Lluís Llach (Girona, 1948) no va amb Rodalies des de fa anys, però la situació l’indigna com a qualsevol dels usuaris que depenen cada dia d’un servei caòtic per anar a treballar o estudiar. La situació no és nova, i l’infrafinançament de l’Estat dura dècades. Ja l’any 2007 l’independentisme es va mobilitzar per dir “Prou!” i 18 anys després tornarà a sortir al carrer per tornar a fer sentir la seva veu contra l’estat d’una xarxa ferroviària que cau a trossos. La diferència amb aquell dia de fa gairebé dues dècades és que hi haurà dues manifestacions. Una a les 12 del migdia, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), i una altra, cinc hores després, convocada per diverses plataformes d’usuaris, amb el suport d’entitats independentistes i partits polítics. Llach no entén aquesta “sobreprogramació”, i lamenta que les plataformes d’usuaris anunciessin quatre dies després de la convocatòria de l’Assemblea que celebrarien la manifestació aquest 7 de febrer. “Pertànyer a Espanya enfonsa Catalunya”, assegura el president en aquesta conversa en la qual argumenta que no es pot despolititzar una manifestació que és política perquè l’estat de la xarxa de Rodalies del país és conseqüència d’una actuació premeditada de la visió “colonial” de l’Estat. El líder de l’entitat independentista també analitza la gestió de la crisi que ha fet el Govern i la situació actual de l’independentisme. “Voler arribar a la independència a través de l’autonomisme és una cosa filosòficament complicada d’explicar”, qüestiona sobre les prioritats actuals d’alguns actors independentistes, i rebutja que el finançament o més diners per a Catalunya siguin la solució. “Espanya tracta Catalunya igual de malament que el 2007 o pitjor”, sentencia.
Vostè és usuari de Rodalies?
No. Ui, la quarta vegada que hi vaig pujar, ja fa temps, em vaig trobar la gent cantant Que tinguem sort i fent-nos esperar… Així que no.
I, encara que no faci servir aquesta xarxa, l’indigna el caos de Rodalies?
És una indignació de país, no? A més, com a president de l’ANC hi he sigut molt sensible perquè quan vaig arribar fa més de dos anys –i això és bo saber-ho perquè la gent es pensa que nosaltres entrem aquí com un elefant a la ferreteria– hi havia la Sectorial de Gent Gran, amb la Glòria Clotet al capdavant, que ja feien campanya contra Rodalies. I quan vam arribar vam decidir promocionar aquesta protesta. Vam fer una roda de premsa aquí, vam fer una programació per a totes les estacions més importants de cada comarca i tot allò va acabar en una manifestació a Sants que per a nosaltres va ser un èxit. I tot això després ha continuat i quan el col·lapse que predèiem s’ha fet…
Ha col·lapsat de cop.
Quan ha fet un cataclisme, nosaltres, em sembla que va ser dimecres o dijous, ja estàvem molt neguitosos perquè crèiem que s’hi havia de donar resposta. Vam tenir una reunió fortuïta amb gent de les altres entitats i els vam dir que volíem fer alguna cosa. Això els va semblar bé, però nosaltres vam dir que ho volíem fer el dissabte mateix. Amb una mica de raó ens van dir que era massa precipitat, i aleshores vam decidir que ho faríem el dia 7. Això ho vam decidir el Comitè Permanent de l’ANC divendres, i dissabte ho vam fer públic.
O sigui, va ser una decisió presa per l’Assemblea.
Per l’Assemblea, sí. I ho vàrem dir a totes les entitats i hi va haver gent que va pujar al carro de seguida, com el Consell de la República. Òmnium va dir que esperéssim. I és a partir del fet que ho anunciem que se’ns diu que hi ha plataformes que estan buscant dia. Ara hi ha versions de tota mena, però nosaltres vam nomenar un negociador perquè així quedés tot clar i quasi tot per escrit.
Un negociador amb les entitats?
Amb tothom. O sigui, nosaltres vam anunciar la manifestació el 7 de febrer a les dotze del migdia. Després ens diuen que hi ha plataformes que volen fer una manifestació i comença una colla de converses. Nosaltres estem encantats que la gent es manifesti. A veure si queda clar. Si hi ha 20 manifestacions, i no passa que coincideixin, nosaltres anirem a les 20. Ara, el que a nosaltres ens posa en punt en una situació estranya és que ningú ens avisa que hi ha una manifestació a fer. No ens avisa ningú. I només se’ns avisa que n’hi ha quan nosaltres hem anunciat la nostra. I ens trobem que dilluns anuncien la de la tarda.
