Als anys 70s, es va fer famosa una canço que deia Now that we found love, what are we gonna do with it?. En l’independentisme ens trobem com a la cançó, preguntant-nos ara que tenim el cèlebre 50%, què en farem? La primera qüestió és saber si, a part de nosaltres, el món ha pres nota de l’avenç.
Sí, el món ha pres nota que a Catalunya les forces independentistes han superat el 50% dels vots emesos. De fet, això ja havia passat fa uns anys, perquè els partits unionistes sempre havien quedat molt per darrere, rondant el 40%, i només es podia dir que captaven més vots fent alguna trampa. Per exemple, incorporant-hi els Comuns, que mai s’han definit clarament sobre el tema, o forces extraparlamentàries, o els vots en blanc i els nuls… bé, tant és, ara fins i tot amb les estratagemes de sempre és innegable que l’independentisme ha assolit més de la meitat (oficialment 51,32%) -quan les forces espanyolistes tot just superen el 40%.
Això el món ho ha vist, sense filtres ni embuts. A les capçaleres més importants d’Europa, queda prou clara aquesta majoria eixamplada. La BBC diu que “els separatistes augmenten la majoria”; altres que “el govern català serà independentista” (La Stampa), que “El sentiment independentista no ha decaigut” (Washington Post), que “els independentistes obtenen més de la meitat de vots” (The Guardian), que “són líders” (Frankfurter Allgemeine), que “mantenen la majoria” (Die Welt), que “obtenen la majoria absoluta” (Le Monde), etcètera. És impressionant la rotunditat amb què es retrata la victòria independentista i l’assoliment de la majoria de vots, en una lectura netament plebiscitària.
Som al cap del carrer? Ja ho tenim? N’hi ha prou amb aquest reconeixement clar de la majoria que vol una República Catalana? No, de cap manera. Aconseguir els titulars esmentats és una passa de gegant, que facilitarà molt la pedagogia internacional, però no ens podem relaxar. Per començar, la maquinària de l’estat espanyol i de l’unionisme, quan es recuperi del disgust, farà tot el que pugui per desmerèixer la victòria. Tornarem a veure balls de percentatges; tindrem recomptes que només voldran sumar els partits parlamentaris, deixant fora el PDECAT, FNC, i altres que no han obtingut escons, com vam poder observar per uns instants, sorprenentment, al programa electoral de tv3, rebaixant així el percentatge just per sota del 50%.
No faran les mateixes giragonses, és clar, amb els partits del NO: aquí hi comptaran els Comuns, els extraparlamentaris, els nuls, els blancs i tot el que calgui. Tornarem a sentir que 1’5 milions de vots no són res, que hi havia massa abstenció per prendre’s seriosament els resultats, que quan només vota un 53’5% no és ben bé el mateix, que si el coronavirus ho distorsiona tot, que si no podem comptar blocs, atès que tot està molt fragmentat, que si la gestió de la pandèmia ha afectat els resultats, o el mal temps, o la patacada de Cs, que hi ha una pila de factors conjunturals que impedeixen lectures simples, i tot de cançonetes que ja coneixem.
Amb això el que ens cal és només insistir en haver superat el 50%. El relat és senzill, és meridià i ja estava establert abans de saber els resultats. Els mitjans mundials de referència ja ho han publicat; ara simplement els hem de recordar el que ells mateixos han sentenciat, i evitar que altres els ho desmuntin. Que el 51,32% se’l trobin a la sopa, com ja es troben els presos polítics, les sentències abusives i la repressió de l’estat. En aquest sentit, van ser molt importants les paraules en anglès i en castellà de Pere Aragonès la nit electoral. Cal perseverar en aquesta línia. No és només que el món hagi de saber o hagi de mirar; el món ha de ser martellejat, recordat fins a la sacietat, de la veritat dels fets. I convertir les xifres, les xifres que el món ha destacat en una primera reacció càndida, en una bandera.
Al flanc internacional, queda molta feina a fer, perquè hi ha vies d’aigua que cal saber taponar. Una d’important seria la de l’extrema dreta. Ben pocs opinadors mundials tenen la barra de posar l’independentisme català al sac dels ultres i xenòfobs; però encara és corrent que acusin el moviment democràtic català fer créixer la caverna. Per simplificar; al·leguen que la pujada de VOX és culpa de la provocació separatista. Aquí cal insistir molt que no, que un judici tan injust equivaldria a culpar els negres americans del racisme o els jueus del sorgiment del nazisme. El que cerca la llibertat no és culpable, no ho pot ser, del feixisme que se la vol carregar.
I hem de ser conscients que, encara que traguéssim un 80% a favor de la independència, encara n’hi hauria molts, a casa i a Espanya i al món, que no admetrien la legitimitat dels vots. Sempre hi hauria obstacles per no reconèixer la voluntat popular. El típic és la Constitució i la llei, com si fossin raons divines immutables, i no humanes i canviants. També alertarien de la divisió que provoca en la societat la independència (a diferència de l’unionisme, que aparentment no genera cap discrepància). O invocarien la història d’Espanya al seu gust, o l’inconvenient d’alguna crisi o alguna bonança, per retardar el que és inevitable: quan una majoria vol canviar el sistema polític, cal resoldre-ho políticament.
Per això és bàsic i és crucial comptar amb el reconeixement de la premsa internacional més solvent. És condició necessària, per descomptat, però no suficient. Ara cal que els estats, i sobretot les principals potències, prenguin nota d’aquesta lectura i pressionin per traduir-la en una eina democràtica viable. Un nou referèndum sembla la solució més idònia, i aquest cop hauria de comptar amb el reconeixement internacional. És l’element més destacat, de tots els possibles, que ens faria més forts que no pas l’octubre del 2017. Serà complicat, ho haurem de lluitar i ens intentaran frenar per moltes bandes. Però avui ho tenim una mica millor que abans d’ahir. Aprofitem-ho.
1 
92 
