A dos quarts del deu del matí, del pròxim cinc de juliol, dimecres de la setmana entrant, el Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) dictarà dues sentències molt importants per a l’exili. No tant per la resolució en su, sinó pel contingut dels seus raonaments. En primer terme, el TGUE sentenciarà sobre la demanda interposada contra el Parlament Europeu perquè no va defensar des del primer moment la immunitat de Carles Puigdemont i Toni Comín com a eurodiputats electes quan es va emetre la tercera euroordre. La segona resolució serà per la demanda interposada contra la concessió del suplicatori per part de l’Eurocambra, que retirava la immunitqr a Puigdemont i Comín i s’hi afegia Clara Ponsatí.
Tot i que la primera demanda es va interposar el 20 de febrer del 2019 i la segona, el 19 de maig del 2021, la magistratura europea ho ha volgut resoldre el mateix dia. De fet, van celebrar les vistes en dos dies consecutius. La decisió de resoldre el mateix dia, tot i la diferència de més de dos anys entre una demanda i l’altra, acredita com n’arriben a estar de relacionats els dos processos, i com una resolució pot completar l’altra. Fins i tot, es pot apuntar la possibilitat que una desestimi les peticions de l’exili i l’altra sigui més favorable a les pretensions dels líders independentistes amb acta d’eurodiputat de Junts.
El tribunal haurà de valorar molts factors, com la competència del Tribunal Suprem, o si el suplicatori va complir amb totes les garanties. És en aquest punt on l’exili ha fet un exercici profundíssim de recerca i ha localitzat 59 casos de suplicatoris amb punts coincidents amb el que es recorre en què la petició va ser desestimada. Sia com sia, les dues resolucions són importants, però no modificaran el destí immediat de l’exili: encara quedarà una possibilitat de recurs en cassació davant el Tribunal de Justícia de Unió Europea.
Vuit motius i 59 suplicatoris
La demanda del 2019 té un únic motiu i es basa a recriminar a l’aleshores president, David Sassoli, no comunicar la defensa de la immunitat a l’Eurocambra. Un cas que tot indicia que podria tenir una solució favorable al Parlament Europeu, perquè el mes de gener del 2020 li va atorgar finalment la credencial d’eurodiputats a Puigdemont i Comín.
L’altra demanda va ser interposada l’any 2021, quan la comissió IURI va decidir no mantenir la immunitat dels tres eurodiputats. La defensa al·lega vuit vulneracions de dret per la seva tramitació. L’equip legal de l’exili, amb Gonzalo Boye al capdavant, entén que s’han vulnerat drets com ara el dret a tenir una resolució prou motivada en dret; a més, que no es va tenir present la manca de competència jurisdiccional del Tribunal Suprem, dret a la defensa i dret a la tutela judicial efectiva durant el procediment. Així mateix, addueix que hi ha una violació de la seguretat jurídica i del principi de cooperació legal, del principi de bona administració i la vulneració de la doctrina de la comissió IURI en casos similars al de l’exili.
Precisament, és en aquest darrer punt on és especialment incisiva la defensa de l’exili, en aquests 59 casos on el Parlament Europeu va dictaminar contra l’aixecament de la immunitat i que són semblants als casos dels independentistes catalans. De fet, hi ha un cas que és extraordinàriament semblant. És el cas Elena Yoncheva, del febrer del 2022. Una eurodiputada hongaresa denunciada per dos polítics de l’oposició a la qual se li va obrir una causa judicial. La Comissió Iuri va entendre que el procés s’havia obert per perjudicar-la políticament. Un cas gairebé calcat. Per altra banda, un dels punts forts de la defensa és que el president de la comissió Iuri és Adrián Vázquez, membre de Ciutadans i que es vanta de ser adversari de Puigdemont i dels independentistes, així com el ponent, un eurodiputat ultra i búlgar Angel Dzhambazki.
Passi el que passi, pilota endavant
De tota manera, les resolucions del dia 5 tampoc tindran un efecte immediat, ni de bon tros. En primer terme, les dues sentències encara tenen una segona instància, davant el TJUE. “Sempre hem guanyat en cassació, al TJUE”, apunten fonts de la defensa de Junts. Un nou recurs implica un termini de dos mesos i deu dies, i amb petició de mesures cautelars, que al seu torn, poden obrir un altre procediment.
En cas que es desestimessin les dues demandes, és a dir, que les resolucions fossin en principi desfavorables als interessos de l’exili, el camí processal encara s’entrebanca més. El jutge instructor del Procés, Pablo Llarena, podria emetre una altra euroordre, l’endemà mateix, però això implicaria obrir un nou camí processal davant la justícia belga, que ja s’hi ha pronunciat a través del cas Lluís Puig. En tot cas, la situació més desfavorable només podria comportar als eurodiputats quedar-se a Bèlgica durant una setmana, mentre arriba la segona part, la justícia belga.
En aquest punt, la maniobra de l’exili, a més, és previsible, perquè el primer que podrien al·legar davant la justícia belga és que s’ha demanat una euroordre sense demanar un nou suplicatori, perquè Llarena ja va retirar les anteriors. A més, haurien de ser noves peticions, i per tant nou procediment, perquè amb la derogació de la sedició els delictes de l’euroordre canvien i no valdria sostenir la malversació, perquè en l’anterior euroordre era per un delicte de sedició amb concurs medial de malversació i no malversació com un sol delicte. L’algoritme és clar: nou delicte, nou suplicatori.
Així que, sigui com sigui, la justícia belga requeriria la petició d’un nou suplicatori per a la nova acusació. És a dir, en el pitjor dels escenaris tot continuaria igual, en un garbuix judicial i processal, encara més embolicat i amb l’horitzó d’unes eleccions europees a la cantonada, el maig del 2024. I amb un punt de més gens menyspreable, ja que, en la sentència sobre les qüestions prejudicials de Lluís Puig, el TJUE deixava clar que no es podien posar més requisits per ser escollits eurodiputats. És a dir, més travetes als candidats per recollir la seva acta a l’Eurocambra.
4
12