O sigui, estan encantats que hi hagi manifestacions, però no us encanta tant que sigui el mateix dia.
Home, cinc hores després… No vull utilitzar en absolut contraprogramació, però sobreprogramació, sí. I ens preguntem per què. Nosaltres vam convocar una manifestació de país unitària. És evident que som independentistes, ho sap tothom i és profecia, no passa res. Però se’ns demana que l’anul·lem. Això sembla que s’ha d’interpretar, almenys jo ho interpreto així i el Comitè Permanent de l’Assemblea també, com si l’independentisme fos un xarampió que fa que els altres no han de ser-hi. A més a més, creiem que l’experiència, les dades, les dates… Tot porta l’única conclusió que l’autonomisme no soluciona les mancances estructurals. I on això és una acta notarial és en Rodalies.
Els han demanat desconvocar la manifestació i sumar-vos a la de la tarda?
És clar, però no ho podem fer al revés? O és que l’independentisme no pot tenir el protagonisme d’una demanda? És un problema més de data. Si les plataformes haguessin fet la manifestació l’altra setmana, hi hauríem anat. Però n’hi havia una, que la protagonitzàvem els independentistes, i no entenem per què s’ha de sobreprogramar amb una altra que es diu que és unitària i de país, com si la nostra no ho fos.
I fer dues manifestacions el mateix dia resta més que suma?
No forçosament. Perquè segurament a la manifestació de la tarda hi haurà gent que potser no vol venir a la nostra, i al revés. I, per tant, no necessàriament. El que a nosaltres ens sembla és que no és la manera de procedir. Hi havia una manera de poder-ho fer bé, i es podien complementar i potser fer-ne una final unitària del tot, etc. Ens vam trobar amb així i només vam demanar que ho traslladessin de dia.
Però hi ha entitats independentistes com l’AMI i Òmnium Cultural que han donat suport a la convocatòria de la tarda.
Crec que fins i tot han convocat, sí.
Això ho entén?
Sí. Ho entenc en tant que som àmbits que lluitem per la independència des de posicions molt diverses. I cadascú té la seva estratègia, però hem d’anar junts. I quan divergim, entendre que després de la divergència hem d’anar junts. Nosaltres no ho compartim, evidentment, igual que no compartim la signatura del Pacte Nacional per la Llengua sota la protecció del president de la Generalitat i altres coses. No ho compartim, però entenem que a partir de la divergència i que cadascú defensa la seva posició, només si anem junts l’independentisme pot funcionar. I les entitats amb això han de ser exemplars, que malgrat les divergències, anem junts.
Semblava que amb Òmnium hi havia més entesa des que vostè presideix l’ANC, però l’altre dia va parlar de “divergències” des de l’inici de la legislatura. Aquestes divergències afecten?
No, no, no. M’estranyaria haver-ho dit perquè no és gens el que penso. O sigui, o estava una mica fatigat o la interpretació que es va fer no va ser la correcta. Hi ha hagut qüestions puntuals, i n’hi haurà, perquè les estratègies són diferents. L’AMI és una entitat independentista que està lligada a la política perquè està majoritàriament conformada per regidors d’Esquerra i de Junts, i també de la CUP. Per tant, hem d’acceptar que tindrem contradiccions molt fortes. Òmnium fa el seu camí cap a la independència a través de la qüestió cultural, i fa el seu camí. Nosaltres només tenim un objectiu, que és la independència. Ho farem bé o ho farem malament, però és la independència. Ara, com que l’objectiu és la independència, el que queda clar és que la divisió no ens porta enlloc. I que ja fa 9 anys que ens fuetegem i que potser un dia ja ens haurem desfogat de dir-nos traïdors, botiflers i no sé què i direm, bé, d’acord, estem desfogats i ara fem el camí junts. Per què l’hem de fer! Perquè si no ho fem així, no ho farem. I això és vàlid per als partits que ja existeixen, pels que vindran, etcètera.
Però aquestes discrepàncies entre entitats també es veu en els partits independentistes.
Perdona, perdona. Em nego a admetre discrepàncies. És que no n’hi ha. Perquè la discrepància entre entitats forma part de la seva funció social. Nosaltres no podem actuar com actua Òmnium. Agraïm molt com actua, perquè encara que la critiquem, la seva feina va en aquest camí.
I Esquerra va en aquest camí?
Esquerra Republicana no ho sé.
Perquè també ha prioritzat la manifestació de les plataformes d’usuaris.
