Diuen que la justícia és coixa, però quan arriba et pica amb el bastó. I això val tant per a qui és processat com per a aquells que són els que processen. Així ho demostra la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que ha condemnat Espanya per vulnerar el dret de manifestació i la llibertat d’expressió de quatre manifestants de la protesta Aturem el Parlament del 2011. Tot plegat per la condemna de la sala penal del Tribunal Suprem que presidia Manuel Marchena, que va revocar l’absolució que havia decidit l’Audiència Nacional.
De fet, la condemna del Suprem es basava en el concepte de “violència ambiental” –una expressió marca de la casa del que acabaria sent el magistrat president del judici del Procés–, la que suposadament havien generat els manifestants. La resolució del TS considerava que l’Audiència Nacional no havia posat el dret de representació política al mateix nivell que el de reunió. Ara, Estrasburg dona la raó als demandants i afirma que es va violar el seu dret a reunió i manifestació, contemplat en l’article 11 del Conveni Europeu dels Drets Humans, i també, indirectament, en l’article 10, que protegeix la llibertat d’expressió. L’advocat Eduardo Cáliz, en declaracions a El Món, ha assegurat que se senten “molt satisfets amb aquesta condemna a l’Estat espanyol i amb el que suposa per a la protecció del dret de manifestació i del dret a la protesta”.
Des del 15 de juny del 2011
El cas es remunta al 15 de juny de 2011 amb la convocatòria la protesta Aturem el Parlament per intentar aturar la sessió que havia d’aprovar noves retallades del govern d’Artur Mas. L’aleshores president del Govern i la que era presidenta del Parlament, Núria de Gispert, hi van haver d’arribar amb helicòpter. L’Audiència Nacional va absoldre divuit encausats, malgrat el vot particular contrari de l’aleshores jutge Fernando Grande-Marlaska, avui dia ministre d’Interior. El Parlament, la Generalitat, la fiscalia i el sindicat d’ultradreta Manos Limpias van recórrer contra la decisió.
El Suprem va revocar l’absolució i va condemnar vuit dels divuit manifestants a tres anys de presó. En la sentència, el jutge Manuel Marchena va introduir la doctrina de la “violència ambiental” que després utilitzaria en la sentència del Procés. Quatre dels condemnats van recórrer al Tribunal Constitucional que, el 2021, va confirmar definitivament la condemna. Aleshores, van acudir al TEDH al·legant que s’havien vulnerat els articles 10, 11 i 7 del Conveni Europeu dels Drets Humans.
El paràgraf 42 de la sentència d’Estrasburg, la clau
El tribunal europeu afirma ara que no es va atribuir cap acció violenta específica als condemnats i que la seva conducta “no va constituir un acte de violència o d’incitació a la violència”. En aquest sentit, destaca el paràgraf 42 de la resolució, de 18 pàgines i a la qual ha tingut accés El Món, que “si bé els tribunals espanyols van considerar que el comportament dels demandants havia contribuït a una atmosfera intimidatòria, no els van atribuir cap acció violenta específica”.
Amb aquesta premissa, el tribunal recorda “que una persona no deixa de gaudir del dret a la llibertat de reunió pacífica a conseqüència de la violència esporàdica o altres actes punibles comesos per altres durant la manifestació si la persona en qüestió roman pacífica en les seves pròpies intencions o comportament”. Comptat i debatut, qualifica de “desproporcionada” la condemna a tres anys de presó, malgrat que finalment no es va executar. De fet, titlla les penes de “severes”.
Satisfacció de la defensa
L’advocat Eduardo Cáliz ha declarat estar “molt satisfets amb aquesta condemna a l’Estat espanyol i amb el que suposa per a la protecció del dret de manifestació i del dret a la protesta”. “Aquesta sentència posa un límit molt clar a la utilització d’un suposat context d’intimidació per justificar penes de presó contra persones que exerceixen pacíficament el dret de protesta i a les quals no s’atribueix cap conducta violenta”, assegura.
“El TEDH deixa clar que no es pot fer respondre penalment un manifestant per actes violents comesos per terceres persones quan la seva pròpia conducta ha estat pacífica, i que imposar penes de tres anys de presó en aquestes circumstàncies és desproporcionat i genera un efecte dissuasiu no només sobre les persones condemnades, sinó sobre el conjunt de la ciutadania a l’hora d’exercir el dret de manifestació i participar en el debat polític”, raona Cáliz. “Celebrem que aquesta sentència reforci la defensa dels drets fonamentals i posi límits a la criminalització de la protesta”, ha afegit. “Avui estem un pas més a prop de garantir els drets de la classe treballadora i del conjunt dels moviments socials”, ha conclòs.
