Serà a la Farga de l’Hospitalet de Llobregat. Aquest serà l’escenari d’un dels relleus claus de la biosfera sociopolítica catalana, la presidència d’Òmnium Cultural. L’empresari Jordi Cuixart, pres polític, plega i dona pas de manera consensuada i estratègica al filòsof Xavier Antich, vinculat des de fa temps a la direcció de l’entitat. Un recanvi interessant pel perfil, el contingut, el projecte i el context polític actual, marcat per un notable desencís independentista i sense cap rumb clar, ni estratègic ni tàctic.
Cuixart deixa Òmnium Cultural en una situació extraordinària, amb un lideratge civil i central del sobiranisme civil, tot i que encara no ha reeixit en el seu intent de penetrar en espais socials i poblacions refractàries al Procés. Una etapa marcada per la mobilització popular, el referèndum del Primer d’Octubre, la repressió, la reformulació entrebancada de l’estratègia independentista i una evident trencadissa de l’espai sobiranista. Tot i això, Cuixart ha construït un lideratge, amb ferms defensors i també algun detractor, que ha desembocat en el cuixartisme, un corrent polític basat, ras i curt, en assumir el cost de la repressió per assolir la independència amb la renúncia expressa a la violència.
El Cuixart militant d’Òmnium Cultural, des del 1996
La militància de Cuixart a Òmnium Cultural s’enceta el 1996. Un empresari nascut el 1975 a Santa Perpètua de Mogoda (Vallès Occidental) però que actualment viu a Gràcia, a Barcelona. La seva singladura executiva a l’entitat comença amb Muriel Casals de presidenta. S’integra a la seva junta com a tresorer, càrrec que li dona entrada a la junta directiva, de 24 membres, i a la permanent, una comissió formada per vuit persones que gestiona el dia a dia de l’entitat sense ànim de lucre. “Era l’home dels calers, que ens portava a ratlla amb les delegacions i assemblees locals i territorials de l’entitat”, comenta en Miquel, un dels caps d’Òmnium a les comarques centrals d’aquells temps. Cal tenir present que una de les decisions de Muriel Casals va ser renunciar a les subvencions públiques de l’entitat, arran de la pressió unionista contra Òmnium i més quan el PP va salvar els primers pressupostos d’Artur Mas com a president.
Cuixart entra en un moment de creixement d’Òmnium. Casals havia agafat el relleu de Jordi Porta amb l’objectiu estratègic de modernitzar l’entitat i fer-la crèixer. “L’havíem d’adaptar als nous temps, cosa que li convenia”, apunta un dels integrants d’aquella junta que va sobreviure a tres presidències. “Vam fer molt treball de camp, vam picar molta pedra al país per créixer i reformular l’entitat”, indica un altre dels membres d’aquella directiva. De fet, marquen com l’inici de la “gran renaixença de l’entitat” la manifestació del 10 de juliol del 2010, contra la sentència del Tribunal Constitucional que passava el ribot a l’Estatut del president Pasqual Maragall.
El tresorer d’un Òmnium sense subvencions
Cuixart era un dels delegats a la Federació Ramon Llull, -que aplega Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural- i que treballava per la unitat d’acció i estratègica en qüestions de llengua, cultura i país. Cuixart també va ser l’encarregat d’endreçar els números i assumir sense complexos la gestió econòmica d’una entitat sense diner públic. “Molts no hi crèiem però ens va convèncer, i ens en vam refiar perquè al capdavall era un empresari d’èxit que s’ho havia fet sol, i per tant, sabia gestionar”, recorda un altre dels implicats en aquella època. “Quan algú anava amb romanços a la Muriel, ella l’enviava cap els Jordis”, afirma un dels històrics. Els Jordis, en aquell moment, eren Cuixart i Jordi Bosch, l’etern i eficaç secretari silent de l’entitat. Cuixart també era una de les veus d’Òmnium en les reunions clandestines per a la preparació de la consulta sobiranista del 9-N del 2014.