Doncs vol dir que segurament la manifestació independentista no la troba bé. És ERC qui ha d’explicar per què no ve amb els independentistes.
Es pot despolititzar una manifestació com aquesta?
Això és una afirmació absolutament barroera des d’un punt de vista sociopolític. Dir que una manifestació, que qualsevol acte social, no és polític ja és una definició política de tanta profunditat que trobo que hauria de fer vergonya a qui ho afirma. Dir que la primera és política perquè és independentista i la seva no ho és perquè no és independentista hauria d’avergonyir els qui afirmen això.
Perquè les causes de l’estat actual de la xarxa de Rodalies són polítiques.
Sí, polítiques. I no de dretes o esquerres, eh? És veritat que dretes i esquerres poden incidir en si hi ha primera classe o no. Però les causes del problema de Rodalies és estructural d’Estat.
Per què?
És l’Estat que amb la seva mentalitat de colonització que té sobre els Països Catalans, i sobretot sobre Catalunya perquè és la seva punta de llança. Vivim un continu desfalcament de les nostres estructures. I no és només amb això. Ho és amb la medicina, les escoles i l’habitatge. I ho és en una cosa que no és tan funcional en l’aspecte físic, però que és importantíssim com la llengua… Vinga i vinga. Molta gent es va pensar, fins i tot alguns autonomistes, que l’Estat ens mimaria després de la confrontació de l’1 d’octubre. En una democràcia de ple dret això potser hauria sigut així, no?
I està passant factura?
És que no és que passi factura. És que en realitat estan executant allò que van fer servir dictadures i reis imbècils. I ara ho volen fer en democràcia. Aquest és el problema. I nosaltres, els catalans, que també hem lluitat per la democràcia des de fa generacions i per l’alliberament nacional, ens trobem que ens volen portar al mateix lloc on ens tenien. Amb una llengua depauperada, amb unes estructures i amb allò de “ja nos hemos cargado la sanidad”… I no es preocupi senyor Alonso i senyor gilipolla ministre de l’Interior, que també s’han carregat les escoles i moltes més coses. El que passa és que els números on la constatació és més dantesca, i on es veu la manera més clara la intenció de l’Estat, és amb infraestructures com Rodalies o el corredor mediterrani. Ja ningú se’n recorda, però, al final, han aconseguit que passi per Madrid.
Per la mentalitat centralista de l’Estat?
Què collons, centralista! Això és la paraula bonica. És colonial, home! Un país que és capaç de sacrificar el corredor per on haurien de passar el 70% o el 75% de les exportacions hispàniques per sostenir el 1714… És que un dia els catalans ens haurem d’adonar que som tractats com una possessió colonial. El que passa és que nosaltres no tenim un mar com pot ser el Carib. I perquè Europa, que està plena de sang, etnocidis i genocidis, ha arribat a la conclusió que per mantenir la unitat dels seus estats aquí no hi ha colònies. Com collons no hi ha colònies? La convivència dels estats actuals a Europa s’ha fet sobre la possessió de no sé quants pobles.
Un dels objectius de l’Estat és empobrir Catalunya?
Sí. És sobretot que Catalunya no sigui una nació amb possibilitats de realització i que això li doni poder econòmic, poder social i poder polític. Sí.
I aleshores, vostè creu que la dependència de l’Estat espanyol és el principal problema?
I tant. Jo et diria que la independència no és un objectiu de bandera ni tan sols d’identitat. És un objectiu de supervivència. Siguem catalans o aragonesos. Sempre parlo d’exemples. És una animalada que una persona de la Franja que treballa a Lleida tingui dos mil i escaig d’euros menys d’ajuts socials l’any pel fet d’empadronar-se a Lleida. I com que, a més, en aquesta societat som un 40% i escaig de gent independentista, això també és una animalada. És una força poderosíssima i la incompetència de la classe política i de tots nosaltres, la gent del país també, és la nostra incapacitat d’organitzar-nos i de presentar batalla tot i ser un poder tan fort.
I el caos de Rodalies és només la punta de l’iceberg?
