El Tribunal Constitucional (TC) ha considerat inconstitucionals els acords de la Mesa del Parlament de Catalunya del 3 i el 24 d’abril del 2018 pels quals es van admetre les delegacions de vot dels aleshores diputats Carles Puigdemont i Toni Comín. En aquest sentit, el TC ha al·legat que no hi havia motiu aparent per delegar el vot, ja que s’hauria d’aplicar com a “cas excepcional”. Així doncs, el tribunal dona la raó al recurs que va interposar el partit polític de Ciutadans. La sentència, a més, compta amb dos vots particulars concurrents del magistrat Cándido Conde-Pumpido i la magistrada María Luisa Balaguer.
En un comunicat aquest dimarts el TC ha assegurat que els acords de la mesa del mes d’abril van ser inconstitucionals. Alhora, el tribunal també ha tombat els acords del mateix òrgan parlamentari del 5 i el 25 d’abril que no van atendre la sol·licitud de reconsideració formulada contra les admissions dels vots delegats. La sentència estableix que els principis que estableix la prohibició del mandat imperatiu i el caràcter “personal i indelegable” del vot per als diputats al Congrés són atribuïbles també als parlamentaris autonòmics.
Una interpretació del reglament poc precisa
El TC ha indicat com s’ha d’interpretar l’article 95 del reglament del Parlament sobre la delegació de vot. Segons l’àrbitre de la Constitució, la norma permet que un diputat pugui delegar en un altre “que expressi davant la cambra, com a mer portaveu, el vot fefaentment manifestat amb anterioritat”. Per això, afegeix, el que es delega “no és la decisió sobre el sentit del vot, sinó únicament l’expressió davant dels òrgans” de la cambra. Atès que la decisió del vot precedeix al debat, “podria incidir en el caràcter deliberatiu” i, per tant, la pràctica ha de ser “excepcional” i els supòsit en què s’admetin han de ser “restrictius”.
És en aquest sentit que el TC considera que la delegació de vot a Puigdemont i Comín no s’ajusta a la normativa, perquè “van conferir a un altre membre de la cambra l’exercici del seu dret a vot sense expressar-ne el sentit”. A banda, no es precisaven ni els debats en què es podia exercir ni la durada, un caràcter “marcadament genèric” que és “incompatible amb la naturalesa excepcional que ha de tenir la delegació”.
A banda, el supòsit d’incapacitat prolongada, un dels aplicats per justificar la delegació, s’ha d’entendre referit a “situacions imprevisibles” en el sentit que “no depenen de la voluntat del parlamentari” i “no poden ser ateses d’altra manera que amb la delegació”. No és el cas, opina el TC, del qui “voluntàriament ha decidit eludir l’acció de la jurisdicció penal espanyola i sobre el qual pesa una ordre judicial de crida i cerca i ingrés a presó”. El Tribunal ha declarat, doncs, la nul·litat dels acords impugnats, tot i que “per raons de seguretat jurídica” limita l’abast de la sentència “a impedir que es comuniqui la nul·litat dels acords referits als actes que s’hagin pogut adoptar en virtut dels vots delegats”.
9
4
