Des del 23 de juliol que un nou terme s’ha instal·lat en el debat polític: l’amnistia per a les víctimes del Procés. Una demanda per part de Junts i ERC, dels quals depèn la investidura de Pedro Sánchez per repetir una legislatura més com a inquilí de la Moncloa. Ara bé, el poder judicial ja s’ha posat en marxa per mostrar no només la seva incomoditat amb l’aprovació d’una llei que eximeixi de responsabilitats els independentistes processats, sinó que han deixat entreveure les eines que pensen utilitzar per bloquejar la seva aplicació. L’arma és el Tribunal Constitucional i els recursos que, segons la llei, s’hi poden presentar.
Ara bé, com afectaria aquest procediment a Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i tots els condemnats –els que encara tinguin part de les penes en vigor, malgrat l’indult parcial i la reforma del Codi Penal– i investigats pendents de judici als quals es podria aplicar la llei d’amnistia? Quin seria el camí que haurien de seguir? Què podria fer la judicatura per evitar-ho o alentir el procés? Pot dir-hi la seva el ministeri fiscal? Vox, o qualsevol altre partit polític, encara que no s’hagi personat en un judici contra independentistes, poden intervenir-hi?
La resposta es troba en el Tribunal Constitucional. Prioritàriament per dos mecanismes judicials: el recurs d’inconstitucionalitat, que podria presentar un grup polític, i la qüestió d’inconstitucionalitat, que podrien presentar els jutges que es trobin que un condemant o un imputat demana ser amnistiat, esdevindrien l’arma del poder judicial per entrebancar l’aplicació de l’amnistia.
El recurs d’inconstitucionalitat: el mecanisme de la política per aturar la llei d’amnistia
Un primer recurs que es podria interposar per intentar frenar la llei d’amnistia seria la interposició d’un recurs d’inconstitucionalitat per part de cinquanta diputats o senadors. Aquest recurs també el pot interposar el govern o una comunitat autònoma que vegi afectades les seves competències, però en el cas de l’amnistia ni la Moncloa voldria esmenar una llei pròpia ni una autonomia estaria legitimada. En tot cas, hi ha un termini de tres mesos per interposar-lo des de la seva publicació al BOE.
Però, seria poc efectiu, amb el benentès que la seva interposició no aturaria l’aplicació de la llei ni la seva vigència, malgrat que pugui tenir repercussions irreversibles. La possibilitat de suspendre l’aplicació trencaria la doctrina en aquesta mena de recursos. Com afirma el catedràtic de Dret Penal Gonzalo Quintero, d’aquí que respongui el Tribunal Constitucional “tots serem calbs”. Per tant, aquesta és una arma que, a la vista de la composició actual del Tribunal Constitucional, afavoriria l’aval de la llei d’amnistia. Ara bé, aquest recurs podria embussar l’aplicació de la llei de gràcia si s’entortolliga amb la previsible arma secreta amb la qual part del poder judicial rumia per entrebancar l’aplicació d’una amnistia: la qüestió d’inconstitucionalitat.
Una llei amb una fórmula
En principi, i segons les primeres informacions sobre el text que es negocia, no seria una amnistia “ad nominem”, és a dir per aplicar a noms concrets, sinó a través d’un decàleg de delictes –danys, desordres, desobediència, malversació…– en un espai temporal i en unes circumstàncies concretes. De fet, els 1.432 represaliats que ha comptabilitzat Òmnium ofereixen les dades per elaborar la fórmula per aquells que es vulguin acollir a l’amnistia. Per tant, l’amnistia es podrà aplicar en causes tancades, en sentències pendents, en sentències fermes, causes obertes o sentències que esperen ser fermes o revisades, perquè es troben en algun recurs. Aquí és on els tribunals i els jutges tindrien una escletxa per poder torpedinar una aplicació immediata de l’amnistia.
Com s’activa l’aplicació de l’amnistia a cada cas individual
Hauria de ser cada tribunal o jutge de cada cas qui tramités l’amnistia. En principi, cada persona que consideri que ha de ser amnistiada ho haurà de reclamar al jutge o els magistrats. Un cop feta la petició, els jutges poden d’ofici (per voluntat pròpia) o a petició d’una de les parts, com ara el ministeri fiscal o una acusació particular, presentar una qüestió d’inconstitucionalitat. Un mecanisme especial per a togats que atorga la possibilitat als jutjadors de paralitzar unes actuacions fins que el Tribunal Constitucional no resolgui el dubte plantejat.
És un recurs fins ara molt poc utilitzat. Com a exemple, l’any 2022 i segons la memòria del mateix TC, es van presentar 27 qüestions d’inconstitucionalitat -l’any abans se n’havien presentat 35- quan el tribunal va registrar 8.591 afers jurisdiccionals nous, 8.528 recursos d’empara i 36 recursos d’inconstitucionalitat.
Què és la qüestió d’inconstitucionalitat?
Segons l’article 35 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, quan un jutge o tribunal, d’ofici o a instància de part, consideri que una norma amb rang de llei aplicable a un cas que té sobre la taula –i de la validesa de la qual depengui la decisió– pot ser contrària a la Constitució, plantejarà la qüestió al Tribunal Constitucional. Així, un encausat pel Procés que consideri que té dret a l’amnistia, ho haurà de demanar al jutge encarregat de la seva causa, sigui un jutge d’instrucció o sigui el magistrat president de la sala II del Tribunal Suprem, Manuel Marchena. El jutge ho plantejarà a les parts, que hi poden dir la seva. En síntesi, si el jutge o alguna de les parts té dubtes sobre la constitucionalitat de la llei –per exemple, al·legant que es vulnera el dret a la tutela judicial efectiva d’una de les víctimes– pot plantejar aquesta qüestió d’inconstitucionalitat.