Jo diria que és fantàstic perquè és el que es pot traduir en números amb la inversió pressupostada i l’executada. Vas fent i dius: Ostres! Això no ho fa ni França a Còrsega, i mira qui ho fa. És colonial això. La conquesta de Catalunya és una conquesta colonial i va estar feta amb mentalitat colonial. És a dir, conquesta, institucions fora, llengua prohibida, institucions eliminades i espoli. Però és normal, perquè els Països Catalans era l’aglomeració de riquesa més important quasi del Mediterrani en aquells moments, ho sento. I se’ns persegueix i odia per això. Perquè els Països Catalans fotien fora els francesos de Sicília, de Cerdanya, etc. Això sona a música… però per a la història dels estats compta. I aleshores trobes dos imperis, que un es fa a través de l’espoli americà i l’altre es fa, sobretot, a través de l’aniquilació de cultures meravelloses com l’occitana. Nosaltres som objectius primaris. Escolta, d’acord. Hem perdut. Després resulta que arriba la democràcia i veus que estan fent el mateix que feia el Primo de Rivera només que amb mètodes democràtics. I mentrestant, a més a més, ens oblidem que tot això forma part d’una política d’estat. D’un Estat on hi ha un cop d’estat judicial que des de fa nou anys s’està executant, i que arribarà al seu final d’aquí a sis mesos o un any, i amb un estat espanyol que està totalment desballestat.
Desballestat per qui?
Per Espanya. Perquè està fonamentat sobre falsedats històriques, estructurals, socials i econòmiques. Espanya està desballestada per ella mateixa. I això jo crec que només que surtis una mica i preguntis a les cancelleries és el primer que se’t diu, eh!
I això afavoreix Catalunya?
Això no sé si l’afavoreix, però, en tot cas, pertànyer a Espanya sí que l’enfonsa. En aquests moments de trastocament de l’Estat espanyol hauríem d’estar molt alerta perquè hi pot haver una esquerda meravellosa.
Es pot revertir la situació amb un nou finançament o el traspàs d’infraestructures?
Ho preguntes de veritat?
És la recepta que ofereix el Govern i un partit independentista com ERC.
Perdona, a mi parla’m de números. No hi ha ni un sol economista que et digui que aquest finançament ha de tirar endavant i és beneficiós de veritat. Per tant, el finançament no existeix. El que passa és que hi ha partits que, d’alguna manera, pensen arribar a la independència a través de l’autonomisme, que és una cosa filosòficament complicada d’explicar. Van per aquí, però no és ni la feina ni l’objectiu de l’Assemblea Nacional Catalana. I això és el que ha de quedar clar. I jo parlo com a president de l’Assemblea Nacional Catalana. Això és el problema dels partits que es diuen independentistes i es pensen que el camí cap a la independència està en funció de fer autonomisme. I així estan.
I com a president de l’ANC, què li sembla la gestió del Govern del caos de Rodalies? S’ha evidenciat la supeditació al govern espanyol?
Ja ho era quan governava l’independentisme. El que passa és que si, a més, qui governa no li pot dur la contrària… M’explico? Per coherència, Espanya no ens ha de fotre cas. L’Espanya colonial no ens ha de fotre cas. Amb això han sigut coherents. Però si això ja era així quan érem independentistes i protestàvem, etcètera, què no han de fer amb un govern que la seva obligació és l’obediència. No hi ha cap gest del senyor Illa que demostri una capacitat de confrontació o una interlocució de defensa.
De defensa dels interessos dels catalans?
Defensa els interessos del partit, que directament és el PSOE. Ha sigut ministre i en depèn molt perquè hi ha coses estranyes que encara corren pels tribunals i que ningú vol treure perquè la defensa del senyor Illa no la fa només el PSOE, també la fa el PP. M’explico? És que la política és més complicada, i el PP no té gens d’interès que el senyor Illa marxi perquè ells no el poden substituir. L’espanyolisme no pot substituir el senyor Illa. I, per tant, al senyor Illa el defensarà el PSOE i el PP. Aquest senyor té bones cartes a la mà, i nosaltres hauríem de fer unes cartes molt poderoses per destituir-lo, que és l’obligació que tenim.
I amb un nou actor dins del panorama polític català com Aliança Catalana…
Jo d’Aliança no en vull parlar perquè ja li hem fet prou publicitat.
Però és un fre per a l’independentisme?
Segurament, i per això els diaris espanyolistes són tan pro Aliança. Però per favor.
La manifestació de dissabte és molt similar a la que hi va haver de l’1 de desembre del 2007. Han passat 18 anys…
Això vol dir que Espanya ens tracta igual de malament que el 2007 o pitjor. I puc dir més coses encara. Tinc 77 anys i tinc l’honor d’haver format part del moviment social, cultural, em sembla que dels més importants que han passat, que era la Cançó Catalana. Per a mi encara és una cosa molt important. I nosaltres cantàvem en català per defensar la llengua. La llengua estava molt més assegurada en aquell temps, sota en Franco, que ara. I, per tant, som els ciutadans de Catalunya els que hem de decidir si en democràcia som capaços de defensar millor la llengua que sota una dictadura, si és que això que tenim és una democràcia, que també hauríem de parlar-ne, perquè aquí els matisos són molt rellevants. Tenim una democràcia pervertida perquè les lleis importants no canvien. Catalunya només serà si els catalans lluitem d’una manera tossuda per poder ser. Només serem si lluitem per poder ser.
