Toni Bolaño (Barcelona, 1960) ha sigut periodista, assessor de comunicació –Enher, UGT, PSC, president José Montilla…– i després, una altra vegada periodista. Actualment, després d’haver estat en “moltes cuines”, és un dels màxims especialistes en informació sobre el PSOE i el PSC –el seu partit, en què milita i militarà. Escriu a La Razón i a Crónica Global, participa en multitud de tertúlies i escriu llibres, com el que acaba de publicar sobre Iván Redondo amb Ediciones Península. El llarg títol, Moncloa. Iván Redondo. La política o el arte de lo que no se ve, ja indica que no hi parla només del que fins fa poc era el cap de gabinet de Pedro Sánchez, sinó que és una radiografia de com funciona la comunicació política espanyola i del que ha passat en la política espanyola i catalana els darrers anys. Un relat de qui es confessa des del primer moment “amic de l’Iván” i que és molt crític amb l’actual Pedro Sánchez.
Comencem pel títol. Moncloa. Iván Redondo. La política o el arte de lo que no se ve. En l’època de les xarxes socials i els mitjans de 24 hores, què és el que no es veu?
En política s’han de fer moviments estratègics i no donar-los a conèixer fins que no és el moment. És el que es va fer amb Salvador Illa. Hi va haver silenci sepulcral fins l’últim moment, tot i que ja estava decidit que seria el candidat del PSC en les eleccions del 14F.
Però aleshores estem parlant de mentir…
No, és estratègia.
Salvador Illa va mentir el dia abans de saber-se que seria el candidat socialista al 14F, quan l’hi van preguntar en una entrevista a TVE i va dir que no.
(Somriu) A veure, si algú es pot sentir enganyat pel que va passar aquells dies soc jo, que havia entrevistat Illa, Miquel Iceta i Iván Redondo per al llibre i el 30 de desembre em va quedar cara de tonto. Però ho entenc. Calia l’efecte sorpresa. Per això dic que la política no és només el que expliques en el dia a dia, la bronca quotidiana. Les estratègies han d’anar més enllà. Es va fer un moviment polític, i no crec que això sigui enganyar. La prova és el resultat electoral, el PSC no tenia aquests resultats des del 1999, perquè després es va governar però no s’havia guanyat.
“Pedro Sánchez no ha entès la decisió d’Iván Redondo de marxar, està com si l’hagués deixat la dona”
En el llibre crítiques que la “demonització del dirigent rival s’ha convertit en massa determinant del vot”. Però una campanya que reivindiques com a coautor és aquella del PSC de l’eslògan “si tu no hi vas, ells tornen”, que era exactament això.
El que vam fer en aquella campanya va ser fer servir la tàctica del judo, aprofitar la força del contrari. En aquell moment el PP estava fort, les enquestes donaven la victòria al PSOE però justa. I es va jugar fort al PSC perquè eren conscients que el resultat de Catalunya seria cabdal. Però allò no era demonitzar, era posar el PSC en valor com a única via per aturar el PP. El que no es pot fer és demonitzar el contrari de manera barroera.
Una de les coses que va fer Iván Redondo va ser buscar diferenciar el PSOE com a “esquerra de govern”, per contraposar-la a Podemos. Però la setmana passada, en una entrevista, apostava per Yolanda Díaz com a futura presidenta.
Pel que diuen les enquestes. Redondo llegeix molt bé les enquestes, i diuen que, amb els menors de 40 anys, Díaz no té rival. Ara bé, ha de formar una plataforma en què Podemos no sigui l’eix, perquè jo crec que és un partit amortitzat.
Sembla que Iván Redondo estigui assessorant Yolanda Díaz.
Han dit que treballa per a ella, i ja et dic jo que no. El que fa és tornar a ser consultor…
Doncs tindrà clients, Díaz en pot ser una.
No treballarà per a partits. Es posarà en valor com a consultor.
Hi poses la mà al foc?
Hi poso totes dues mans. No vol saber res de la política ara mateix. Això no vol dir que no parli de política.
La comunicació política ha pres molt protagonisme en les dues últimes dècades. Al final quedarà política o només hi haurà comunicació política?
És comunicació i és estratègia política. El comunicador ha de ser dins del centre de decisions. Si no ets en l’estratègia, no pintes res. Ara bé, al final, el que posa la ideologia és el líder. Això que els consultors polítics són una mena de Rasputin o el comte duc d’Olivares és una llegenda, és tant com dir que el líder és gilipollas. El consultor ha de pensar i presentar escenaris diferents i propostes al líder. A mi el president Montilla em va rebutjar moltes propostes.
Sigui com sigui, si es posa la comunicació al centre, fins a quin punt el càlcul sobre l’efecte comunicatiu que tindrà condiciona la decisió?
Els assessors tenen molta incidència, però no sempre. Un exemple, en el cas de Pedro Sánchez i Iván Redondo, és la repetició de les eleccions. Ho van decidir el PSOE i Pedro Sánchez, amb el desacord de Redondo. Ell deia que no, que els números no sortien. Abans les decisions les prenien quatre en una taula. Ara s’ha de fer servir el big data i analitzar tota la informació a fons.
I no es perd la intuïció o el sentit del que es volia fer?
No, perquè de vagades no es fa cas d’aquests indicadors. Si hagués sigut per això, els indults no s’haurien concedit, perquè les enquestes deien que es fotrien una nata si ho feien. Encara que les enquestes et diguin que el que vols fer la gent no ho acceptarà, la política no és fer el que diu la gent, sinó intentar convèncer la gent de la política que cal fer.
Això és el que en el teu llibre apareix resumit amb l’expressió “formatejar les ments”, citant Storytelling, de Christian Salmon. Fa basarda.
Però és que la publicitat, el màrqueting i la política són això. Explicar les coses i que la gent entengui que el que proposes és important i que cal fer-ho. Has de fer-ho de manera raonable i has de justificar-ho. Ja no pots limitar-te al relat, has de fer coses. I ja no pot comunicar el partit o l’empresa, ha de comunicar una persona, per això pugen els lideratges personals. L’equilibri que abans feien els aparells dels partits ha desaparegut. Ara tot se centra en el líder. Per això mai havíem conegut tants presidents d’empresa com ara.
Un cas paradigmàtic és Isabel Díaz Ayuso. El seu cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, MAR, ha ‘ressuscitat’ ara per això?
No sé si ha sigut per això però l’han ressuscitat. Miguel Ángel Rodríguez és un gran estrateg i un gran comunicador, una altra cosa és que jo comparteixi el seus criteris. Ell em va dir tres mesos abans de la moció de censura de Múrcia que “Madrid no està a la defensiva sinó a l’atac” i que “Madrid no perdona”. Per vaig tenir clar que Ayuso convocaria eleccions arran de la moció de censura de Múrcia. MAR va fer una jugada mestra. Va saber muntar una estratègia amb què, amb la paraula “llibertat”, semblava que Ayuso era la garant de no sé quantes coses. Ha aconseguit col·locar una icona en aquest món tan complex.
I en aquest cas sí que creus que tot és relat i res més?
No, no. Tots tenen relat i el trufen amb gestió. La combinació d’aquestes dues coses és la clau. I Miguel Ángel Rodríguez ho ha pogut fer. Diuen que Ayuso és un producte de MAR… Bé, segurament ell hi té molta influència, però no pren les decisions. Si ell prengués les decisions, Toni Cantó no hauria sigut un problema per al PP perquè no el volia a les llistes, però la seva cap va decidir que sí. Jo, quan treballava amb el president Montilla, entrava amb les meves idees i sortia amb les seves. Per això em fan gràcia els que ara que ha marxat Iván Redondo diuen que ara “ha tornat el PSOE”. Abans Pedro Sánchez no era el secretari general del PSOE? En el que tindrien raó és en el fet que ha tornat el PSOE del 2014, que no guanyava res.
“La política no és fer el que diu la gent, sinó intentar convèncer la gent de la política que cal fer”
La teva versió sobre la sortida d’Iván Redondo del govern espanyol, que contradiu la que va filtrar la Moncloa, diu que va deixar-ho perquè va voler i que li va costar molt que Pedro Sánchez ho acceptés, fins al punt que li insistia perquè acceptés ser ministre de la Presidència. Aleshores, com és que després Pedro Sánchez ha fet aquest gir tan radical?
Aquesta part és la que posa més nerviosos posa els de Moncloa. Vaig ser testimoni de moltes trucades que va rebre Redondo de Pedro Sánchez quan estàvem acabant el llibre. Redondo ja havia demanat plegar, però Sánchez li va proposa ser ministre el 5 de maig. I Redondo li va duir que no. Però Sánchez insistia i anava preparant els canvis. El 3 de juliol, reuneix el comitè federal i apunta que sortiran del govern Carmen Calvo i José Luis Ábalos i que farà Redondo ministre, i hi ha una reacció negativa de Ferraz. Aleshores Sánchez intenta que es quedi com a cap de gabinet i Redondo es planta definitivament i diu que no. Allà és trenca tot. Sánchez no ha entès la decisió de Redondo de marxar, està com si l’hagués deixat la dona. Com que no va acceptar el que li proposava, que li va demanar que ho acceptés per lleialtat i per amistat, es va emprenyar com una mona.
Tot això no defineix Pedro Sánchez precisament com un estadista. Sembla més aviat un nen petit.
Els líders de vegades semblen nens petits.
Per què s’ha entregat a l’aparell, que és just el que ha estat evitant els últims anys…
S’ha refugiat en la tribu. Però és que és una tribu és la que no guanyava absolutament res. Té una forma de treballar que potser està superada. Caldrà veure com afronten l’etapa post Redondo, de moment no té bona pinta. Es veu en les enquestes i en situacions com la que està passant amb el tema del preu de la llum, no pots posar el líder de fusible. Amb els pressupostos estan molt contents, a veure si surten… I si fa els indults, per què aparca la reforma del Codi Penal? No ho entenc.
Quina és la teva hipòtesi?
No ho sé. El que tinc clar és que qualsevol solució al conflicte amb Catalunya passa per donar una sortida a la gent que està fora d’Espanya, Puigdemont i companyia. Si no, no podrem començar a parlar seriosament. I crec que la reforma penal era un pas, poner una pica en Flandes. No soluciona res, però és intentar obrir una escletxa. I ho han aturat. Igual que Pedro Sánchez, Iceta i el president Montilla va intentar que el discurs del rei del 3 d’octubre no fos un cop de porta i no hi va haver manera. La resposta de la casa reial va ser que Felip VI faria el discurs a “una nación herida”.
Herida perquè havien vist votar ciutadans prèviament apallissats per la policia…
Aquell discurs va ser una bufetada no només als independentistes, sinó als constitucionalistes catalans i sobretot a Mariano Rajoy, per no haver sigut capaç d’aturar el referèndum. De fet, Iceta va parlar amb el CNI per saber com era que no havien trobat les urnes, i no li van aclarir què havia passat. No sabem si no les van trobar, si van saber on eren i ho van dir però no els van fer cas, si els van fer cas tard… No sabem què va passar.
Per què Pedro Sánchez aparta Miquel Iceta?
No ho sé, però va sorprendre molt. El PSC no tenia ni idea del que estava passant. Iceta sap per una trucada a les deu del matí del mateix dia que se’n va a Cultura. I en el seu discurs de presa de possessió es notava que no li havia agradat gens. Després es va nomenar una alcaldessa del PSC ministra de Transports i el PSC tampoc ho sabia. Ara Salvador Illa ha treballat per reconduir aquesta situació, però al PSC tot això no va agradar gens.
Crida l’atenció que passi això amb algú que va rescatar el partit en el moment més baix.
Ho fa perquè pot, perquè té tot el poder. En aquests moments, Pedro Sánchez posa la cabra de la legió com a vicesecretària general i s’aprova. De fet, tenen una vicesecretària general, Adriana Lastra, que és un zero a l’esquerra. Però Pedro Sánchez guanya totes les primàries, ha trencat l’equilibri de poder amb les federacions. Els barons ja no pinten gairebé res. Susana Díaz ha perdut el pols amb ell, fins i tot García Page ha acabat callant sobre els indults. Pedro Sánchez exerceix un hiperlideratge, passa com amb Carles Puigdemont. Si ells diuen A, tothom calla. Són dos hiperlideratges. I és el mateix que intenta fer Pablo Casado al PP, però li ha sortit una pedra a la sabata que es diu Ayuso.