La marxa de Muriel Casals a la política, com a número tres de la llista de Junts pel Sí per Barcelona, el juliol del 2015, va obligar Òmnium a fer un relleu tranquil, a l’estil de la casa. Primer, l’interinatge de l’actual expresident de la Generalitat Quim Torra. De fet, Torra ja havia ocupat una de les vicepresidències i va advertir que no volia continuar. En segon terme, les eleccions de novembre del 2015, que van convertir Cuixart, com a cap d’una llista única, en el nou president. “Li vam parar una mena de parany”, ironitza un dels membres de la direcció. “El dia que li van proposar no s’ho esperava i, al final, va acceptar”, comenten. “Va ser escollit perquè tenia flexibilitat -era un empresari i podia compaginar el càrrec- tenia dots organitzatives i coneixements de gestió i més que no incomodar ningú, agradava a tothom”, raona un del que els va enredar.
A partir d’aquell moment, i amb Muriel Casals a la política, Cuixart canviava el seu perfil. Fins aleshores havia sigut un empresari de l’embalatge, que participava en activitats civils sobiranistes i finançava projectes com Sobirania i Justícia. I en aquell moment prenia el relleu d’un lideratge magnètic. Els negocis li anaven bé i li continuen funcionant. Fins i tot des de la presó va poder ajudar el seu soci a expandir l’empresa amb noves compres de maquinària, instal·lacions i societats.
Fer el relleu de Muriel Casals, que havia fet créixer Òmnium
Cuixart es va arremangar, conscient de l’ascendència del lideratge de Casals, una dona que havia reblat la transformació encetada per Porta i havia fet créixer l’entitat. Però no estava sol en el seu creixement de lideratge sociosobiranista. L’ANC, l’entitat pensada i creada per fer la independència, també havia canviat el lideratge. Carme Forcadell, número dos de Junts pel Sí, havia deixat l’ANC i en el seu lloc, i després d’unes lluites soterrades i, a voltes, molt poc netes, va ser escollit Jordi Sànchez, que després ha acabat dedicant-se a la política com a secretari general de Junts per Catalunya. La mort de Muriel Casals va marcar un altre punt en la biografia política de Cuixart, en el sentit que volia acabar la feina que havia començat la seva “estimada Muriel”.
La presó i el judici al Tribunal Suprem
El judici del Procés va ser un dels punts forts de la seva biografia. El reconeixement que havia intentat esquivar la presó en la seva declaració davant la jutgessa de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, va marcar el terreny de joc davant la seva testifical posterior al tribunal que presidia Manuel Marchena. El seu “ho tornarem a fer” va esverar el tribunal i, de fet, va servir per argüir alguna suspensió dels drets penitenciaris, però també ha servit com a mantra per un nou embat democràtic cap a la independència.
“En Jordi mana i mai no ha deixat de manar, fins i tot, des de la presó manava i orientava Òmnium”, ressalten fonts de l’entitat. “La seva idea que no permetria que l’Estat nomenés ni tragués un president d’Òmnium la tenia molt clara”, afegeixen. De fet, els funcionaris de presons de Lledoners, en conversa amb El Món, també recorden aquesta faceta. “Sempre somreia, però sap plantar cara, és energia, i es quadrava quan veia que una cosa era injusta”, comenta un dels vigilants. “Era generós amb els presos i era respectat, tenia un do per a la gent”, comenta una treballadora del centre penitenciari del Bages. Com a anècdota, el dia que li va etzibar a un funcionari de Lledoners que el renyava per arribar just de temps d’un permís amb una pregunta socràtica: “Compliries l’ordre de matar-me?”. Un altre dels exemples és que va ser pare estan a la presó.
El pensament Cuixart, en un llibre
Abans del seu comiat com a president, Cuixart ha volgut deixar per escrit el seu pensament, i la seva idea d’estratègia política. El seu darrer llibre, Aprenentatges i una proposta (Ara Llibres, 2021), és un llibre doble: una proposta de treball per assolir la República catalana en una unió entre la societat civil i la política. De fet, el llibre és com el seu comiat de la presidència, un “avís a navegants”. En el sentit que cal establir i deixar clars els costos personals i polítics que té el Procés i, per l’altra, que cal deixar pas a nous lideratges en l’independentisme, com Muriel Casals va fer amb ell a Òmnium. Com a resum, Cuixart va remetre una carta dissabte passat als 190.000 socis de l’entitat en què demanava treballar per ser un “Estat”. De fet, assegurava que era urgent. Ara també creu que és urgent i necessari rellevar el cap visible d’Òmnium. Tots els consultats coincideixen que és “una retirada amb tots els honors”.
