora de la cambra: Pau Juvillà, Laura Borràs, Quim Torra, no sé si me’n deixo algun… És sempre una manera d’estar interferint en la sobirania de les persones escollides. En tot cas, això és al que m’enfronto. Tampoc sé si la sentència la tenen ja mig preparada o si trigarà setmanes, però pot ser que la meva vida en un futur immediat tingui un canvi radical, o no. Des del més greu fins que la causa quedi sobreseguda o se li vulgui llevar importància… pot haver-hi tot aquest ventall de possibilitats. Jo estic molt tranquil. Bàsicament perquè tinc l’edat de jubilar-me. Per tant, si m’inhabiliten hauré de passar a ser un digne, honorable, jubilat. Però és simbòlic que es torni a interferir al Parlament per una qüestió que no té cap mena de rellevància.
Vostè creu que si aquestes peces haguessin estat al Prado, o al Museu d’Arqueologia de Madrid, això hauria passat?
No. Ara també he vist que Carlos Mazón està reclamant no sé quin llibre de Catalunya i no reclama el que tenen a Madrid o el que tenen en altres museus o arxius d’Espanya. No s’ha vist mai un desplegament policial amb armes, com el que van fer per emportar-se aquelles obres del Museu de Lleida, quan Espanya està plena de patrimoni de València o d’Aragó o d’aquí o d’allà i ningú s’amoïna. Avui en dia, en el món digital, sabent on estan les coses i sabent que estan ben guardades, no hi ha ningú que vulgui estanteries de llibres a casa.
Tampoc envien tants efectius de la Guàrdia Civil quan escorcollen el domicili d’un falsificador.
No, em sembla que no. És evident que tot això comença quan es fa la secessió del bisbat de Lleida perquè era el bisbat de Fraga.
Amb el bisbe Omella pel mig, el suposat mediador del Primer d’Octubre…
Exactament. El litigi no és només el meu cas ni són aquestes obres concretes, sinó que és un litigi molt més complex i llarg i ganes de no solucionar les coses.
Però que s’hi hagi ficat un ajuntament i amb aquesta bel·ligerància, la implicació política és evident. I aprofitar el 155 per anar i requisar-ho tot això…
Suposo que amb cultura tampoc devien saber massa en què marcar territori. Van pensar que això era un molt bon element perquè es visibilitzés qui manava a Catalunya un cop aplicat el 155. La resta de l’activitat de la conselleria de Cultura, el 155 no la va alterar gairebé, jo diria que gens. Ni convocatòries de subvencions, ni càrrecs, ni de la secretaria general, ni cap director general o sigui, no hi va haver cap substitució ni de persones ni d’activitat.
Podríem dir que era un símbol del 155 .
Jo entenc que la nit de l’espoli van voler convertir Sixena en un símbol de poder i que es visualitzés qui manava amb el 155.
No és l’únic cas perquè també hi ha uns frescos de Sixena que són al MNAC i que també els reclamen… Com està això?
Està pendent de resoldre’s encara, perquè experts mundials dels més prestigiosos en la conservació i trasllat de pintures de frescos han fet informes tècnics que seria una salvatjada, llevat que busquin que es desintegressin o es facin malbé amb una pèrdua irreparable. S’està allargant aquesta resolució. Si l’acaben fent, evidentment faran un atemptat contra obres d’art. Espero que els frescos no arribin a tocar-los perquè si no… és que no hi guanyarà ningú. Ni l’Aragó, ni ningú. Em sembla que fins i tot els experts del Vaticà han intervingut per dir que no es toqui. Hi havia informes molt contundents a la conselleria.
No deixem el patrimoni. Un èxit la Casa Macià de Prats de Molló, no?
Sí, però necessitem socis, necessitem donatius, necessitem de tot. Però sí que és veritat… Hem d’aprofitar el centenari dels Fets de Prats de Molló. Tenim tres fronts oberts. Ara estem en el front d’intentar que aquest 2025 puguem acabar les obres, que ens falta encara aconseguir finançament. Estem en el front d’aconseguir ajut europeu per a la museïtzació i, per tant, poder inaugurar el centenari. I estem en el front de divulgar i difondre els fets històrics de Prats de Molló, que molta gent no sap què va passar en aquella casa. Són tres fronts, és un repte fort. Els de l’entitat sense ànim de lucre que estem implicats en això, amb una pota a Molló i una pota a Prats de Molló, hi dediquem totes les energies que podem, però és clar que no tenim darrere cap gran inversor ni cap gran mecenes.
I els ajuda l’administració francesa o no?
Bé, l’Ajuntament fa el que pot cada any, que és molt poc, però és significatiu. I el Consell Departamental de Pirineus Orientals també ens ha donat una petita ajuda per a les inversions. També hem pogut engegar gràcies a la Diputació de Girona i a la Generalitat. Aquest any farem noves peticions.
Ho dic perquè és curiós que les administracions d’aquí facin costat a un edifici com la Casa Macià i, en canvi, el president de la Generalitat tregui el bust del Macià del despatx!
Ah, no ha aparegut encara, el bust d’aquell?
No, s’està reubicant. Encara estem esperant que ells diguin alguna cosa.
Doncs em faria il·lusió veure’l, eh? M’agradaria que el bust aparegui i el posessin i, si no, que ens el cedeixin. Si ens el cedeixen, l’exposarem a la Casa Macià. En tot cas, el que sí que m’agradaria és que Diputació de Lleida i Generalitat enllesteixin ja i es posin d’acord de treballar amb la Casa Vallmanya d’Alcarràs i així poder completar en el futur aquest eix Macià de les Borges Blanques, Vallmanya, Alcarràs, Prats de Molló i Vilanova i la Geltrú.
