Si no s’esfuma el quart de milió de catalans que van votar Vox el 2019 a les eleccions espanyoles i totes les enquestes han errat el tret, l’extrema dreta s’institucionalitzarà a Catalunya per primera vegada a partir d’aquest diumenge. Es tancarà així un cicle electoral que va començar el 28 d’abril del 2019, quan el partit liderat per Santiago Abascal va aconseguir representació al Congrés, i que en la repetició electoral del 10 de novembre va materialitzar en 3,6 milions de vots i essent la tercera força política a l’Estat. A partir d’aquí, l’extrema dreta s’institucionalitzava també en la majoria de parlaments autonòmics que han celebrat eleccions, amb l’excepció de Galícia.
“Certament, la legislació espanyola permet l’existència de partits d’extrema dreta i que concorrin a les eleccions, però Espanya no és una excepció, hi és també a la UE i en altres parlaments. Una altra cosa és el tractament que fan altres països dels delictes d’odi i de persecució de la dissidència, o les polítiques de reparació que hagin fet. No ens podem mirar tant el melic, i hem de ser conscients de l’ascens de l’extrema dreta a arreu”, alerta en declaracions a El MÓN la politòloga Helena Castellà. Per la seva banda, Xavier Casals, doctor en Història Contemporània, professor de la Universitat Ramon Llull i expert en extrema dreta, afegeix que “Vox no apareixerà sobtadament a Catalunya si es confirmen els sondeigs, sinó que és una realitat constatable que ha anat en augment. No ens movem en el pla especulatiu quan sabem que el 28 d’abril del 2019, Vox va aconseguir 148.481 vots a Catalunya, i a les eleccions del 10 de novembre en va aconseguir 243.026”.
Reequilibri de blocs i guerra interna a la dreta espanyola
Casals vaticina que Catalunya s’abocarà a un Parlament encara més fragmentat per la irrupció de Vox –hi podria haver fins a nou grups parlamentaris-, “amb uns espais que són poc permeables, de manera que veurem un reequilibri entre els dos grans grups, el secessionisme i l’antisecessionisme, i també internament”. De fet, aquest expert assenyala que serà clau veure si de les urnes del 14F en surt un grup parlamentari propi per a Vox, fet que “donaria molta més projecció”, i si a més, “el PP no pot tenir grup propi”, com ha passat aquesta legislatura. En aquest sentit, Xavier Casals remarca que el vot de Vox a Catalunya tindrà també implicacions a Espanya: “Hem de recordar que a Espanya hi ha una pugna entre les dues grans marques de la dreta, PP i Vox, i aquesta pugna té un punt d’inflexió important que és la moció de censura d’Abascal. La lectura que es farà dels resultats a Catalunya serà si ratifica l’encert de la decisió de presentar la moció o no, si es manté la pugna amb un cert equilibri entre el PP i Vox, i a la vegada Cs queda relegat, o, i això obriria un altre escenari, si Vox igualés o superés el resultat del PP català”.
Però a més, la força que pugui tenir l’extrema dreta a Catalunya condicionarà en major o menor mesura l’agenda política social i nacional. “El debat polític estarà més polaritzat encara, pujarà un graó més. L’agenda política inclourà un tema, el de la immigració, que havia tingut una certa visibilitat en l’etapa de Plataforma per Catalunya, però ara es podria instal·lar de forma permanent”, avisa Casals en conversa amb El MÓN.
Cordó sanitari i invisibilització
I en el pla institucional, la politòloga Helena Castellà recomana prendre exemple de com es gestiona la presència de l’extrema dreta en altres institucions. “Es pot fer un cordó sanitari perquè no entrin al govern, per descomptat, però també es poden no votar les seves resolucions, no permetre que siguin presidents de comissions al Parlament, no tenir un lloc a la Mesa, és a dir, invisibilitzar l’extrema dreta en tot allò que no estableixi la llei sinó que sigui fruit dels acords polítics”. La politòloga també adverteix que l’agenda política es pot veure molt alterada si la resta de partits no fan aquest front comú: “Quan apareix l’extrema dreta, hem vist en altres llocs que l’imaginari i les propostes en tot el panorama polític es mouen cap a la dreta”. De fet, afegeix la politòloga, a la resta d’Espanya “l’aparició de Vox va radicalitzar Cs i PP”, una circumstància que, no obstant, sembla que no està passant a Catalunya, on “tinc la percepció que Cs i PP estan fent el contrari, moderar-se, si més no a nivell discursiu”. Una actitud que, de consolidar-se, Castellà considera positiva perquè “permetria amortir l’aparició de Vox al Parlament”.
S’està legitimant Vox com a actor polític català?
Hi ha un cert consens en la política catalana, fins i tot en el PP i Cs, que no es pot alimentar Vox. Però s’acaba fent? Xavier Casals creu que els partits s’equivoquen donant carta de legitimitat a l’extrema dreta abans fins i tot que hagi aconseguit entrar al Parlament: “Quan els partits polítics han posat en el debat si Salvador Illa (PSC) acceptaria els vots de Vox en una investidura, s’equivoquen, perquè ja donen per fet que poden ser decisius i els alimenten integrant-los en l’agenda política del país. Si ara ja estem així, què passarà quan hi hagi votacions de determinades lleis?”, es pregunta aquest historiador expert en l’extrema dreta.
En la mateixa línia, Helena Castellà es pregunta fins a quin punt no s’està “blanquejant “ l’extrema dreta quan se la posa en el bloc constitucionalista, i es pregunta si un candidat no hauria de dimitir si és investit amb els vots de Vox malgrat no haver signat cap pacte. “Pots no acceptar els vots de l’extrema dreta, pots dimitir si ens voten a favor per perjudicar un altre partit democràtic”. I posa l’exemple del Parlament regional de Turíngia (Alemanya), on ara fa un any, els vots d’Alternativa per a Alemanya (AfD) van servir per investir president el candidat liberal, malgrat que hi havia un cordó sanitari contra aquest partit i el candidat no acceptava els vots. El conflicte es va resoldre amb la dimissió del president investit.
Sigui com sigui, la irrupció de Vox sembla inevitable a Catalunya. Està presenta la meitat de capitals de província, al Parlament Europeu, és tercera força a Espanya amb 3,6 milions de vots i té escons en tots els parlaments autonòmics. Però, conclou Casals, “no és tant si està present o no, sinó amb la rellevància de la seva presència”. I això està en mans dels partits democràtics de l’ecosistema català.
52 
455 
