La guerra oberta entre la fiscalia i la majoria de la més alta magistratura no s’atura. El darrer episodi és l’escrit presentat aquest dimarts pel ministeri públic davant el Tribunal Constitucional sobre la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada per la sala penal del Tribunal Suprem contra la llei d’amnistia. Un recurs que el signa el Fiscal General de l’Estat, tot i que la fiscalia davant el TC ha tingut “una intervenció molt important”.
En l’escrit, de 49 pàgines al que ha tingut accés El Món, el fiscal demana la inadmissió o, subsidiàriament, la desestimació íntegra de la qüestió plantejada. Lluny de complir amb el tràmit, Álvaro García Ortiz, ara amb causa oberta davant el Suprem, carrega amb duresa contra la qüestió plantejada per la sala que presideix Manuel Marchena fins al punt d’acusar-lo de no tenir cap argument jurídic per presentar la qüestió d’inconstitucional, i que només basa la pregunta al TC en qüestions ideològiques o el seu malestar amb l’aprovació de la llei.
D’aquesta manera, la fiscalia no s’està per brocs i afirma que el Suprem “no identifica amb precisió els preceptes legals la constitucionalitat dels quals” qüestiona i esgrimeix a més, en molts casos, “arguments de traça netament ideològica i política”. “En realitat, el Tribunal Suprem no planteja en aquest cas un dubte de constitucionalitat sobre una norma legal si no rebutja amb convicció absoluta l’existència mateixa de la llei, i, en definitiva, la decisió política d’aprovar-la”, retreu amb contundència. De fet, considera que aquesta manca de compliment amb el principal requisit d’una qüestió d’inconstitucionalitat és prou motiu per no admetre-la ni a tràmit.
Crítiques polítiques? No toca
És concloent el fiscal quan assevera que “l’origen polític de la llei no pot ser motiu d’impugnació”. En aquesta línia, recorda al Tribunal Suprem que no és la seva feina, ni la del ministeri públic, ni la del Tribunal Constitucional jutjar pactes o acords polítics. “En democràcia la conformació de majories parlamentàries suficients per aprovar les lleis requereix sovint el concurs -i per tant, la negociació i l’acord entre diferents forces parlamentàries, i a més aquesta concentració de suports no només implica, per regla general, una coincidència en els objectius polítics de la norma projectada, sinó també la legítima aspiració dels diferents grups polítics a incorporar a la seva redacció la seva pròpia empremta ideològica o satisfer un determinat interès, i fins i tot a rendibilitzar políticament el fet mateix de la seva aportació a la iniciativa de què es tracti”, raona.
I continua advertint que els pactes polítics són “part de la realitat, sense que correspongui per descomptat a aquest ministeri fiscal, ni al Tribunal Constitucional, jutjar en quina mesura és políticament encertat, positiu, criticable o rebutjable”. Així mateix, emfatitza que la competència del Tribunal Constitucional en matèria de constitucionalitat de les lleis “es limita a valorar, amb subjecció exclusiva a la Constitució, el contingut de les normes, o, si escau, l’eventual infracció del procediment constitucional previst per a la seva elaboració i aprovació, però és absolutament aliena a l’anàlisi de la seva gènesi política, per notòria que sigui”.
Tanmateix, el ministeri públic considera que la llei és ajustada a la Constitució i que no suposava cap vulneració de cap dels seus preceptes. Seguint aquest fil, critica obertament el canvi de parer dels magistrats, quan en la sentència del Procés titllaven de “somni” la consecució de la independència, i “ara caracteritzar com a cop d’estat aquells esdeveniments i titllar de colpistes els seus artífexs”. “No sembla que, enfocat en aquests termes, aquell conflicte -originàriament qualificat, de fet, com a sediciós- revesteix una entitat menyspreable a l’hora de poder valorar l’eventual utilitat d’una amnistia per facilitar-ne la superació.”, bufeteja doctrinalment la fiscalia.
