A Prada, al Conflent, a la Catalunya Nord, s’hi troba Vall-Roc. Una veritable estructura d’allò que hauria de ser conegut com els Països Catalans. És un centre d’interpretació del catalanisme, de la cultura catalana i de la catalanitat en un alberg modern, acollidor i molt econòmic. És la seu de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), una trobada acadèmica, política i social de la llengua catalana, partint de la base que la llengua és una manera d’entendre del món. Fins i tot, l’actual primer ministre francès, Jean Castex, havia participat en la seva tradicional inauguració en tant que alcalde d’una població que va acollir noms claus de l’exili com Pau Casals o Pompeu Fabra. De fet, l’enginyer endreçador de la llengua hi és enterrat i cada estiu se li fa un homenatge. 

Una panoràmica de l'amfiteatre de la UCE
Una panoràmica de l’amfiteatre de l’UCE, a Prada, a la Catalunya Nord

Forma part d’aquest paratge Ramon Gual, membre del consell rector de l’UCE. Un professor de català, editor i activista fill de l’exili. Té una peculiaritat extraordinària, i és que explica les coses sense embuts, amb la doble reflexió que confronta la realitat de la Catalunya Nord amb el fer de la Catalunya Sud. Una manera de copsar el pols a la segona volta de les presidencials franceses, la gran final entre Emmanuel Macron, actual president de la República, i la líder ultradretana Marine Le Pen. Una eleccions en què el catalanisme és absolutament absent.

Gual no té manies ni per descriure l’eficàcia de l’Estat francès per neutralitzar el catalanisme polític ni per analitzar els motius pels quals la Catalunya Nord ha esdevingut un feu de l’extrema dreta en les eleccions presidencials franceses i com és que una emblemàtica ciutat com és Perpinyà té com a alcalde Louis Aliot, exparella de Marine Le Pen, portaveu de la seva campanya i emblema de com l’extrema dreta pot gestionar un ajuntament. 

Gual deixa el bastó que l’acompanya davant l’enorme llar de foc de l’alberg -tapiada pels estrictes bombers de Perpinyà- i seu en una taula de fusta rústica i robusta. Diferencia clarament el sud del nord, de la idiosincràsia pròpia de la catalanitat del Rosselló, del Vallespir, el Conflent o el Capcir. Gual està convençut que el món ha canviat i que la memòria no es guarda. “És una qüestió generacional. Jo, com el meu pare, he menat un hort tota la vida; els meus fills han vingut només a collir; i els nets, ai els nets, els posen un tomàquet de l’hort i et diuen que s’estimen més el ketchup, ironitza gràficament. A més del gran canvi social, Gual hi afegeix el del sistema polític i ciutadà francès. 

L’ensenyament per fer ciutadans amb el “cervell d’hexàgon”

De fet, creu que la clau de volta de tot plegat és l’escola, l’ensenyament francès. Fins i tot la vivència de la catalanitat dels ciutadans de la Catalunya Nord.  “Els meus pares, exiliats, van arribar i van quedar sorpresos que els seus fills anessin a una escola laica, gratuïta i obligatòria”, recorda. “A més, tant hi anava el fill de l’alcalde com el fill d’un exiliat”, afegeix. “Aquest sistema va fer que tothom que surt de l’escola pensi en hexàgon, és a dir, en l’esquema republicà i geogràfic francès”, apunta. “No trobaràs pas ningú dels que ha passat per l’escola francesa que no pensi en hexàgon”, sosté.

En canvi, a Espanya els franquistes eren tontíssims. El no ocupar-se de l’escola o deixar-la en mans de l’Església va fer que hi hagués una escola paral·lela en català”, reflexiona. Una escola que ha permès que persistís la catalanitat ja sigui a través de la llengua i d’una forma de pensar. “Aquesta ha estat la sort del sud amb la llengua, que els franquistes eren ximples; en canvi, França ha estat més eficient igualant a tothom amb una escola de qualitat”, descriu. Com a exemple, una víctima d’aquest sistema ha estat l’ensenyament del català. “No hi ha hagut necessitat d’ensenyar-lo. Fa quaranta anys es parlava molt més. Ara, escoles d’adults i escoles com la Bressola i Arrels mantenen l’esperança”, destaca.

Per què molts policies francesos parlen català

També avalua un problema de desarrelament. “Com que no hi ha feina per als joves, marxen cap al nord a buscar una oportunitat o a formar-se, i allà es queden. En tot cas, tornen per vacances, per visitar la família, però un cop ja no els queda família, es venen la casa i no tornen més”, relata. “Però també és veritat que molts funcionaris, quan poden, demanen tornar aquí com a destí, per això trobaràs policies que parlen català”, matisa. Un exemple és un dels caps dels CRS -l’equivalent de Brimo a la policia nacional francesa– que enraona un català perfecte o un policia municipal de Perpinyà que té una estelada al despatx.

Aquest fenomen ve acompanyat, és l’altra cara de la moneda, del desplaçament intern de jubilats que es traslladen a viurea les zones de costa pel clima. “Majoritàriament, no saben ni que aquí som catalans, quan de fe per a molts d’aquí els que venen són gavatxos”, retreu. Ara bé, sí que admet que n’hi ha que agafen el rol de dir que són catalans per una qüestió d’adoptar un caire local. Gual compara la situació amb els pied-noirs que van arribar als anys 60, que van importar el futbol a costa del rugbi, i que ara identifica amb votants de l’extrema dreta. “Loius Aliot és fill del barri de Molí de Vent, on hi van anar a parar els pied-noirs, parla català i és de Reagrupament Nacional”, exemplifica.

