L’Holocaust va demostrar els horrors dels quals és capaç la humanitat. Entre tanta crueltat, però, hi va haver herois anònims que van fer el que estava a les seves mans per ajudar jueus a fugir i amagar-se del nazisme. I no només jueus, també resistents, aviadors, polítics i qualsevol persona que fugia de la guerra. L’expressió jueva Jasidei Umot Ha-Olam, que significa Justos entre les nacions, dona nom al programa creat pel Parlament israelià el 1953 per homenatjar totes les persones de confessió no jueva o estrangers que van implicar-se en la lluita contra el feixisme. Fins a l’1 de gener del 2022, la llista la formaven més de 28.000 justos de més de 40 països diferents, entre els quals Polònia, els Països Baixos, França i Ucraïna. I Catalunya hi és, tot i que amb un sol nom registrat. És tracta de Manuel Valls de Gomis, l’únic català -i independentista- que consta en aquesta llista i a qui Israel va reconèixer la seva lluita per salvar jueus.
L’independentista que va lluitar per Catalunya des de França
Amb motiu del Dia Internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust, el 27 de gener, enguany la Fundació Reeixida ha volgut donar a conèixer la figura de Manuel Valls de Gomis, qui va tenir una implicació important en la lluita contra el feixisme, i rescatar el seu nom de l’oblit. A més, també va ser una figura clau en la creació de la xarxa d’evasió Alibi-Maurice entre Suïssa i Lisboa, passant per l’Albera i a través de la qual van passar centenars d’aviadors i soldats aliats, així com jueus.
Encara avui dia la biografia d’aquest català és incompleta. De fet, hi ha dos historiadors, Fermí Rubiralt i Josep Calvet, que treballen des de Catalunya i des de França per conèixer els detalls de la seva tasca. Valls de Gomis va néixer a Barcelona el 10 d’abril de 1914 i des de molt jove es va implicar en la lluita política. El 1930 va començar a militar a les joventuts d’Unió Democràtica. El 1934, el conseller de Governació en el primer Govern de Lluís Companys, Josep Dencàs, el va nomenar cap d’Escamots, l’organització paramilitar que va crear el partit Estat Català. Valls de Gomis va ser detingut pels fets del sis d’octubre d’aquell any, però no se’l va poder inculpar i el van haver de deixar en llibertat.
A finals de 1938, va marxar a París per por de ser afusellat per comptes pendents que s’arrossegaven des dels Fets de Maig del 1937, que van enfrontar els diversos sectors dels republicans en plena Guerra Civil, mentre avançava el bàndol nacional, sublevat i amb Franco al capdavant. Després de passar per un camp de concentració i fugir-ne, s’estableix a Perpinyà, on viurà fins a la seva mort, el 2002. Calvet s’ha encarregat d’estudiar l’etapa de Valls de Gomis a l’exili, entre el 1939 i el 1945, a partir de documents francesos. Des de Perpinyà, on va coincidir amb molts altres refugiats catalans i en col·laboració amb els serveis d’informació francesos, britànics i americans, la feina que fa Valls de Gomis té una “doble funció”. D’una banda, “passar documentació de França cap a Espanya” i, de l’altra, “passar persones que volien fugir de la guerra i de la persecució” a través de les infraestructures que “tot aquest moviment tenia amb Estat Català”.
Abans de l’inici de la Segona Guerra Mundial, Valls de Gomis va parlar amb el president Lluís Companys –de qui havia sigut secretari– i va decidir lluitar amb França perquè entenia que així també lluitava per Catalunya. Va tenir una implicació important en el moviment polític i, entre altres coses, com explica l’historiador Fermí Rubiralt, va obtenir el carnet número dos del Front Nacional de Catalunya (FNC). Tot i que va rebutjar tornar a Barcelona per formar part de FNC, que aleshores s’anomenava l”Organització’, va col·laborar-hi des de França. Això, el convertirà en l’enllaç amb els serveis secrets dels aliats.
Va salvar centenars de persones
Calvet i Rubiralt insisteixen que Valls de Gomis i totes les persones que van formar part d’aquest moviment es jugaven la vida amb el que estaven fent. “Els passadors feien la feina més arriscada” perquè eren els que acompanyaven els fugitius a través de les Rutes de la llibertat, des de França fins a Catalunya. Si els enxampaven, eren detinguts i deportats a camps de concentració.
Tot i que Calvet encara està investigant la xifra de persones que es van salvar gràcies a les rutes i a Valls de Gomis, podríem estar parlant de més d’un miler. També cal destacar que Valls de Gomis és “l’únic català que, entre altres commemoracions, té el títol de ‘Just entre les nacions’, concedit per l’Estat d’Israel en reconeixement com a no jueu que va ajudar jueus a fugir de l’Holocaust”. Els historiadors, però, han trobat més noms d’independentistes que van voler col·laborar, entre els quals hi ha el de diverses dones. Calvet parla de Roser Fluvià, entre d’altres, nascuda a Prats de Lluçanès, i que va ser detinguda i deportada.
Justos entre les Nacions: els que coneixem i el que queden per trobar
A la web oficial de Yad Vashem, el Centre Mundial de Memòria de l’Holocaust, Manuel Valls de Gomis hi consta com a francès, ja que es va veure obligat a fugir de Catalunya i va viure gran part de la seva vida a Perpinyà, fet que el va portar a nacionalitzar-se. Així i tot, havia nascut a Barcelona, on va viure fins a finals del 1938.
Els judicis de Núremberg, entre el novembre del 1945 i l’octubre del 1946, van treure a la llum pública la realitat dels greus crims i abusos massius duts a terme pel règim nazi contra les persones de religió o ascendència jueva a Europa. Dos anys després, Israel, ja com a Estat independent, va proposar commemorar els ‘màrtirs’ d’aquests fets. No va ser fins a l’agost de 1953 que es constitueix la Institució Memorial de Yad Vashem amb l’objectiu d’homenatjar “els màrtirs i herois” i que es va decidir ampliar també a persones no jueves que havien tingut un comportament reconeixible durant l’Holocaust.
Encara hauran de passar 10 anys més fins que es comença a treballar de manera sistemàtica per identificar les persones “justes”, com a conseqüència de l’impacte social que va generar el procés contra el criminal de guerra Otto Adolf Eichmann, que va ser oficial del règim nazi durant la segona guerra mundial. El judici a Eichmann, que va ser condemnat a mort, va permetre destapar casos importants en què molts jueus van ser ajudats per altres persones.
Han passat moltes dècades i institucions com Yad Vashem i historiadors com Rubiralt i Calvet han treballat incansablement per posar nom i cognom a totes els justos entre les nacions. Una feina que serà impossible d’acabar. Calvet assenyala que “hi ha moltes altres persones, tant a França com a Catalunya” que es van jugar la vida per ajudar jueus, resistents i aviadors a fugir de la barbàrie i que “mai seran reconeguts”. “Són els justos no ‘Justos'”, lamenta Calvet. Per això, consideren que explicar la història de Valls de Gomis i tot el que va fer és una manera de reconèixer tots els herois anònims als quals mai es podrà posar nom.
5
1
