Si ET, l’Extraterrestre hagués aterrat a Catalunya en lloc d’en una zona suburbial de Califòrnia, la història hauria estat prou diferent. Catalunya és un país complex d’entendre. Tant que entre una de les seves frases més populars es troben paradoxes com ara “vol i dol”, paradigma de la contradicció humana molt pròpia dels catalans. La prova és Sant Jordi, un dia que no és festiu, però com si ho fos. Una barreja estranya, una “mitja festa”, en diuen. Un dia que “vol i dol” perquè “no fos cas” que Sant Jordi es convertís en un pont que s’aprofitaria per agafar un vol i marxar a passar penúries a Amsterdam deixant abandonats a la seva dissort les roses, la princesa i el drac.
E.T. veuria com un dia feiner la gent va a treballar, a un altre ritme, es regala roses i llibres i els que els escriuen seuen per signar-los. Però, a més, constataria una imatge ben curiosa, i és que el suposat líder del poble convidaria representants civils, polítics i institucionals a fer una xocolata amb melindros a l’extraordinari Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Un escenari impressionant amb una discreció gòtica que els presidents haurien de saber aprofitar més.
I ja no li compliquem més la vida a l’ET, perquè si, a sobre, li hem d’explicar que el president és socialista, i que el seu partit ha estat anys i panys esgargamellant-se per foragitar de la vida pública el president que va instaurar la xocolatada, potser sí que voldria tornar a casa. I si volem fer un triple salt mortal, que el president socialista que convida a xocolata el dia abans va demanar clemència a la judicatura espanyola amb el president que va instaurar l’esmorzar de la diada de Sant Jordi.
Tasta els melindros gruixuts
El Pati dels Tarongers feia goig. Les coses com siguin. La font de Sant Jordi plena de roses ben vermelles feia patxoca. Un entorn propici que ha acollit unes tres-centes persones. Un escenari per a les trobades entre membres de l’Església, consellers del Govern, membres del Parlament, expresidents, jutges, policies, Creus de Sant Jordi, periodistes i, sobretot, candidats a alguna cosa. En aquestes trobades, sempre hi ha qui sembla que es proposi per a alguna cosa. Per a què? Tant fa, però el ritual es fa palès amb les salutacions, a qui s’acosta l’aspirant i el seu somriure. El somriure és delator. Aquell somriure murri de les entrevistes de feina on hi ha serioses possibilitats que t’agafin.
També hi ha els que gaudeixen del moment. Hi ha consellers, sobretot aquells que tenen veterania en governs d’altres règims, a qui encanten aquesta mena de festes i cerimònies. Són d’aquesta mena de polítics que van néixer amb quaranta anys, mocadors de roba i corbata. Estan adaptats absolutament al medi i els seus principis només es belluguen si es belluga el poder. Canvien els fets, canvien les opinions, diuen els savis. És encisador veure’ls agafant la tassa de xocolata i el melindro. Ho fan amb una professionalitat encomiable mentre són capaços de saludar al darrer a arribar com si haguessin compartit unes vacances al càmping. A Catalunya, d’aquests n’hi ha. Però, si fa o no fa, com a tot arreu.
Però també n’hi havia que mai no havien assistit en una festa d’aquesta mena. De fet, no se’n feien des que el president Pasqual Maragall la va traslladar al Palau de Pedralbes. Es podien reconèixer per la quantitat de fotos que feien amb el mòbil i pels crits de sorpresa indissimulats quan veien algú que surt molt per la tele. Al capdavall, al Pati dels Tarongers avui es podia posar en pràctica a petita escala, una de les millors frases del president Pujol: si vols, a Catalunya, en tres anys pots haver saludat a tothom. I també hi havia qui aconsellava quins melindros agafar. Cal preservar els representants d’aquesta espècie, que vagin on vagin -un banquet, un casament, un vermut popular- sempre reconeixen amb una mirada orbital on es troben les millors menges.
Un president a qui li agrada fer-ne
Amb la xocolatada d’avui, el president Salvador Illa demostra que li agrada fer de president. A més, no li desagrada, ni a ell ni al seu grup de col·laboradors, quan s’afirma que pujoleja. De fet, aquesta xocolatada n’ha estat la mostra. Ha recuperat el costum del president Pujol, que ara sembla que tothom el reivindiqui després de l’ostracisme des que va confessar que tenia diners a l’estranger quan la policia patriòtica va començar a fer-ne de les seves contra el Procés. Molts convidats, sobretot els dels professionals i els veterans, ho recordaven amb entusiasme i es felicitaven perquè el president Illa reincorporava la tradició pujoliana.
La xocolata d’avui, no gaire espessa, s’ha de dir tot, indicaria que al president Illa li agrada la institucionalitat. De fet, protagonitzava un acte com si fos el dirigent d’una república presidencialista d’un país que es regala roses i llibres i pren xocolata. Un país de Hänsel i Gretel, però on el bandolerisme ha marcat la nostra història i on la gent es deixaria matar abans de dir on troba els bolets o on amaga les urnes. Per un moment, es podia sospitar que maldaria per ser un president amb tots els poders, encantat de rebre a tothom i passejar per tot el país repartint la bona nova. Però de moment només es pot sospitar, perquè tot apunta que la fastuositat de la festa d’avui es quedarà en la xocolata del lloro de l’autonomisme.
