L’estratègia jurídica i constitucional de l’Estat per aturar el procés independentista, sobretot per evitar una virtual Declaració d’Independència al Parlament, no és cap improvisació. Ans al contrari, respon a una estratègia que es va començar a plantejar l’any 2014 i va ser operativa a partir del 2015. Així ho ha relatat aquest matí el catedràtic de Dret Penal, Joan Vintró, a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada (El Conflent). Un plantejament que té un punt clau, la reforma del 2015 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional i que ha laminat la llibertat d’expressió, i de forma greu al Parlament de Catalunya.
Segons Vintró, l’Estat es va adonar de les intencions dels grups independentistes parlamentaris a partir de l’abril de 2014, quan la majoria parlamentària del Parlament de Catalunya -representada per Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera- va demanar el traspàs de la competència per celebrar referèndums. A partir d’aleshores, el govern espanyol va decidir traspassar la responsabilitat d’aturar el procés sobiranista al Tribunal Constitucional.
Així a partir del 2015, a parer de Vintró, el Constitucional és “situat pel govern de l’Estat com el dic de contenció de les accions institucionals, jurídiques o polítiques del procés sobiranista”. “El Constitucional va acceptar el paper quan s’hi podia haver negat, de bon principi negant-se a entrar en el debat de la constitucionalitat de les Declaracions polítique de 2015″, ha detallat. “El Constitucional podia haver contestat al govern que no és el jutge de la política sinó del dret constitucional”, ha reblat. “El TC passa a ser protagonista de la lluita contra el procés perquè ell vol”, ha conclòs.
L’eina que utilitza l’Estat és la reforma com la declaració polítiques del 2013 i 2015, no sóc el jutge de la polític sini del dret , el TC passa a ser protegaonista perquè ell vol. I així el 2015 es fa una reforma de la LOTC, concretament del seu article 92 -difícil de trobar en dret comparat- que habilita al TC a “vetllar pel compliment de les seves decisions”. És a dir que, si hi havia un incompliment, s’enviés un requeriment a la Fiscalia per plantejar possibles responsabilitats penals. “Una reforma amb una claríssima voluntat destinat al procés català, no és pas cap fruit d’una il·luminació d’un advocat de l’Estat”, ha enfatitzat.
Amb aquesta eina, el Tribunal Constitucional va forjar el mur de contenció sobretot amb la sentència 279/2015, la que invalida la Declaració sobre el procés polític del 9 de novembre de 2015. Una sentència que l’Estat va entendre que el Parlament ignorava i va plantejar un incident d’execució que va acabar amb una interlocutòria, la 141/2016 que deixava molt clar que el Parlament no podia debatre res sobre allò que el TC havia declarat inconstitucional.
És a dir, per Vintró, el Constitucional en aquestes dues resolucions fa dues coses amb una clara intencionalitat. En primer terme, decidir si que les resolucions i normes són inconstitucionals o no. I en segon lloc, però, s’hi suma un afegitó clau: que allò que ha declarat que el TC ha declarat insconstitucional ja no en pot parlar mai més el Parlament de Catalunya. Amb l’amenaça que sí ho fa, avisaré a la Fiscalia i hauran de respondre personalment.
D’aquesta manera, cada vegada que la Mesa intentava encetar o continuar el debat se’ls amenaçava personalment en via penal i s’engegava la cadena. D’aquesta manera, Carme Forcadell ha acabat amb tres querelles i la resta de membres de la Mesa, amb dues.
El preu de la conspiració de l’Estat ha estat una regressió absoluta en el dret a llibertat d’expressió i, el que encara és més greu, del dret a la llibertat d’expressió al Parlament, a través de passar el ribot a la inviolabilitat parlamentària, que preveu l’article 57 del Reglament. Una estratègia que ha laminat un punt clau i fonamental dels sistemes democràtics que els institucions han de vetllar perquè en un “Parlament es pugui parlar i debatre de tot, ha de garantir la llibertat del debat encara que sigui sobre coses inconstitucionals”.
