“Jo ja sé que em critiquen, però no ho facin davant meu”. Aquesta és una de les frases més memorables del magistrat Felix Alfonso Guevara (Salamanca, 1956), el president de la sala tercera de l’Audiència Nacional, que jutja els atemptats del 17A. La seva figura, controvertida, barreja un caràcter arrogant i punt de mala llet gratuïta amb una preparació tècnica extraordinària i amb un currículum força garantista, amb absolucions que han molestat fins i tot als seus companys del files. “Aquest jutge té mal caràcter, no suporta els advocats que no es preparen els casos ni els que no accepten la seva autoritat”, comenta un veteraníssim periodista de tribunals que ha fet més hores que un bomber a l’Audiència Nacional en els darrers 20 anys. “Va a la seva, no saps si és conservador o progre, tot i que és de l’Associació Professional de la Magistratura (APM), més enllà que és de l’Atlètic de Madrid”, comenta un dels altres periodistes amb moltes hores de vol a l’Audiència. Irreverent, malcarat però tècnicament solvent.
Només ha calgut veure quatre jornades d’aquest judici complex, enrevessat i amb moltíssimes parts personades. De fet, els dos primers dies el magistrat ha actuat de manera més expeditiva, fins que totes les parts han pogut constatar de quin peu calça. A més, ha deixat molt clares les regles i les mides del camp de joc. Entremig dels exabruptes, però, el magistrat deixa anar frases que donen tot el sentit a la seva actitud. “Aquí no jutgem si han matat 16 persones, aquí jutgem si els tres acusats formaven part d’una cèl·lula jihadista”. D’aquí que insisteixi als advocats que se centrin en els fets i no facin ballar claqué als testimonis, que seuen a l’estrada per “testificar i no per fer d’endeví”. Tampoc aguanta la ironia, com es va poder constatar amb el frec a frec que va tenir amb el lletrat Jaume Alonso Cuevillas. Meticulós i amb el sumari al cap, està decidit a fer un judici on la pilota corri curteta i al peu. Retreu actituds a tothom, inclosa la fiscalia, quan a la majoria de tribunals el ministeri públic i la judicatura conviuen idíl·licament.
Ara bé, les formes del jutge han sorprès el gran públic, però no els habituals de l’Audiència Nacional, ja siguin companys de toga, periodistes, funcionaris, treballadors de la neteja o manteniment, policies o xofers. De fet, l’any 2014 va provocar un terrabastall intern quan es va encarar amb els xofers de l’Audiència que es negaven a portar-lo a casam perquè tenien ordres concretes només de fer els trasllats des de la seu del tribunal, aleshores al carrer Prim de Madrid, fins a San Fernando de Henares, on hi ha sales de judicis més àmplies i on es fa, precisament, la vista oral sobre el 17A. Els xofers van arribar a presentar més de seixanta queixes pels seus estirabots grollers. Al final, l’actual ministre de l’Interior i aleshores president de la Sala Penal de l’Audiència Nacional, Fernando Grande Marlaska, li va donar un cop de mà per posar pau i que tingués servei de xofer.
Jutge, no notari
Aquest no és un fet aïllat des que el magistrat Guevara va ingressar a la carrera judicial el 1979, amb només 22 anys. Té tres filles i un aspecte menut. És fill de Bienvendo Guevara, el jutge que va portar el judici del crim dels Urquijo. Tot i que el seu pare volia que fos notari, ell volia ser jutge i es va buscar com a instructor Cándido Conde-Pumpido Ferreiro, el pare del magistrat del Tribunal Suprem Cándido Conde-Pumpido Tourón, que va ser fiscal general de l’Estat. Com a jutge instructor del jutjat 22 de Madrid, era capaç de muntar la seva oficina judicial en una porteria per prendre declaració a unes prostitutes víctimes d’una xarxa que una operació policial havia desmuntat. També va detenir durant unes hores el periodista Pedro J. Ramírez per no atendre una citació judicial davant una querella que li havia presentat Jimmy Jiménez Arnau per un article a Diario 16. Com a membre de l’Audiència Provincial de Madrid, on va començar a treballar el 1983, també va jutjar Lola Flores i Pilar Miró. El seu caràcter i agror amb el personal que l’envolta li ha significat sancions des del 1987 i fins i tot querelles d’advocats, com les dels lletrats de les joventuts d’Herri Batasuna, Jarrai, tot i que els va rebaixar molt les penes i el Suprem les va augmentar.
Una característica bastant corrent entre els seus coneguts és qualificar-lo de garantista i “sobirà”. A la sala mana ell i punt, i tant li fa la feina que hagin fet els seus companys instructors com Fernando Andreu, Marlaska o en el seu dia Baltasar Garzón. Ha assegut al banc dels acusats Emilio Botín, va ordenar la investigació de l’escàndol del Yak 42 i va posar ordre en el cas de l’11-M. Com a mostra del seu garantisme, hi ha el fet que la seva sala va ser la que més absolucions va dictar per a etarres, quan l’Audiència Nacional era una trituradora per als membres de l’organització i per als activistes bascos. Per exemple, va tombar la instrucció de Garzón sobre Rafael Díez Usabiaga, el líder del sindicat abertzale LAB, acusat de reorganitzar la Mesa d’Herri Batasuna, i també va donar la llibertat Antonio Troitiño sense aplicar-li la doctrina Parot, que permetia allargar la pena. Tanmateix, es va mostrar de ferro davant Francisco Javier García Gaztelu,Txapote, i d’Iñaki Bilbao,Txikito, que el va amenaçar de disparar-li 47 trets. També va alliberar els implicats en el cas Emperador de blanqueig de diners de la màfia xinesa a Madrid. I el Consell General del Poder Judicial el va investigar per una suposada maniobra d’extradició a un membre de l’oposició del Kazakhstan, però finalment tot va quedar en no-res.
55 dies a la UCI
El jutge va patir un greu problema de salut quan en caure i una costella li va foradar un pulmó. Va estar ingressat 55 dies a la UCI i continua tenint dèbil la salut, però no la memòria. Enemic del copiar i enganxar, remuga davant els escrits i sentències llargues i avorrides. Així mateix, no consent els comentaris no jurídics a la sala, com quan va advertir a un acusat que, si tornava a ficar-se amb Gonzalo Boye –al qual, per cert, li ha absolt algun client– per la seva condemna pel segrest d’Emilio Revilla, li cauria tot el pes de la llei. Admet que pel seu caràcter mai serà proposat a segons quins càrrecs. A més, respecta la premsa. “Sou audiència pública”, comenta. La seva dona, Pilar, treballa a l’Audiència. La dona pacient.
1 
