El darrer llibre del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, “Aprenentatges i una proposta” (Ara Llibres, 2021), és un llibre doble. Per una banda, és un dietari vital del líder civil de l’independentisme i, per altra, una proposta de treball per assolir la República catalana en una unió entre la societat civil i la política. Més enllà de la seva proposta, però, Cuixart, deixa entreveure o descriu en el llibre diverses anècdotes de la seva vida a la presó de Lledoners i les diferències que mantenia amb alguns funcionaris que no deixaven cap marge als presos polítics, bé per la seva “animadversió” política als seus ideals o bé perquè ja tenien el costum de provocar molèsties amb petits detalls. “A Lledoners hi havia un funcionari que ben semblava que gaudís fent males passades als presos”, comenta.
Una experiència que li serveix per aplicar un dels elements que aposta com a eix transversal de la lluita per l’autodeterminació: la fi de “l’obediència banal”, que descrivia el filòsof Howard Zinn. Un dels episodis més colpidors –tant pel mateix Cuixart com pel lector– i més concloents sobre aquesta idea és una “curta conversa amb un funcionari de Lledoners” per una “tensió” a la tornada d’un permís. Cuixart, però, deixa clar en el seu relat que el funcionari protagonista “era bona persona”.
Segons explica el líder d’Òmnium, arribava al centre penitenciari de Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada (Bages), després d’un permís. “Encara emocionat dels fills, la família, atabalat de la feina, tantes coses que mires d’encabir en poc temps”, descriu. “Havia arribat deu minuts tard”, alerta Cuixart per afegir que havia de tornar a les 9 i el funcionari plegava a les 10 de la nit. “Treia foc pels queixals”, remarca Cuixart en la seva exposició. I a partir d’aquí transcriu la conversa.
“La vostra presó és injusta, però jo he de complir el que diuen la llei i les ordres”, va etzibar-li el funcionari. “Sempre?”, li va respondre socràticament Cuixart. “És clar, sempre”, va replicar el funcionari. “Encara que consideris que l’ordre és injusta?”, va contraatacar Cuixart. “Sí, sempre”, va concloure l’uniformat de Lledoners. “I si l’ordre és que m’has de matar?”, va tancar Cuixart. Aleshores, segons el pres polític, es va fer el “silenci”. Amb aquest exemple, Cuixart vol palesar el poder de la protesta i la capacitat de transformació a través de l’acció no violenta de desemmascarar l’obediència banal a les lleis que emmordassen.
