Tant ras i curt com contundent. Així es pot descriure, l’escrit presentat per la defensa de Laura Borràs, dirigida per Gonzalo Boye, contra l’informe del ministeri fiscal que s’oposava a la concessió de l’indult demanada pel mateix tribunal sentenciador, la sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Una mesura per evitar la seva entrada a la presó per una pena que els magistrats consideraven desproporcionada. En un escrit de quatre pàgines, al que ha tingut accés El Món, carrega contra la pretensió “moral” dels arguments del ministeri públic aportats per fonamentar la seva oposició a l’indult. Una oposició que titlla “d’esmena oportunista” a la seva inactivitat anterior”.
En concret, la defensa de l’expresidenta del Parlament, exposa en vuit motius la rèplica a l’informe desfavorable del fiscal que no considerava la condemna de desproporcionada i que entenia que Borràs no havia estat “reeducada ni rehabilitada socialment”. Així, assegura que la fiscalia s’ha inventat un nou tipus penal batejat com a “prevaricació administrativa”. Un tipus penal inexistent al Codi Penal que és “una categoria fantasmal no reconeguda pel legislador, que només serveix per dramatitzar el relat més acusatori de reforçar el relat acusatori“.
“Nova categoria processal”
D’entrada, l’escrit esgrimeix com a primer motiu la “paradoxa” que fiscalia “després de no formular cap recurs contra la sentència del TSJC pretengui ara —i només ara— esmenar-la per via indirecta”. Així li retreu que “si, com sosté amb vehemència ex post, no compartia el plantejament judicial sobre l’aplicació de l’article 4.3 del Codi Penal en relació amb l’indult parcial, hauria d’haver articulat el recurs de cassació corresponent”, recorda. Per tant, conclou que va optar pel silenci processal, “que en Dret no atorga, però sí que compromet”.
A l’escrit, la defensa de Borràs acusa el ministeri públic, “d’haver descobert nova categoria processal: la impugnació retrospectiva sense recurs formal”. És a dir, aprofitar un senzill escrit de posicionament per esmenar una sentència i exigir uns requisits que el Codi Penal preveu “en cap moment” per a l’indult com ara el penediment o la “reeducació”. “Introduir aquests requisits per via interpretativa és tant com legislar des d’un despatx fiscal”, ironitza l’escrit. “Un intent de reinterpretació moralitzant que no troba ancoratge ni a la lletra ni a l’esperit de la norma”, avisa.
En aquest context, l’escrit també assenyala que el posicionament de la fiscalia “no té cap suport legal” i constitueix un exemple prototípic de l’ús desviat del procés, és a dir, de l’abús de dret, que comporta un frau de llei o processal. “Pretendre substituir el recurs que es va ometre per una al·legació extemporània en seu governativa no és enginy jurídic, és frau processal vestit d’oratòria institucional”, emfatitza. “La Fiscalia substitueix la tècnica jurídica per una narrativa sentimental on la reeducació, el penediment i l’exemplaritat ocupen el lloc que hauria de correspondre als principis de legalitat, tipicitat i estricta aplicació de la llei”, rebla l’escrit.
