L’últim cop que vam parlar, em va renyar. Tenia, com sovint passava, raó. No la tenia tota, però gairebé. Feia molts anys que ens coneixíem i prou confiança per esbroncar-nos, passar les hores amb un cafè ben curt, caminant o en llarguíssims trajectes de cotxe. De fet, vam preparar una operació interessantíssima de solidaritat -que no tenia res a veure amb el Procés-, però el CNI la va esberlar filtrant a un diari espanyolíssim les converses preparatòries, pensant que l’independentisme havia fitxat Jason Bourne. Encara rai que els espanyols tenen la força, perquè a vegades han demostrat ser una colla de soques.
En aquest punt de la pel·lícula, i recordant el seu geni i la seva figura, tant me fa que se sàpiguen moltes coses. I una d’aquestes coses és que Víctor Terradellas (Reus, 1962) era, sobretot, un patriota. Un home entregat a l’alliberament nacional de Catalunya i de la resta dels Països Catalans, amb una extraordinària intensitat, amb idees magnífiques i revolucionàries, però també amb idees absurdes o estrafolàries que li atorgaven un toc a mig camí entre geni, corcó i agosarat. Enraonava amb tothom. I tothom és tothom. Només calia veure aquest dimarts la sala de vetlles 4 del tanatori del seu Reus per comprovar la seva versatilitat i generositat humana i intel·lectual.
Un lector magnífic i un home que veia amb perspicàcia, a vegades massa perspicàcia i tot, el que passava al món. Amb les seves ONG, amb una organització caòtica però efectiva, havia portat el nom de Catalunya a gairebé tots els racons del món. Fins i tot, aquells racons que es van convertir en forats de la civilització. Tanta era la seva vocació per veure una Catalunya independent que es delia per fer trobades, reunions i converses amb la gent més inversemblant. No l’atemoria seure i enraonar per aconseguir el miracle, encara que el fes el Diable. La seva predisposició a fer i a col·laborar, però, no la va tenir de tornada quan les coses van anar mal dades. Però mai va badar boca ni va posar sota el focus cap dels que lluitaven a la mateixa banda de la trinxera.
Perseguit judicialment durant anys, pel jutge que va imaginar-se la ‘trama russa’
Precisament per escoltar tothom va ser víctima d’una injusta i indecent persecució judicial en els darrers vuit anys. L’operació Estela i l’operació Volhov- sobre l’estrambòtica tesi de la trama russa del Procés- van romandre obertes contra la seva persona fins aquest estiu. Totes les peces separades d’ambdós sumaris, gairebé una vintena, van quedar arxivades amb una delicada estirada d’orelles dels magistrats superiors a l’instructor de la causa, Joaquín Aguirre, una toga nociva per a la democràcia i l’estat de dret.
Els confesso que feia més d’un any que treballàvem en un llibre on en Víctor explicava allò que fins ara no s’ha explicat del que ha passat a Catalunya els darrers vint anys. Fets i històries que s’allunyen dels relats de personatges i periodistes que han escrit sobre el Procés i que, personalment, no he vist mai enlloc quan sí que hi havia vist en Víctor, com ara als voltants de Palau els fatídics dies 25, 26 i 27 d’octubre del 2017. El compromís del llibre continua ferm. Tinc prou hores de gravació per escriure’n tres volums i prou noms per fer l’Enciclopèdia Catalana, i la seva memòria s’ho mereix. Tot i que sempre li vaig dir que havia triat malament el periodista, admeto que per a mi és un honor la seva confiança de la qual garanteixo que n’estaré a l’altura.
No els nego que la persistència del jutge Aguirre a empaitar-lo pel sumari Volhov i posar noms de foscos personatges del submon de l’espionatge ens obligava a prendre mesures de seguretat. Mai més he tornat a beure d’una ampolla que no l’obri personalment ni sense abans girar-la cap per avall. Amb en Víctor vam aprendre a no fer mai la mateixa ruta, a canviar el sentit del pas i procurar no acostar-nos a ningú que portés un paraigua.
La seva mort sobtada sorprèn. La mort d’un activista que és una mala jugada per a la seva dona, la Judit, els seus fills i els seus familiars, amics i coneguts, però sobretot és una putada per al país. Hi ha un jutge que gaudeix de la seva onerosa jubilació i el país té un patriota menys. I jo m’he quedat sense un amic a qui mai li vaig dir prou com el respectava, com l’apreciava i com l’admirava. Víctor, descansa en pau, seguirem la feina.
