Una imatge del president a l’exili, Carles Puigdemont, literalment, entre reixes. Un muntatge fotogràfic que expressa els desitjos dels manifestants. I pancartes amb els lemes “Puigdemont a prisión” i “Amnistía no es justicia“ per tot arreu, per si calia subratllar-ho. “Puigdemont a prisión“, és també el crit que més se sent. El segueixen en el rànquing, “Viva España” i “Pedro Sánchez al paredón“, i algun cop el clàssic “A por Ellos!”. Així ha estat la manifestació al centre de Barcelona que l’espanyolisme ha celebrat aquest diumenge al migdia, amb un missatge molt clar contra l’amnistia que s’està negociant, entre altres punts, per decidir si els partits independentistes, que entenen la clau, permeten a la investidura de Pedro Sánchez.
Una manifestació convocada per l’entitat espanyolista, Societat Civil Catalana (SCC), que ha mobilitzat totes les plataformes, entitats, formacions, partits, sindicats policials espanyols i grups unionistes de Catalunya i de la resta de l’Estat. De fet, han esperonat a participar de la marxa la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, i el president de la Junta d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla o el líder Vox, Santiago Abascal així com l’excandidat a la presidència espanyola, Alberto Núñez Feijoo. Tots presents de manera vistosa, com si passessin revista i en compliment del protocol i d’un guió predeterminat. Tot i això, hi haurien assistit, segons la Guàrdia Urbana, 50.000 persones, i 300.000 segons l’entitat. Una xifra que queda a una diferència abismal de la registrada a la manifestació del també vuit d’octubre de fa si anys, quan la policia de la ciutat va computar-ne 350.000. El que havia de ser la gran manifestació ha punxat i s’ha quedat en expectativa.
Consignes habituals, himnes fallits
A la vista dels assistents, aquest matí el barri de la Bonanova de Barcelona i la caserna del Bruc havien de ser un desert, tot i que hi havia gent que provenia de l’àrea metropolitana de Barcelona. La manifestació s’ha omplert de banderes espanyoles, consignes duríssimes contra els independentistes, vestits militars i insígnies policials, cançons de Joan Manuel Serrat, Ana Belén i del pobre Nino Bravo, que ves a saber que en pensaria de l’ús del seu “Libre” en un acte com el d’aquest matí entremig de banderes de La Legió o de la Brigada Paracaidista.
De fet, la música ha estat un problema recurrent de la convocatòria. Com a exemple més clamorós, dels tres himnes que han sonat al final de l’acte, el públic no n’ha pogut cantar cap. “El cant de la Senyera”, perquè possiblement, la gran majoria dels assistents, no sabia ni què era. L’himne d’Europa, tampoc se’l sabien i ha estat el més curt. I l’himne d’Espanya, la “Marxa Reial”- només se’l pot corejar amb un popular “lo,lo,lo”. Al final, han posat “Resistiré” -la cançó espanyola de la COVID- en una mena de karaoke gegant a la pantalla de l’escenari, però la iniciativa no ha reeixit.
Els lemes i els càntics no s’han renovat des del 2017. Així, els participants han cridat “Viva La Guàrdia Civil!”, “Viva la Policia Nacional!”, “¡Viva España!”, “Viva el rey!”, “Yo soy español, español, español!”, “España no se vende, España se defiende” o la seva versió desacompasada de “España se defiende, España no se vende”, “España es una y no cincuenta y una”, o “Que te vote Chapote”. Ara bé, l’estrella d’avui ha estat sens dubte “¡Puigdemont a prisión!“. Una consigna més esperançadora que no pas les d’abans de 2017 quan es demana “¡Artur Mas, cámara de gas!”. Alguna cosa s’ha guanyat que diria un optimista. Una incorporació nova ha estat la versió espanyola de l’emblemàtic “Ni oblit ni perdó” amb “Ni olvido, ni perdón”, amb les fotografies de fonts del president Puigdemont i de l’exvicepresident Oriol Junqueras.