La qüestió d’inconstitucionalitat implica que el jutge ha de concretar quina llei es qüestiona, el precepte constitucional que se suposa infringit i sobretot, justificar, en quina mesura la seva resolució depèn de la qüestió plantejada. Abans de traspassar l’expedient al TC, també ha de donar veu a les parts, des de la defensa del processat al ministeri fiscal perquè valorin, en un termini de deu dies, si és procedent o no plantejar aquesta qüestió que deixa en suspens provisionalment el procés judicial. El jutge, en tres dies, decidirà si finalment la presenta, amb una resolució contra la qual no s’hi val posar cap recurs.
En mans del TC
Un cop l’expedient estigués a la seu del Tribunal Constitucional ha de decidir si l’admet o no a tràmit. Un requisit que analitza si està fundada i si ha complert amb els requisits formals. La resolució d’admissió o rebuig sempre haurà de ser fonamentada. Un cop admesa a tràmit cal que es publiqui al BOE, i amb el número d’admissió les mateixes parts que estan en el procés judicial que ha generat la qüestió d’inconstitucionalitat s’hi podran presentar i registrar al·legacions. Amb tot plegat, els magistrats donaran trasllat de la qüestió al Congrés de Diputats, al Senat, al govern espanyol a través del ministeri de Justícia i al Fiscal General de l’Estat. Tots hi poden aportar la seva opinió des del ministeri públic al legislador. Teòricament, en quinze dies el TC hauria de resoldre, però ho podria prorrogar la sentència fins a un màxim de 30 dies. Terminis que difícilment es compleixen.
Vox podria demanar al jutge que presentés la qüestió d’inconstitucionalitat
Ara com ara, i sempre en el terreny de l’especulació perquè no hi ha cap esborrany públic de com s’articularia aquesta “desjudicialització” del Procés sobiranista, en el cas del president Carles Puigdemont podria acollir-se a l’amnistia i al·legar el seu dret davant el Tribunal Suprem abans de tancar el seu procediment. El magistrat d’ofici o bé a petició de les parts, com ara el ministeri fiscal o Vox, podria plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat amb l’argument s’incompleix la Constitució al·legant, per exemple, que es vulnera el principi d’igualtat davant la llei de l’article 14 de la Carta Magna o el dret a la tutela judicial efectiva de les víctimes en base l’article 24. Així s’obriria aquest procediment especial amb totes les parts implicades.
Què passa si hi ha hagut un recurs d’inconstitucionalitat abans de la qüestió?
Com es previsible, un cop s’aprovi aquesta llei, tot apunta que l’oposició de la dreta i dreta extrema espanyola interposaria un recurs d’inconstitucionalitat. En aquest cas, les qüestions d’inconstitucionalitat podrien quedar aturades fins que l’alta magistratura no decidís sobre el conjunt de la llei i avalés o no la constitucionalitat de la norma. I si el TC donés el vistiplau al text, en principi, les qüestions d’inconstitucionalitat podrien caure per “pèrdua d’objecte”. És a dir, que les qüestions plantejades podrien desestimar-se en entendre que la llei és plenament constitucional en totes les seves aplicacions.
Una altra tesi és que cada amnistia seria un món a part i cada jutge, en la seva independència, podria continuar plantejant la qüestió d’inconstitucionalitat, per al seu cas concret, si entén que la seva aplicació vulneraria els principis i drets fonamentals recollits a la Constitució de 1978. La situació d’una allau de qüestions d’inconstitucionalitat podria portar a cert col·lapse del tribunal. En tot cas, i segons el catedràtic de Dret, Josep Maria Vilajosana, els “jutges poden fer-ho perquè tenen aquesta opció”.
Una tercera via: el recurs d’empara per la tramitació d’urgència
Una tercera opció consistiria en una fórmula que s’ha posat molt en pràctica al Parlament de Catalunya per part de formacions espanyolistes. En aquest cas, el recurs d’empara per vulneració de drets dels diputats -com va ser el cas de les decisions dels famosos plens del 6 i 7 de setembre- o bé, altres tramitacions de propostes de resolució subjectes al dret parlamentari, com ara utilitzar procediments de debat que manllevarien, suposadament drets dels diputats. Aquesta fórmula l’han exportada amb força fruïció Vox i el PP al Congrés espanyol.
Aquesta opció del recurs d’empara podria entrar en joc si, com es preveu i per la pressió del calendari de la investidura, s’utilitza la via ràpida per aprovar una llei d’aquesta profunditat. De fet, algunes fonts apunten que la llei d’amnistia, o “d’alleujament judicial” o de “desjudicialització”, es podria aprovar per lectura única o pel tràmit d’urgència. Unes vies, previstes reglamentàriament, que, de ben segur, serien objecte de recurs per l’oposició a què el socialista Pedro Sánchez torni a ser investit president espanyol amb el suport de l’independentisme a canvi de l’amnistia. Aquestes vies s’han utilitzat per qüestions transcendentals com ara la reforma de l’artcile 135 de la Constitució per complir amb les restriccions del dèficit de la Unió Europea de l’any 2011.