I per què costa tant que la gent s’aixequi?
Perquè està molt escarmentada, primer, per la repressió i el que ha vist. Segon, per la decepció de no haver assolit els objectius i veure l’espectacle, no només dels partits oficials, sinó fins i tot de la gent que… I després, perquè l’economia està en una situació molt delicada, i també perquè la situació internacional fa pànic. I, per tant, quan passa tot això, la gent es retreu. Però quan sobrepasses un nivell que jo crec que hem sobrepassat només hi ha la lluita per salvar-se. O sigui, nosaltres només podem evitar la ultradretanització lluitant.
I aquesta lluita no es efectiva si no hi ha unitat?
Però en som conscients des de fa anys, eh!
I per què no es recupera?
Doncs perquè estem en una lluita fratricida molt i molt promocionada per la repressió i per l’Estat, que té mitjans de comunicació. Només has de veure els mitjans de comunicació de l’Estat espanyol, com funcionen, i els d’aquí, els oficialistes. La Vanguardia, El Periódico i l’Ara. I els que no són d’aquests, com vosaltres, un va cap aquí, l’altre cap allà, i anar fent bullir cadascú la seva olla. Cosa que és legítima. I amb això, l’avantatge d’aquest moment és que hem arribat al final del túnel. O sigui, o hi ha unitat o no hi ha res a fotre. I ja us ho fareu. Nosaltres, ells i vosaltres.
I es pot refer la unitat amb els mateixos líders del 2017?
Convindria molt una renovació. Però oblidem que això ho ha de fer la gent, i a la gent se li ha de donar l’oportunitat. De moment, ni Esquerra ni Junts de moment ofereixen aquesta oportunitat. No sé si les altres opcions, des d’Alhora, Dempeus o la gent que hi hagi, animarà la gent. O Poble Lliure, o la CUP. Però això és un problema que no pertany ni a l’Assemblea, ni a Òmnium, ni a les entitats, sinó a la gent.
Recordo que l’any 2007, aquella manifestació de l’1 de desembre, va ser el primer cop que Convergència va participar en una manifestació independentista. Aquest dissabte pot ser un nou punt de partida?
És difícil, però potser sí. Fixa’t que durant tota l’entrevista t’estic dient que hi pot haver un canvi de paradigma i que estem en el canvi de paradigma. Hi som. Ara, si serà aquest dissabte o dimarts que ve, això no ho puc assegurar. Ho veurem. Però que estem en un final de paradigma, segur. Que ja tothom sap que ja ens hem desfogat de dir-nos botiflers, traïdors, etc., ho sap tothom. Que tothom necessita una regeneració democràtica i que els partits, de moment, sembla que no l’ofereixen a la ciutadania, també. Que hi ha noves opcions i velles opcions que estan intentant renovar com Poble Lliure, Dempeus o Alhora, tothom ho sap. Per tant, les condicions de canvi de paradigma hi són i el ciutadà hi ha de creure. La funció de les entitats no és dir en qui han de creure. Nosaltres diem que el que necessitem és la independència. Aleshores, animem els partits a fer feina i que convencin la gent que això és un camí. Nosaltres, com a entitat, el que hem de fer és enfortir l’independentisme des de l’estructura social.
L’independentisme de base?
És clar. I, a més, amb els aprenentatges del passat. Nosaltres ja no creiem en l’obediència institucional. Quan les institucions no compleixen els objectius que es van marcar elles mateixes, nosaltres hem de desobeir. Havíem de desobeir el 3, el 10 i el 27. Tot això és l’aprenentatge. També hem de preparar el territori. Hem de buscar que les nostres institucions siguin fortes al territori. Des de les assemblees territorials fins als contactes amb l’AMI. Tot això, tota aquesta unitat que volem per als diferents sectors d’independentisme és per preparar una millor estructuració.
I tornar a abonar el terreny?
I tant. Crec que l’1 d’octubre va ser una victòria meravellosa i aquesta victòria meravellosa ha comportat el no arribar a l’objectiu final, que hauria sigut la victòria total. Hem tingut només una victòria parcial.
