Un dels lemes que durant el Procés va causar més furor va ser “Europa ens mira”. Era una referència genèrica a la Unió Europea i el Consell d’Europa, que amb el seu entramat de drets i llibertats i, sobretot, per les seves institucions, no havia de permetre accions de repressió o que s’impedís l’exercici de drets individuals, però sobretot, col·lectius. Vuit anys després del Procés, el desencís respecte d’Europa ha aterrat en amplis sectors de l’independentisme. Especialment, per les resolucions que han arribat del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que no han estat, fins ara, gens favorables als postulats del sobiranisme.
En canvi, pel que fa al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, el tracte que ha rebut l’exili ha estat notòriament diferent. El TJUE va establir el que s’anomena la doctrina Junqueras, que va servir per mantenir l’acta d’eurodiputat de Carles Puigdemont i de Toni Comín, tot i que el president d’ERC no va poder aprofitar la immunitat que li reconeixia el tribunal. Les dues detencions de Puigdemont, a Alemanya i a l’Alguer, tampoc van prosperar arran de l’estratègia judicial europea que li garantia certa immunitat davant les euroordres que dictava el jutge instructor del Procés, Pablo Llarena.
Ara bé, a Estrasburg, les darreres setmanes han estat un veritable viacrucis dels casos derivats del Procés al TEDH. Fins al punt que, fins ara, pràcticament només queden vius els recursos dels condemnats per la sentència del Tribunal Suprem del 14 d’octubre de 2019, arran del judici contra els líders civils i institucionals del Primer d’Octubre que no es van exiliar. La resta de causes han estat o bé arxivades, o inadmeses, o finalment desestimades, si fem un repàs a les més destacades. Fins i tot una demanda que queda fora del Procés i que intentava incidir en l’estructura judicial espanyola amb la reclamació del dret a saber la veritat dels atemptats del 17-A ha estat arxivada, amb una brevíssima resolució d’una sola pàgina. De fet, una de les poques resolucions del TEDH favorables ha estat la que condemnava a Espanya per vulnerar els drets dels 33 jutges que avalaven el dret a decidir dels catalans.
Els síndics i el ple del 9 d’octubre, els primers avisos
Possiblement, el primer avís que el Tribunal Europeu de Drets Humans no seria generós amb la causa catalana va ser el 4 d’octubre de 2018, quan va desestimar la demanda que va interposar un dels membres de la Sindicatura Electoral del Primer d’Octubre a la demarcació de Tarragona, Montserrat Aumatell. Impugnava les multes imposades pel Tribunal Constitucional, que arribaven als 6.000 euros, per desobeir l’ordre dels magistrats de no formar part de l’òrgan que supervisava el referèndum.
En el paquet dels primers avisos a navegants, també s’hi compta la inadmissió de la demanda presentada per l’expresidenta del Parlament de Catalunya Carme Forcadell i 75 exdiputats més, alguns dels condemnats en el judici del Procés i fins i tot signada pel president a l’exili, Carles Puigdemont. La demanda se sustentava per una suposada vulneració de drets fonamentals després de la suspensió del ple del 9 d’octubre del 2017, en què Puigdemont havia de declarar la independència. Una suspensió dictada pel Tribunal Constitucional que va ser recorreguda a Estrasburg. De fet, quan el TEDH va inadmetre aquesta demanda feia una setmana que havia rebutjat també una altra demanda de Forcadell, en què impugnava la presó provisional a la qual havia estat sotmesa.
El juliol del 2019, Estrasburg també va avalar, sense entrar en el fons, l’aplicació del 155 per intervenir l’autogovern de Catalunya. En concret, el TEDH es va treure de sobre una demanda signada per 83 persones adscrites al grup Associació per la Democràcia de Lleida. La resolució evitava debatre sobre la petició, al·legant una qüestió formal que li impedia avaluar la demanda. En concret, la manca de legitimitat dels demandants. Per tant, quedava avalada per la porta del darrere la decisió del Tribunal Constitucional de desestimar el recurs interposat contra la decisió del Senat. Una altra de les demandes arxivades va ser la presentada per un grup d’advocats de Vic per la negativa dels tribunals espanyols a investigar aquell “¡a por ellos!” que cridaven els agents dels cossos i forces de seguretat quan sortien cap a Catalunya per sufocar el Primer d’Octubre. La demanda, presentada el juliol de 2019, va ser arxivada.
Ni les càrregues de l’1-O, ni el 9-N, ni l’operació Catalunya
El TEDH també va desestimar els dos primers recursos per les càrregues policials durant el referèndum de l’1 d’octubre. Després d’exhaurir la via judicial a l’estat espanyol, dos ciutadans del Bages -on les càrregues van ser profuses- van denunciar Espanya l’agost del 2020 per vulnerar el seu dret a un judici just a causa d’una investigació “molt escassa” de les càrregues. També consideraven que s’havien vulnerat altres drets fonamentals com el dret a reunió, a la lliure expressió i a no ser sotmès a un tractament inhumà o degradant. Mesos després, el 25 de maig del 2021, el TEDH va declarar inadmissibles aquests dos recursos perquè que les queixes eren “infundades” i no veia indicis de vulneracions de drets fonamentals.
La causa contra la condemna per la consulta del 9-N del 2014 també va ser un fiasco a Europa. En primer lloc, tant Irene Rigau com Joana Ortega van desistir del camí europeu després que el Tribunal Constitucional avalés la condemna d’inhabilitació i les multes. Francesc Homs va obrir el procés, però Estrasburg el va arxivar. El cas del president Artur Mas va ser més sorprenent. El seu advocat no va copsar l’avís del TEDH quan li va reclamar un nou posicionament: no va respondre i el TEDH va donar per desistida la demanda. Mas tampoc va tenir sort en la seva demanda arran de les informacions sobre comptes falsos a l’estranger que van formar part de l’operació Catalunya. En la seva resolució, el tribunal va concloure que l’Estat espanyol no havia vulnerat ni perjudicat els seus drets i la seva reputació per la magra investigació judicial que havia dut a terme. De fet, li va retreure a Mas que, en tot cas, no exercís una acció civil i va desestimar donar-li empara.
La Mesa del Parlament presidida per Torrent, el cas Pegasus i el català
El passat mes de febrer, el TEDH tampoc va donar la raó a Josep Costa i Eusebi Campdepadrós en la demanda per la ingerència del Tribunal Constitucional al Parlament arran del cas obert per permetre el debat d’una resolució a favor del dret a l’autodeterminació i una altra que reprovava la monarquia. Estrasburg va donar la raó al TC i va defensar que aquest tribunal podia decidir el que pot o no pot debatre la cambra catalana. El tribunal no va considerar tampoc que tinguessin un judici injust o fossin discriminats per raons ideològiques en el judici davant el TSJC per desobediència que, finalment, els va absoldre.
També Costa, en aquest cas amb Quim Torra, ha patit un cop de porta del TEDH en la demanda arran del seu espionatge amb Pegasus. El tribunal interpreta que no han exhaurit la via interna i, per tant, no podien tirar endavant el procés a Estrasburg. Era la primera demanda que hi arribava arran del Catalangate. Precisament, Costa té pendent una altra demanda per la seva detenció, de la qual ja ha demanat canvi de jutge i reconsideració. Per reblar el clau, aquesta setmana Estrasburg també ha tancat la porta a la demanda que van presentar Òmnium Cultural i la Plataforma per la Llengua per discriminació de les entitats que defensen el català, en el procés judicial que imposa el 25% del castellà a les escoles.