No han faltat altres elements habituals d’aquesta mena de convocatòries: Escridassada i insults a TV3, líders polítics dels partits espanyols que menys dissimulen el seu nacionalisme, persones com Ángel Escolano, president de Convivència Cívica Catalana -un dels poquíssims que Elon Musk li va tancar el compte pel contingut de les seves piulades-, membres de grupuscles ultradretans, membres de l’administració espanyola a Catalunya, i molta policia de paisà, que avui han deixat l’habitual farcell de palestí i les vambes Munich, per vestir polos grisos i pantalons beix amb mocassins per mirar de passar més desapercebuts.
Entremig de tot plegat, turistes japonesos sorpresos per la munió espanyolista, de la que n’han fugit com si la manifestació hagués estat una fira de sushi, per l’olor de ranci que faria el peix. Els parlaments finals sense novetat més enllà dels tòpics habituals com “pensar més en els drets dels territoris que dels ciutadans”, acusar de “colpistes” els independentistes o les acusacions a Pedro Sánchez de voler fer d’Espanya una Veneçuela. Ah, i per descomptat, no podia fallar, el tradicional “no es tracta de ser ni dretes i esquerres” que ha justificat englobar tothom en el concepte omnipotent batejat com a “constitucionalistes”. Una revisió del “Yo soy veo españoles” que va pronunciar el líder fallit, Albert Rivera.
Lluny de la xifra de fa vuit anys
El lema de la marxa era “No en el meu nom: ni amnistia, ni autodeterminació” i buscava una confrontació al carrer entre defensors de la negociació entre el PSOE, Sumar i els partits independentistes per mantenir el socialista Pedro Sánchez com inquilí de la Moncloa. Unes converses que han posat sobre la taula la possibilitat d’una amnistia i un acord sobre l’autodeterminació de Catalunya. Dues qüestions que han enervat la dreta i la ultradreta espanyola així com l’habitual esquerra nacionalista espanyola i que han convocat la manifestació a través d’un dels seus instruments nascuts i nodrits durant el Procés, com SCC. De fet, aquesta entitat esperava repetir un èxit que aquests dies s’ha encarregat de difondre, però la realitat no li ha permès.
El dia escollit, 8 d’octubre, tampoc no era casualitat. Es complien sis anys d’una manifestació històrica a Barcelona, la celebrada el 8 d’octubre de 2017, quan l’unionisme va aplegar 350.000 segons la Guàrdia Urbana. Una convocatòria que aleshores responia a la tensió política i social creada pel referèndum d’autodeterminació del Primer d’Octubre i la possibilitat que el Govern, presidit per Carles Puigdemont, apliqués els resultats en un ple parlamentari previst pel dia 10. Les previsions no es van complir i l’unionisme va tornar a convocar una nova manifestació multitudinària a Barcelona, el 27 d’octubre, dos dies abans del ple que va aprovar una proposta de resolució que incloïa una declaració d’independència. Avui la xifra s’ha reduit a 50.000, menys fins i tot, que les xifres registrades en les manifestacions del 12 d’Octubre en ple procés sobiranista.
Parlaments duríssims
La manifestació que ha començat a la cruïlla de Provença amb passeig de Gràcia s’ha dirigit fins a Gran Via de les Corts Catalanes, on s’hi han celebrat quatre parlaments, -molt desacomplexats- entre d’altres la presidenta de SCC, Elda Mata, i Francisco Vázquez, històric exalcalde de la Corunya pel PSOE i ultracatòlic destacat. Teresa Freixes, catedràtica Jean Monnet ad personam, i jurista especialitzada en Dret Constitucional, ha arribat a titllar “infame compra de vots” la negociació de la investidura i que l’amnistia busca la “convivència com si fos la pau dels cementiris”.
Per la seva banda, la presidenta de l’entitat, ha exigit “la fi dels favors polítics al nacionalisme”. En aquesta línia, ha demanat “que no destrueixin” la convivència a Catalunya. Partint d’aquest supòsit, ha carregat contra Pedro Sánchez, especialment criticat pels manifestants, perquè no ha volgut pactar un acord de mínims “amb la dreta espanyola” de cara a la investidura, però sí , en canvi, que ho vulgui fer amb “amb la catalana”. Mata no ha tingut cap mirament de comparar la situació a Catalunya amb la que va portar a la Segona Guerra Mundial o la invasió d’Ucraïna per part de Rússia.
