Un estafador professional empresonat a Can Brians, una declaració delirant que el converteix en testimoni protegit, uns agents de la UDEF amb fam de notorietat, un jutge espanyol com José de la Mata, disposat a tot per trobar el suposat tresor de la família Pujol Ferrusola, cinc comissions rogatòries internacionals fallides en tres estats, i una investigació secreta durant mesos. Tots aquests elements integren el cas Peñaranda, una estrambòtica peça separada i secretíssima oberta per l’Audiència Nacional que va ser tancada amb un silenci clamorós després de malbaratar milers d’euros públics en intentar trobar el suposat patrimoni amagat de la família de l’expresident Pujol.
La peça separada es va obrir a finals del 2019 i és un cas com un cabàs. Va ser una carta manuscrita el que va fer iniciar una investigació per part de la poderosa Unitat de Delinqüència Fiscal i Econòmica del Cos Nacional de Policia, la famosa UDEF. Una llarga perquisició policial que va només va servir per passejar un pres de Brians 2 per la Catalunya Nord, a càrrec de l’erari públic i amb l’empipament tant de la justícia francesa com dels gendarmes, que van haver de col·laborar en la investigació sobre la suposada fortuna amagada en cases i apartaments bucòlics de la Cerdanya en territori de l’estat francès. La clatellada a la justícia espanyola també va arribar des de Suïssa i des de Portugal, on el magistrat instructor de l’Audiència Nacional espanyola va demanar investigar comptes dels Pujol que no existien. El sumari del cas, al qual ha tingut accés El Món, és el relat d’un fiasco anunciat, i davant la justícia de tres països europeus.
Una carta manuscrita, l’origen de la investigació fracassada
La investigació comença, oficialment, el 12 de novembre del 2019. És aleshores quan la UDEF comunica al titular del jutjat central d’instrucció 5 de l’Audiència Nacional que investiga el cas Pujol arran d’una una carta manuscrita que els sembla important. La signa un tal Israel Peñaranda, un pres a Brians 2, el centre penitenciari de Sant Esteve de Sesrovires. Peñaranda rau en aquells moments entre barrots condemnat per estafa. Però sembla que als investigadors policials els passa per alt que té una veritable carrera amb cum laude en frau. Comptat i debatut, té 9 condemnes per estafa –una de les quals a França–, dues per falsedat en document mercantil i un judici en rebel·lia per substancies nocives per a la salut.
Un plànol que semblava el mapa del tresor
Així que analitzen la carta i el seu contingut, on Peñaranda descriu suposats comptes dels Pujol a l’estranger i domicilis a la Catalunya Nord on tindrien amagat quantitats ingents de diners en efectiu. Fins i tot, adjunta a la carta un plànol, més aviat un croquis, amb la ruta des del Ripollès i l’Alt Urgell que, segons ell, fa la família de l’expresident per passar la frontera amb la intenció d’evadir capitals i amagar diners que provenien teòricament de la corrupció. La missiva era, per a la policia, concloent, i definia la família com la “punta d’un iceberg d’una perillosa i gegant trama delictiva, corrupta i organitzada, els tentacles del qual sobrepassen l’àmbit polític i s’estenen a l’àmbit empresarial, social o financer…”. Calia prendre decisions ràpides i actuar. Semblava el mapa de tresor amb diverses ‘x’ que marcaven el lloc on hi havia amagada la famosa fortuna dels Pujol. El magistrat, com a primer pas, dicta una interlocutòria el 13 de novembre amb què obre una “peça separada d’investigació secreta” en el procediment abreujat 141/2012, el del prosaic cas Pujol.
Cap a Can Brians
Un cop llegida la carta, l’inspector en cap i responsable de grup, amb número d’agent 88.095, considera que la carta té elements de veracitat i decideix anar a Can Brians a prendre declaració a Peñaranda. L’acompanya un altre inspector, el 81.636. Tots dos són de la Brigada Central d’Investigació de Blanqueig de Capitals i Anticorrupció. La declaració que recullen és, per als policies, una veritable mina.
El condemnat per estafa detalla que la seva relació amb els Pujol comença als anys noranta. I inicia un relat que inclou diverses gestions patrimonials que fins i tot emboliquen el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, que segons Peñaranda suposadament tenia al seu nom caixes de seguretat on els Pujol hi tenien feixos de bitllets, joies i altres objectes de valor. També aporta dades de comptes bancaris a Suïssa, Andorra i Portugal. Així mateix incorpora al seu relat diversos testaferros -com la família Samaranch- i domicilis de la Catalunya Nord, on els Pujol hi tindrien amagada la seva fortuna.
Testimoni protegit i investigació secreta
La informació és, segons els policies, molt valuosa. No es pot perdre temps. El 18 de novembre, els dos investigadors signen un informe on demanen al jutge que Peñaranda sigui declarat testimoni protegit i s’obri una investigació. El magistrat ordena amb caràcter “urgent” que el 19 de novembre el testimoni sigui traslladat a l’Audiència Nacional per prendre-li declaració. La compareixença no es podrà celebrar fins el 20 de novembre, però el jutge ja ha remès un escrit a l’Agència Tributària per tal que informi sobre les misterioses caixes de seguretat de Josep Oliu. La resposta d’Hisenda arriba a l’Audiència Nacional el 20 de novembre. El senyor Oliu no té caixes de seguretat al seu nom. Primer avís.
També el mateix dia, José de la Mata, declara Peñaranda com a testimoni protegit. El seu nom en clau serà TEST-1. La declaració davant el jutge es grava només en àudio, sense vídeo, a diferència del que se sol fer des de fa uns anys. Peñaranda aporta unes agendes amb anotacions diverses de les dades bancàries que ha delatat a la policia. El jutge no perd temps i el 12 de desembre dicta una resolució amb què remet una comissió rogatòria a França per demanar una entrada i escorcoll en un domicili d’Osseja. Així mateix, ordena que el testimoni els acompanyi en la diligència d’investigació. En una altra interlocutòria del mateix dia, el jutge afegeix una altra comissió rogatòria a Suïssa i posteriorment a Portugal. En total, en remetrà cinc. El secret de les diligències es prorrogarà fins a tres vegades i només en tindrà coneixement el ministeri fiscal.
De viatge, amb la policia
En compliment de les ordres del jutge, Peñaranda acompanya els dos policies a Osseja i a d’altres punts de la Catalunya Nord. El resultat és demolidor. Un atestat del 27 de desembre descriu el fiasco de l’operació. Cal aprofitar que el testimoni, vigilat a distància, reculli les claus dels domicilis on presumptament hi ha els diners, en el benentès que és una persona de confiança dels Pujol i el reconeixeran i no caldrà tirar la porta a terra. Però el pla no aguanta ni el primer embat. De fet, la diligència s’haurà de posposar un dia perquè en la suposada immobiliària de La Guingueta d’Ix on el testimoni haurà de recollir les claus dels immobles on hi ha els diners amagats està tancada per “descans setmanal”. Els gendarmes i els policies espanyols hauran de posposar la investigació un dia més.
L’endemà, i seguint el relat policial, “personats novament al lloc, el testimoni refereix que ha d’accedir sol a la immobiliària per no descobrir el seu paper com col·laborador amb les autoritats, adduint l’estreta relació amb els responsables del negoci amb Marta Pujol Ferrusola”. “Després d’accedir a l’establiment i sense ser perdut de vista en cap moment pels intervinents, s’observa com Peñaranda intercanvia unes paraules amb una de les empleades i abandona el local de forma precipitada”, assegura l’atestat. Les empleades no el coneixen de res i si no porta una autorització no es lliura cap clau de cap immoble.
Immediatament, la responsable de la immobiliària es persona a les dependències de la gendarmeria francesa, absolutament espantada i denuncia que Peñaranda s’ha personat a la immobiliària de males maneres. Coneixen prou Peñaranda. El van haver de fer fora dels immobles on la família Pujol suposadament amagava diners perquè no pagava el lloguer. Peñaranda no en té prou i al·lega que s’ha equivocat d’habitatge. Els gendarmes se’n malfien. I de nou, l’altre habitatge suposa amagatall dels Pujol resulta ser un apartament que el reclús que ha embolicat la UDEF va haver d’abandonar per no pagar la renda durant mig any. A més, va deixar un deute enorme de la factura de la llum.
És a dir, eren habitatges on havia viscut el TEST-1 per la cara i que en la seva fabulació els havia convertit en el cau de la clandestina fortuna de la família de l’expresident. Un dels altres domicilis que la policia havia d’escorcollar va resultar ser propietat d’un antic empresari per al qual havia treballat Peñaranda, amb qui va acabar com el rosari de l’Aurora i el va acomiadar. Els policies espanyols es rendeixen davant l’evidència: “Ante la imposibilidad de comprobar la veracidad de las manifestaciones vertidas por PEÑARANDA y las continuas contradicciones en que ha incurrido, se dan por finalizadas las diligencias indagatorias en relación con esta pieza separada”.
Comissions rogatòries sense cap resultat
Les comissions rogatòries tindran el mateix destí. Les autoritats portugueses emeten el 15 de gener sengles resolucions amb què informen que els números de compte demanats ni existeixen ni tenen cap titular que respongui als noms de Pujol Ferrusola ni els seus suposats testaferros. Suïssa també és contundent. El primer fiscal, Yves Bertrossa, –el mateix que investigava la fortuna amagada de Joan Carles de Borbó a Suïssa– remet un resposta a l’Audiència Nacional on informa que “lamentablement” i fins que no hi hagi “elements nous” la justícia suïssa “no podrà transmetre-los cap documentació” perquè “no hi ha cap mena de relació en els delictes perseguits i no pot progressar la seva investigació”.
El 24 de juny del 2020 es va tancar la peça separada amb una discreció absoluta. El ridícul és terrible. La quantitat ingent de recursos públics invertits van acabar a la paperera. La recerca del tresor dels Pujol va fer que tot un jutge de l’Audiència Nacional s’empassés el deliri d’un estafador professional. Una estafa amb totes les lletres. Un efecte col·lateral de l’Operació Catalunya.
23 
