En un judici el que cal sempre són explicacions. Tècnicament, es poden anomenar coartades: tot i que pot semblar un terme cinematogràfic és prou il·lustratiu de quin és l’objectiu d’una vista oral. És a dir, poder discernir els fets, acreditar-los i crear una veritat judicial i, posats a fer, si sents unes peülles de cavall galopant, pensar que també poden zebres. L’exemple es va viure en la novena jornada del cas Inipro, sobre les presumptes irregularitats a l’Ajuntament de Tarragona amb el socialista Fèlix Ballesteros d’alcalde, pel suposat desviament de fons de serveis socials per fer campanyes en favor seu i del PSC.
La vista d’aquest divendres havia de servir per esbrinar com és que l’alcalde signava factures de contractes caducats i, sobretot, trobar una explicació lògica de per què les factures estaven a la caixa forta del consistori tarragoní. Un lloc sospitosament inhabitual on guardar un expedient comptable tenint present que era, simplement, un programa per “promocionar l’associacionisme entre els nouvinguts”. La principal testimoni, la cap de comptabilitat de l’Institut Municipal de Serveis Socials de Tarragona (IMSST), va aportar detalls dels dos fets i que ben segur les acusacions aprofitaran en els seus informes finals. De retruc, la jornada també va servir per aclarir les relacions entre Inipro i Itinere, dues de les empreses que van concórrer formalment a l’adjudicació. El testimoni va ser molt important de cara a una de les testificals estrella del judici, prevista pel 3 de novembre, la del secretari de l’Ajuntament.
La caixa forta
La testimoni va intentar explicar com és que la Guàrdia Civil va trobar les factures dels serveis que feia Inipro a la caixa forta de l’IMSST. Segons el seu relat, tot va ser arran de la reunió del consell d’administració del març de 2013, on el president del comitè d’empresa va alertar de possibles irregularitats relatives a Inipro. “Em va trucar l’interventor i em va dir que agafés tota la documentació comptable, que en fes fotocòpies i que l’original la guardés a la caixa forta”, va remarcar. En aquest sentit, va afegir que en va donar “algunes”, especialment a membres del consell rector -entre ells, representants de partits polítics- i a secretaria. A la vegada, va exposar que a ella les factures li arribaven a través del registre “informatitzat” i que el gerent –ara acusat, Antonio Muñoz– mai n’hi va donar cap en mà.
La mateixa tresorera també va exposar que Ballesteros, sempre signava totes les factures que els presentaven de contractes que havien caducat. Seguint aquest fil, en els anys dels fets -entre 2010 i 2013- no hi havia prou personal i hi havia molts serveis que exhaurien el contracte però que es continuaven prestant. En aquests casos, qui autoritzava el pagament era l’alcalde. Segons la treballadora, el gerent de l’IMSST li va dir que tot i que el contracte estigués caducat la feina s’havia fet i, per tant, “s’havia de pagar”. Era la fórmula de l’enriquiment injust que també va concretar l’interventor del consistori en els mateixos anys durant la seva testifical.
Sis mesos caducat
Seguint el fil de la testifical, el contracte d’Inipro es va adjudicar per sis mesos i moltes de les factures van arribar un cop havia expirat l’adjudicació. Per això, va justificar que la “factura del servei no es podia comptabilitzar perquè no tenia crèdit”. “En vaig parlar amb el gerent i l’interventor; em van dir que era necessari que el servei se seguís prestant”, va afegir la testimoni. Així mateix, va reconèixer que “no s’havia fet cap pròrroga” del contracte, “no s’havia tramitat res”. Això sí, va assegurar “desconèixer les circumstàncies del perquè de la manca de tramitació”. De tota manera, va intentar cobrir la manca de previsió en afirmar que “no li era estrany, ja que en aquells temps diversos serveis que es prestaven a serveis socials tenien el contracte caducat, però que per la necessitat de fer-se, es prorrogaven sense tornar-se a licitar”. Era el procediment d’enriquiment injust, un concepte que ha aparegut de manera recurrent al llarg de la vista oral.
El sistema suposava que la interventora de l’IMSST emetia informes -en va fer fins a set en el cas d’Inipro- on explicava “que no hi havia contracte i que allò no era correcte”. Després d’aquest primer document, “hi ha un informe de l’interventor més exhaustiu”, de caràcter jurídic, i el següent pas “és que vagi a alcaldia” acompanyat d’una “resolució d’autorització del pagament”. Les resolucions arribaven a la taula de Ballesteros. Un cop firmades, tornaven a l’IMSST i allà es comptabilitzaven i pagaven. “Si alcaldia no hagués signat, la factura no s’hauria pagat”, va sentenciar. La declarant no va saber precisar quantes factures va arribar a tramitar però va dir que totes juntes sumaven “uns 100.000 euros i escaig”. El contracte en origen era de 61.000 euros.
