Sorpresa demoscòpica a la França republicana. L’estat jacobí per antonomàsia, prou ofegat per una situació macroeconòmica molt dura i tensa, té una altra pedra a la sabata. En concret, el creixement identitari de què en política francesa es defineix com a “regionalisme”. Així es desprèn d’un interessant i dens estudi demoscòpic d’un dels centres estadístics més importants de França, IFOP –Institut Français d’Opinion Publique, l’empresa degana dels estudis d’opinió i de mercat a França, fundada el 1938–, que mostra el creixement de la reivindicació “regionalista”, tant des del punt de vista polític, com local i cultural, la demana del reforç de les llengües pròpies, com ara el català, el basc, el bretó i el cors.
L’enquesta, realitzada entre el 12 i 25 de juliol amb dues mil entrevistes, ha centrat el treball de camp a la Catalunya Nord, Occitània, Bretanya, Alsàcia, Còrsega i l’Iparralde, el País Basc sota administració francesa. Un treball encarregat per Regions i Pobles Solidaris, una formació que agrupa partits de regions amb identitat, que té representació a l’Assemblea Nacional i de la qual formen part Unitat Catalana, Sí al País Català i Esquerra de la Catalunya Nord. L’estudi mostra com s’ha multiplicat en els darrers anys el sentiment de reivindicació “regionalista” després de les reformes de les administracions d’Emmanuel Macron i François Hollande, que van reorganitzar el mapa administratiu de l’Estat per, suposadament, millorar-ne l’eficàcia.
La Catalunya Nord es reivindica
La Catalunya Nord és una de les “regions” on més ha crescut aquest sentiment, i demana que es reforci el seu poder. De fet, un 79% dels enquestats a la Catalunya Nord reclamen “reforçar significativament el poder regional”. Un nombre que supera la xifra del 68% dels francesos creuen que les autoritats locals no tenen prou poder en comparació amb l’Estat. De fet, és una dada que suposa un augment de 18 punts des del 2012 -any de la darrera enquesta similar-, en què el percentatge dels que feien aquesta demanda era del 50%. A més, el 24% dels enquestats es consideren més nord-catalans que no pas francesos i el 90% es queixen d’una alta centralització del poder de l’Estat.
Especialment significatiu és que el 90% dels enquestats a la Catalunya Nord defensen que es faciliti ensenyar català a l’escola i un 87%, la història concreta de la “regió”. En el mateix sentit, un 77% dels enquestats aposten per la cooficialitat del català i un 64% volen que s’utilitzi a les assemblees locals i regionals. Una dada interessant després del rebombori polític, social, cultural i mediàtic per la persecució de cinc ajuntaments, entre els quals hi ha el d’Elna, per enraonar en català als plenaris. Una xifra en línia amb l’expressada a la resta de regions franceses que és del 77%, quan l’any 2015 era del 72%. Per altra banda, el 64% dels enquestats demana que l’ensenyament del català es faci en horari lectiu i com a assignatura. Una xifra que a Còrsega és del 76% i al País Basc del Nord, del 66%. El 22% respon que entén el català, però només un 6%, assegura conèixer-lo bé.
“Piquem pedra”
Jordi Vera, un veterà activista i polític que forma part de la coalició electoral que ha encarregat l’estudi considera, assegura en declaracions a El Món que els resultats mostren que fa “molt temps que piquen pedra”. De fet, raona que si el 71% dels ciutadans de l’estat francès creuen que cal reforçar el poder de les “regions” és perquè “en una situació de crisi global i de crisi de l’estat o de la pertinença de l’estat, els valors profunds dels territoris, de la identitat, dels costums, de la llengua, de la cultura, tornen a surar, perquè són valors refugi”. En aquest sentit, Vera creu que aquest sentiment “anirà a més”, perquè la imatge d’un “estat omnipresent que donava solució a tot, que intervenia en tot, s’ha anat fonent, i la gent té una percepció molt més important de l’espai propi i de la capacitat que té l’espai propi a poder avançar en moltes coses”.
L’activista independentista reflexiona, al voltant de l’enquesta, que França entra en un “conflicte d’identitats”. Com a exemple, exposa els ajuntaments que han estat represaliats per l’Estat per utilitzar el català als plenaris. “Quan jo era regidor a Perpinyà, ja ho fèiem i es traduïa sense problema”, recorda. “La resposta de no poder-ho fer va venir pel fet que estem entrant en un conflicte d’identitats, també, entre la gent que aquí se sent molt francesa, que no volen de cap manera que tinguem identitat, que són els que ho han denunciat”, diu en referència a regidors de Reagrupament Nacional, el partit de Marine Le Pen. “Però hi ha una realitat”, afegeix Vera, “i és que hi ha una demanda molt gran de la gent de tornar i de conservar i recuperar la llengua catalana, i una resposta de l’Estat molt passiva i molt freda, des del punt de vista institucional, i una agressivitat d’una petita fracció de la població, segurament molt anticatalana, i molt anticorsa i molt antibasca, a tot arreu, que fa que, com les lleis de l’Estat no han evolucionat, no estem protegits“. La majoria dels enquestats es defineixen com a votants de dretes o centre-dreta o “moderadament republicans”.
Identitats: ser català “està de moda”
“El que és segur és que la gent té més ganes que mai de manifestar la seva identitat, i els joves també”, addueix. Tot i que admet que, malgrat que molts joves han pogut estudiar català, no tenen ocasió social d’utilitzar-lo. “No pots comprar el pa cada dia en català”, detalla com a exemple. “Però la certesa és que, cada vegada que hi ha la possibilitat per a algú de parlar en català, ho fem, i alguns ho descobreixen”, afegeix. En aquest sentit, Vera creu que ser català “està de moda” com un element distintiu.
“Jo crec que els que no són catalans voldrien ser-ne d’alguna manera”, apunta. Vera es refereix a la gent que viu a la Catalunya Nord que ha aterrat des d’altres regions i que “tenen dificultats de tenir una identitat profunda i arrelada”. “En tenim molts, d’aquests que s’interessen pel que fem i que s’hi agafen, sense tenir, per exemple, una tradició familiar”, aclareix. Vera veu un bon averany en l’enquesta de cara les municipals de 2026, de les quals creu que poden sortir-ne ajuntaments amb regidors catalanistes.
La metàfora, per a Vera, és que “París ha collat molt”. “França, en un moment donat, era un estat molt eficaç, molt present, molt fort, i París s’ha anat debilitant any darrere any, i la seva presència en el territori ha desaparegut”, destaca. “Fa molts anys, què era França en un poble d’aquí? França era el correu, la gendarmeria i l’escola. En molts pobles aquestes tres coses ja no existeixen, en la immensa majoria no existeixen. Allò que era el símbol de la república ara és l’abandó”, conclou. “Aquesta enquesta diu molt bé com els catalans d’aquí se senten abandonats per l’Estat, un fet prou pertinent i interessant per al futur, perquè vol dir que la gent ja ha entès que això de París no tornarà més i que cal trobar altres coses”, sentencia.