Desastre o esperança a la Catalunya Nord?

La capacitat de la doble mirada de Gual també ajuda a construir dos discursos diferents sobre l’estat del catalanisme a la Catalunya Nord. “Pots opinar que és un desastre, però en canvi, hi ha petites coses que sorprenen i que indicarien que no estem pas tan malament”, exposa. Com a exemples esmenta que les escoles Arrels i La Bressola tenen overbooking d’alumnes, així com les classes de català per a adults. Però també lamenta el poc suport a l’UCE, el neguit pel poc ús social del català. En canvi, subratlla que al rugbi hi va gent perquè es reconeixen com a “catalans”, ja sigui la famosa USAP o els Dracs (Dragons) Catalans de rugbi 13. “Fan bandera de ser catalans”, insisteix. 

Un fenomen que també incorpora és la campanya per intentar rebatejar el departament dels Pirineus Orientals com a Pays Catalan. “Jo crec que és una cosa econòmica”, reflexiona. “Si el 60 o 70% del turisme ens arriba del sud, dir que ets país català, encara que sigui en francès, és un reclam!”, conclou. Però ja li està bé que encara que sigui per diners, la Catalunya Nord sigui nomenada com un país i català. De fet, oficialment mai s’ha dit Catalunya Nord i posar “país” a una comunitat de cinc comarques franceses és una tasca difícil per als membres del poderós consell d’Estat francès, els que tenen el poder per batejar. Al capdavall, si qualsevol francès “pensa en hexàgon”, què no pensarà un francès que, a més, és membre de les més altes instàncies de poder de l’Estat? Gual defineix ser català a la Catalunya Nord com una manera de fer, de treballar, de menar els camps i el bestiar, d’interpretar la vida. Fins ara, compatible amb ser francès, sempre i quan la República no es posi en dubte.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: A l'aguait a abril 24, 2022 | 11:09
    A l'aguait abril 24, 2022 | 11:09
    D'acord Sr. Gual, però un tontíssim amb un garrot a la ma pot ser lo mes destructiu per arrasar qualsevol país incloent-hi el seu.
  2. Icona del comentari de: Tomppa a abril 24, 2022 | 12:13
    Tomppa abril 24, 2022 | 12:13
    Clar, per això els catalans han renunciat el català perquè es de mala educació parlar en català amb els espanyols i els de fora :D La problema es que els catalans penseu que sou intel.lectuals quan en realitat sou com a màxim uns esclaus patètics.
  3. Icona del comentari de: Guim a abril 24, 2022 | 12:52
    Guim abril 24, 2022 | 12:52
    Pot ser que els falangistes fossin ximplets o eren pocs a Catalunya, però els col·laboracionistes catalans com Agustí, Pla, Vergés i altres no eren ximples. Aquesta colla no van tenir cap problema en anorrear la llengua. Gent que havia treballat majoritàriament en mitjans catalans es van lliurar als franquistes d'una forma tan vergonyosa que ni els col·laboracionistes francesos amb els nazis no van arribar a fer.
  4. Icona del comentari de: Ricard a abril 24, 2022 | 13:59
    Ricard abril 24, 2022 | 13:59
    "Tontíssims", però empíricament es demostra que nosaltres vam ser força més ximples. Per contra els francesos han estat tan eficaços que els catalans del nord saludaven Insultantment a la romana als seus compatriotes quan entraven a l'hexàgon al 39.
  5. Icona del comentari de: Anònim a abril 24, 2022 | 14:54
    Anònim abril 24, 2022 | 14:54
    Doncs com ara, quant veus els treballadors votant partits com c,s o mox, ja saps que són tant tontos que ni tant sols saben que voten contra seva. I si els vots una dona o un gay ja és la hostia. Es el que té ser ignorant, mononeuronal i franquista.
  6. Icona del comentari de: LlunyDeCat a abril 24, 2022 | 15:53
    LlunyDeCat abril 24, 2022 | 15:53
    Tot el que explica en Gual és la realitat del Nord i jo afegiria un altre element que el diferencia del Sud: el model París no té pas res a veure amb la porqueria del model Madrid. París sempre ha estat des del segle XIX la ciutat més important del món culturalment parlant i d'altra banda la industrialització començà també al XIX com al Sud de CAT. I cal saber que Madrid només inicià la industrialització als 1970. Les elits que control.len la République Parisienne - com en diuen la gent de la "Province", inclosa l'aristocràcia, varen engegar la industrialització, com a England, Netherlans, Bèlgica (aquí tota l'aristocràcia hi participà i ara són amos de multinacionals), Alemanya, etc. Els Espanyols com a bon Cul d'Europa eren una colla d'endarrerits. Per això només Catalans del Sud i Bascos feren la industrialització. Per parlar clar: Espanya i Madrid era i és una merda i París un model a seguir arreu del món.
  7. Icona del comentari de: JordiP a abril 24, 2022 | 16:58
    JordiP abril 24, 2022 | 16:58
    El que passa amb els espanyols és que mai acaben les feines. Els caps donen l'ordre i s'en van. Els subalterns, quan s'han quedat sols, ho fan tot a la remanguillé. Si els uns i els altres fossin verdaderament professionals, farien la feina bé: no hi haurien deixat amb vida ni un sol català i "el problema catalán" hauria quedat definitvament resolt. Per això, l'única cosa que van fer bé va ser la requisa de documents perpetrada pel DERD a punta de baioneta. És clar: el comandament efectiu era el Oberst (coronel) Jost, de les SS.
  8. Icona del comentari de: JordiP a abril 24, 2022 | 18:17
    JordiP abril 24, 2022 | 18:17
    Té raó.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa