El 17 de juny del 2023 els regidors escollits en les eleccions del 28 de maig constituïen l’Ajuntament de Barcelona i votarien per decidir qui havia de ser l’alcalde. Al migdia va començar a córrer la veu sobre el fet que podia haver-hi una sorpresa. Des de feia hores s’insinuava que al final havia quadrat una operació entre el PSOE i el PP i altres aliats i que l’alcalde no seria independentista.
La veritat és que no va sobtar-me. Vaig pensar que potser algú encara no se n’havia volgut adonar, però que quasi tot el que passa a Catalunya, i òbviament a Barcelona, és una qüestió d’estat. També és cert que immediatament em vaig corregir a mi mateix. De vegades ens considerem especials i no ho som tant. També és una qüestió d’estat tot el que passa a Madrid.
De fet, fa molt de temps que penso que moltes de les coses importants que passen a Catalunya i que passen a Madrid són dues cares de la mateixa política d’estat. Fins aquí res a objectar. El problema és que són qüestions d’estat tractades amb objectius d’estat radicalment oposats. Als catalans ens costa d’entendre aquesta contraposició, i els homes d’estat diuen que són fabulacions d’alguns catalans, però la veritat és que no és una novetat i s’inscriu en les profunditats fundacionals de l’Estat. En tot cas, la diferència de tracte entre Barcelona i Madrid s’ha produït des de fa segles, i ara és un fet d’una significació decisiva en termes econòmics, polítics i culturals. No ens enganyem més a nosaltres mateixos. Per entendre què passa a les dues ciutats cal començar per comprendre que l’aparell estatal sempre ha mostrat un especial interès per les dues ciutats, però per motivacions radicalment antitètiques. Per tant, alerta quan l’Estat s’acosta a Barcelona.
Madrid, projecte primordial de l’Estat
Suposo que ningú se sorprendrà si dic que, per a l’Estat, Madrid és el projecte primordial, capital. Intentem imaginar algun gran projecte sorgit de l’Estat que no tingui l’epicentre a Madrid, al quilòmetre zero, com els agrada dir. Recordem que Madrid és una ciutat fundada per ubicar-hi la cort i l’administració de l’estat monàrquic espanyol. Tinc present el goig i l’orgull amb què a Madrid em deien que els millors alcaldes de la ciutat havien sigut determinats reis. Tinguem-ho present: Madrid és un projecte de l’Estat, de sempre, directament associat al benefici i gaudi directe i personal dels que històricament l’han administrat. Va ser l’Estat qui va dissenyar el motlle original de la ciutat i qui ha sostingut la seva pròpia evolució. I és per això que Madrid ha estat i està tan impregnada d’estat, amb tants conciutadans acampats a dins o alletats per l’Estat. El centralisme de Madrid no és altra cosa que l’expressió de dues coses: un estat que ha esdevingut patrimoni d’una minoria excloent i una ciutat convertida en beneficiària principal del mateix aparell estatal.

Barcelona, ciutat important però subordinada
En aquest esquema, és obvi que Barcelona juga un paper important, però radicalment diferent. Evidentment, el tipus d’estat que és l’espanyol no la veu com la gran ciutat que és, com la capital d’una nació amb drets, interessos i anhels propis. La veu associada a la producció de les rendes fiscals que necessita per funcionar. La veu subsidiària i subordinada. No li interessen els anhels dels qui hi viuen, li preocupa que complexi el seu rol aportador de riquesa a les arques fiscals que administra, en nom de tots, però decantades a favor del seu territori preferent. Es veu en la necessitat de controlar-la i assimilar-la.
La capital catalana va partir d’un motlle diferent. Es va forjar molt abans, per l’esforç de la gent que hi ha viscut, gent molt diversa al llarg del temps. Per aquest motiu, es reconeix que Barcelona és sobretot la seva societat civil. Una societat civil que ha vist a l’Estat governs distants, socialment despreocupats i fiscalment extractius, amb els quals sempre ha hagut de lluitar.
Per això, és la ciutat de les contradiccions socials, dels manifestos, de les manifestacions, de les revoltes i de les alternatives a l’Estat espanyol. Per això és opositora, és una pedra a la sabata. Per això, la pugna entre l’Estat i Barcelona s’ha repetit tantes vegades al llarg de la història.
Barcelona és el territori de la societat civil, Madrid és el territori de l’Estat. A causa d’aquest fet, la societat civil barcelonina i catalana ha estat gairebé sempre incòmoda amb l’Estat, fins al punt que n’han brollat les alternatives de contra-estat més radicals a favor d’obrir-lo, de modernitzar-lo o de sortir-ne.
Madrid és una illa al servei dels interessos dels servidors públics i de les grans corporacions privades que s’hi ha anat empeltant. Una illa d’interessos, introvertida, bolcada en si mateixa, cada dia més rica, més poderosa, més indiferent a tot el que no és ella mateixa. Així ho manifesta l’afortunada expressió de l’España vacía, l’Espanya que es queixa de com la capital la buida, de com l’Estat ha generat una espiral de concentració de riquesa i poder polític i mediàtic; de com la capital és cada cop menys representativa i menys democràtica, de com la capital col·lecciona la riquesa que hauria de ser de tots. Observin qui guanya les eleccions a Madrid.
En tot cas, Madrid és una de les grans paradoxes, per a mi també la gran estafa, de la democràcia espanyola: no ha deixat d’incrementar-se la centralització i la burocràcia pública, s’ha multiplicat la interacció entre el sistema estatal i els negocis privats madrilenys (amb el rerefons de la corrupció escassament posada sota la catifa) i, per molt que passin els anys, Madrid continua beneficiant-se a bastament d’allò que ningú vol sentir: el brutal dèficit fiscal i inversor que manté l’Estat a Catalunya.
En síntesi: Madrid és el projecte en positiu de l’Estat; Barcelona és el projecte en negatiu. Madrid és per a l’Estat la gran capital global, Barcelona és la cocapital subordinada, però imprescindible, no en va subministra gran part de les rendes fiscals que l’Estat administra, distribueix o usa en benefici del poder.
El paper dels partits en la discriminació entre Madrid i Barcelona
És una manera d’entendre ambdues ciutats. Ho han compartit la major part dels partits estatals al llarg del temps. Ho comparteixen, amb els matisos que vulgueu, el PP i el PSOE. Els dirigents catalans del PSC i del PP ho saben, però no en fan qüestió. Fins a l’Estatut del 2006, el PSC va compartir la crida del catalanisme a favor d’una política d’estat més equitativa entre Barcelona i Madrid, però fa uns anys va decidir acceptar la subordinació de la capital catalana als designis de l’Estat.
En el darrer mandat municipal (2019-2023) el PSC va introduir un maliciós parany conceptual que, com el Guadiana, apareix i desapareix sovint: diuen que defensen la cocapitalitat de l’Estat entre ambdues ciutats. Una cocapitalitat que fa riure, òbviament enganyosa, dràsticament escorada a favor de Madrid. Podríem posar-hi centenars d’exemples, però només cal observar les xifres d’inversió estatal entre ambdues metròpolis: vergonyoses en el cas de Barcelona, generosament sobrealimentades en el cas de Madrid.
La triangulació de partits que va fer alcalde Collboni
L’episodi del 17 de juny al Saló de Cent de Barcelona, la triangulació de partits que va fer alcalde el senyor Collboni, forma part del relat enganyós: ciutat de segona, capitalitat subordinada i capital de Catalunya amagada. En tot cas, cocapitalitat fictícia i presidida per un dels nostres, no fos que el govern de la ciutat exigís equitat fiscal i inversora, exercís de capital de la nació dels catalans i promogués una solució democràtica al plet amb l’Estat.
Aquella tarda de juny, cap partit espanyolista ho va negar: el govern de la capital catalana era una qüestió d’estat, com ho ha sigut sempre. Aquesta vegada calia garantir la subordinació a Madrid i minimitzar el bon resultat de les candidatures independentistes, per molt que cap d’elles havia fet ostentació a favor de la independència.
Com tota operació d’estat, és fàcil suposar que l’operativa s’havia posat en marxa només d’anunciar-se el perill d’un possible acord entre Trias i Maragall per governar la capital de Catalunya. Es van posar en marxa les trucades, el tenemos que hablar, les reunions i els àpats. Sense cap escrúpol es van dir: ‘Está en juego España‘. Acostumen a dir-ho sovint, per molt que en realitat estan dient una altra cosa: está en juego el poder del estado sobre Cataluña y que nuestros intereses sigan intactos.
Més enllà de les seves habituals baralles, els homes i les dones d’estat de Madrid sobre Catalunya comparteixen lucres i no triguen gaire a posar-se d’acord. Sigui com sigui, cal evitar la independència de Catalunya, impedir un acord entre independentistes, minimitzar el català, esmorteir la catalanitat, mantenir segrestada la sobirania dels catalans i multiplicar tant com es pugui l’aportació fiscal que fan Barcelona i Catalunya.
Del control de les alcaldies a les clavegueres de l’Estat, passant pel dèficit en les infraestructures
No cal dir que les operacions d’estat resulten, quasi sempre, oposades a l’interès de la majoria dels qui vivim a Barcelona i a Catalunya. Ara i sempre. Òbviament, han tingut i tenen formats i estils molt variats. Des de la intervenció directa del rei estimulant la sortida d’empreses a la reiterada actuació fraudulenta de les clavegueres de l’Estat. Des de les garrotades de l’1 d’octubre, a l’estafa que suposa l’inacabable corredor mediterrani; en benefici, no cal dir, del corredor central-Madrid. Des de l’abandó crònic de la xarxa de Rodalies, que fa un segle que dura, al frau sistemàtic que suposa l’incompliment de les inversions ordinàries anuals de l’Estat o el sistemàtic incompliment en el finançament ordinari del pressupost autonòmic.

Són només exemples, tindrem oportunitat de revisar-los amb més detall en alguns dels capítols següents. Quedem-nos amb un fet constatable: les operacions d’estat han estat guiades amb l’afany que res canviï, que el poder de l’Estat continuï intacte a Catalunya, que el fraudulent relat sobre la unitat d’Espanya creat pel nacionalisme espanyolista segueixi contaminant esperits i intel·ligències.
Òbviament, és clar, la majoria d’aquestes operacions emparades per la parcialitat de les institucions de l’Estat són escandalosament il·legals i, gairebé totes, políticament fraudulentes. Pràcticament, cap es pot argumentar pels beneficis que podia o pot aportar a la ciutadania. Sempre la raó d’estat.
En el cas de Barcelona, aquell 17 de juny, a l’operació d’estat li importava ben poc si el resultat era un mandat de quatre anys de govern municipal dèbil, desproveït d’un projecte de ciutat que no pot ser mínimament coherent perquè és el resultat de dos programes antagònics, que donaran una vegada més un govern de mínim comú denominador, exactament el contrari del que necessita Barcelona.
Un dirigent del PP recorda el general Espartero a principis del segle XXI
Un dia, exercint de delegat del govern català, vaig posar les xifres derivades dels incompliments sistemàtics de l’Estat davant d’un dirigent del PP. Em va mirar, va somriure i va dir: “Tú eres historiador, ¿no?, seguro que recordarás la sentencia del general Baldomero Espartero; en el fondo tenía razón el general, por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada 50 años. Siempre ha sido así, Barcelona es una ciudad rebelde que siempre hay que controlar”.
Era un catedràtic universitari i, com tants alts càrrecs de l’entorn de les institucions estatals, no tenen cap objecció a apuntar-se a aquest tipus de raonament, i els dirigents dels partits encara més. Barcelona és una ciutat rebel que sempre cal controlar.
Per ser més precís, però, he de dir que la gran majoria no parla de bombardejar, malgrat que no es pugui excloure que Vox ho proposi. En general, un bon nombre de dirigents de l’Estat han guanyat en subtilesa. El bombardeig es fa, em repeteixo, mantenint sota mínims la inversió pública, extraient rendes fiscals desmesurades, maltractant els usuaris de Rodalies o exigint a les empreses punteres que abandonin la ciutat.
A Espanya –en vàrem parlar en una entrega anterior– els que impulsen aquestes polítiques solen qualificar-se a si mateixos d’homes i dones d’Estat. Han assumit complaguts la idea que la sobirania no és del poble, sinó de l’Estat, i ells són l’Estat. És un raonament inexcusablement autoritari, però permet justificar el discurs del conjunt de l’artefacte estatal i entendre per quina raó el poder a Espanya s’exerceix d’una manera tan descaradament esbiaixada a favor de Madrid i en contra de Barcelona/Catalunya.
I en aquest nus estem situats des de fa anys. Enllaçats per operacions i polítiques que imposa l’aparell estatal i que per norma perjudiquen la ciutat i el país. Immobilitzats per un estat, podríem dir-ne de part, que sota la proclama democràtica emmascara un nacionalisme ideològicament anacrònic, però beneficiós per a la minoria que diu ser propietària de la sobirania dels catalans i del govern de la seva capital.
L’enèsima operació d’estat sobre Barcelona
En aquest tràngol estàvem el 17 de juny del 2023. La nova alcaldessa espanyolista de la capital valenciana va exclamar: “Valencia es España y España es Valencia“. El mateix dia l’alcalde espanyolista de Madrid va assegurar que “Madrid es España”. Dies abans els líders del PSOE-PSC o del PP havien dictaminat que “Barcelona es y debe seguir siendo española”. Traduït: la capital catalana no podia estar presidida per un alcalde independentista que molt possiblement posaria en qüestió el paper que assignen a la ciutat.
L’enèsima operació d’estat sobre Barcelona estava en marxa. Feia un parell de dies que els diaris de Madrid indicaven la tendència: l’alcaldia de Barcelona havia de considerar-se una qüestió d’estat. El tam-tam ressonava, la xarxa de poder capitalino s’havia posat en marxa.
Em va venir al cap el que m’havia assenyalat, a principis de l’any 2017, un alt funcionari que també s’anomenava a si mateix home d’estat: “Parece mentira, pero nunca os acordáis, o quizás no queréis acordaros, de que mientras vosotros tenéis una oficinita de cinco personas pensando en cómo hacer la independencia, nosotros tenemos un ejército de 500 funcionarios, muchos abogados del estado, como yo, para evitar que lo seáis; nunca ganaréis, porque después de nosotros vienen las fuerzas de seguridad del Estado“.
Se’m tornava a fer evident la doble pulsió de l’Estat en relació amb Catalunya: màxima ineficiència en la gestió dels interessos de la ciutadania, notable efectivitat a l’hora de desplegar polítiques de sotmetiment polític, cultural i econòmic.
Mentre seguia la sessió d’elecció de l’alcalde em preguntava quina Barcelona, quina Catalunya, podria haver-se construït si l’Estat espanyol hagués optat per ser inclusiu, respectuós i inversor just, en lloc d’excloent, assimilador, extractiu i repressor. Sens dubte Barcelona seria una de les millors ciutats del món, Catalunya seria un grandíssim país, i no tinc dubte que Espanya podria ser el nom d’un magnífic estat, amb Catalunya fora o dins.
No puc deixar de qüestionar-me què ha passat amb la democràcia espanyola. El gran enigma. Molts catalans vàrem pensar als anys setanta que la configuració democràtica de l’estat suposaria el definitiu respecte per la diversitat nacional, cultural i política que contenia Espanya. En definitiva que l’estat seria poc o molt de tots. Però no, l’Estat ha continuat obsedit a anorrear la pluralitat política.

I aquella tarda del 17 de juny va tornar a succeir. Com havia passat amb l’atac de les clavegueres de l’Estat a Xavier Trias en les eleccions municipals del 2014, amb el vot de Manuel Valls a favor de Colau en les municipals de 2019, estava succeint també amb el vot del PP a favor de Jaume Collboni. Volien evitar un acord entre els dels candidats favorables a la independència.
Per a la lògica espanyolista l’acord entre Trias i Maragall no era acceptable. Podia ser perfectament constitucional, bo per a la ciutat, un bon estímul de renovació del projecte de ciutat, però per als homes d’estat només importava que Barcelona no esdevingués un aparador visible d’un projecte de ciutat encapçalat per l’independentisme. I si resultava que l’independentisme podia dirigir el canvi d’escala que la ciutat necessita i l’Estat reserva a la seva Madrid?
Calia impedir al preu que fos que el govern de Barcelona esdevingués una palanca que pogués potenciar la represa de la unitat pràctica entre Junts i Esquerra. Calia posar benzina a l’operació d’estat prèvia, la que amb tanta constància mantenia l’establishment espanyolista des del 9-N de 2014 per incentivar la divisió de l’independentisme.
En parlaré més endavant, però aprofito per assenyalar que els partits espanyolistes treballen bé la desunió de l’independentisme. El 9-N del 2014 els va sorprendre, però es van afanyar a combatre la unitat. L’Estat sap posar paranys, fa el possible per tal d’aguditzar la pugna interna dels partits catalans. Saben com utilitzar el poc sentit de contra-estat de la política catalana.
L’alcaldia de Barcelona està en mans del PSC-PSOE, amb l’amable beneplàcit dels comuns i del PP, i no tinguin cap mena de dubte que també de Vox si hagués fet falta. L’Estat ja té les espatlles cobertes a la ciutat rebel. Dono per segur que incomplirà gran part de les obligacions que té amb la ciutat i que el govern de l’Ajuntament no ho denunciarà. La sequera inversora de tota la vida es mantindrà i quan un ministre vingui a Barcelona, el representant municipal és molt probable que li parli en espanyol, no fos cas que es molestés. Òbviament, la imatge del rei possiblement tornarà a presidir el despatx de l’alcalde.
En tot cas, el principal problema de Barcelona continuarà emmascarat: Barcelona creix, progressa, però molt menys del que podria, amb un cost social enorme, deixant més gent enrere del que caldria i desaprofitant oportunitats, perquè gran part de la riquesa que la ciutat crea és transferida per l’Estat a Madrid.
Entretant, Barcelona tindrà de nou un govern dèbil i molt possiblement seran quatre anys més perduts. Ja s’hauran acumulat massa mandats seguits. La nova coalició PSC–comuns serà precària, implicarà un projecte feble que difícilment desplegarà la modernització que la ciutat precisa. Serà conformista davant les polítiques estatals que l’entorpeixen. Farà de Barcelona una cocapital subordinada. La ciutat continuarà perdent posicions i oportunitats.
Possiblement, aquesta operació d’estat, com tantes altres, s’oblidarà aviat. Desgraciadament la política actual es fa sense memòria. Però cal esperar que en algun moment la ciutadania s’adoni que les operacions d’estat quasi mai són favorables a la ciutat. Exceptuant els Jocs Olímpics, se’n troben poques.
Em pregunto si els catalans i catalanes, tots, amb independència de la solució política que preferim davant al problema polític crònic que arrosseguem entre l’Estat i Catalunya, som conscients del mal que han fet la suma de les operacions d’estat que s’han fet contra el país. Espartero volia bombardejar Barcelona cada cinquanta anys i només fa poc més de vuitanta anys que se la va bombardejar tràgicament.
El que va significar l’operació del 17 de juny
En tot cas, l’operació del 17 de juny del 2023 va assenyalar moltes coses. Sobre l’Estat i les seves preferències i maneres, res que no sabéssim, però sí que va quedar clar que la coordinació entre el poder i les antenes autonòmiques funciona, i que els aparells estatals (partits, govern, Congrés, Senat, alts tribunals, alts funcionaris, policia, clavegueres) estan més per la feina del que acostumen a pensar els catalans, almenys en referència a les coses que afecten el que ells consideren el seu dret de propietat sobre la sobirania dels catalans.

Treballen en silenci i traïdoria. Gaudeixen de la candidesa dels líders polítics catalans. A Madrid estant és fàcil apreciar-ho. El mecanisme funciona automàticament. Una trucada telefònica, un dinar més o menys discret, un editorial en un diari nacional, com diuen a la capital, i la idea està socialitzada: ‘la alcaldía de Barcelona es una cuestión de estado‘. I el pacte queda segellat. Només queda executar-lo. I això ho faran les antenes territorials. Són gent subordinada que gaudeix del poder que els dona formar part de la xarxa de l’Estat, per molt que sovint perjudiquen els seus propis conciutadans. És veritat que no sempre obeeixen ordres, moltes vegades són més papistes que el Papa, saben que a Madrid l’anticatalanisme dona galons.
Com exposa el manual, consumada l’operació, uns i altres asseguraran que Madrid no hi ha intervingut gens, però que es congratulen del resultat pel bé d’Espanya. És clar que en cap cas no diran a quina Espanya o a quina Barcelona es refereixen. És el que els convé, i això ho justifica tot.
També vàrem poder percebre fins on podia inflar-se el cinisme que embolcalla la política. “Ha de ser alcalde qui obtingui el nombre més gran de vots”, havia clamat el candidat Collboni durant la campanya electoral, però no va tenir-los i no va tenir inconvenient a desdir-se i acceptar els vots del seu principal oponent en l’àmbit estatal. El PP va fer alcalde el candidat socialista.
La votació va semblar innoble a molta gent, i va incrementar el desprestigi de la política. L’alcalde Collboni sabia que amb deu regidors no es pot governar Barcelona, i l’exalcaldessa Colau també. Tots dos tenien clar que després de les eleccions generals, passat l’estiu, es trobarien i repartirien cadires. Tornarien a un govern com l’anterior, però a la inversa. Caldrà preveure què faran quan faltin quatre mesos per a les eleccions del 2027 i qui lideri comuns surti del govern de la ciutat, com va fer Collboni, per fer campanya contra el govern que ha compartit.

Confesso que d’aquella jugada, el que més em va impactar van ser els comuns. Fins al darrer moment vaig voler creure que no entrarien en el joc, que no votarien amb la dreta espanyola, ells que són tan d’esquerres, i que tant odien a la dreta. Vaig errar, confesso que ja m’havia passat el 2019, quan van acceptar la jugada de Manuel Valls. Em va sobtar que acabessin votant el mateix que el PP. Jordi Martí Grau havia repetit una vegada i una altra que no farien cap cosa estranya, que no triangularien amb el PSC i el PP.
El que indica tot plegat, i al meu entendre és greu, és que per als comuns la dreta espanyola, per molt emparentada que estigui amb Vox, és menys dreta i més honorable que el centredreta català. Em temo que la teranyina de l’Estat els ha atrapat. Van triangular sense cap mirament. El drama, més enllà del cinisme declaratiu, és que l’esquerra catalana insisteix a considerar la qüestió de Catalunya des de la pauta arcaica que utilitzaven els comunistes quasi un segle enrere. Han optat per vincular el problema que té l’Estat amb els drets nacionals de Catalunya amb un nacionalisme català de dretes que, segons ells, impulsa la independència per a garantir la seva hegemonia dins del país. Paradoxalment, o potser no, el relat de l’esquerra catalana comunera és pràcticament el mateix que reitera cada dia l’espanyolisme.
Més que ningú, és l’esquerra catalana qui per raons de lògica política hauria de copsar que la voluntat d’independència de tants catalans brolla de la defensa contra un estat excloent i nacionalista, espanyolista, autoritari i extractiu. Personalment, em resulta incomprensible que el discurs espanyolista, que puc entendre d’on neix, hagi engolit les esquerres espanyoles, i hagi fet un forat tan profund entre les esquerres catalanes.
La qüestió catalana és una qüestió de drets, de democràcia, de justícia, de prosperitat i de qualitat de vida, i és per això que va més enllà d’un simplisme de classe, de classe contra classe. A Catalunya la voluntat d’independència és transversal, i especialment participada per les classes mitjanes. Només cal recordar les grans manifestacions de l’11 de setembre per adonar-se de l’àmplia dimensió social i generacional del moviment.
A l’esquerra li costa d’entendre que qui estrangula Barcelona i Catalunya no és la lluita de classes interna, no és ni tan sols una idea genèrica d’Espanya, és l’Estat espanyol i les polítiques que desplega. La líder de Sumar va dir en el context de les eleccions del 23-J que “el referéndum en Catalunya no está encima de la mesa y solo se hará cuando previamente haya un acuerdo”. És clar, el referèndum està sota la taula perquè l’establishment madrileny l’hi ha posat, i l’acord no podrà ser-hi mai, perquè mai l’acceptaran.
L’alcaldessa Colau va seguir el joc de l’espanyolisme entre el 2019 i el 2023. Va insistir en la falsa teoria d’assimilar centredreta català amb els fons voltor internacionals. L’Estat li va pagar el favor l’any 2019. I el PSC l’hi tornarà a pagar incorporant els comuns al govern de la ciutat. Impedir que Ernest Maragall fos alcalde l’any 2019, i Xavier Trias el 2023, impossibilitar que l’independentisme obtingui una victòria significativa, des de 2017, cotitza bé en el mercat polític madrileny. Desbaratar una possible metamorfosi unitària de l’independentisme es paga doble. Posar el PSC, de nou, en la centralitat de la política catalana, té premi extraordinari.
L’independentisme recula i l’espanyolisme avança
Val a dir que, d’altra banda, les eleccions municipals, les segones des del 27 d’octubre del 2017, van permetre constatar les dificultats de l’independentisme. Esquerra Republicana va patir una sotragada notable sense conseqüències polítiques aparents. En parlarem en una entrega posterior, però la realitat és que l’independentisme recula i l’espanyolisme avança.
En general, l’independentisme va expressar una vegada més la seva ingenuïtat política davant les operacions d’estat. Molts dels seus dirigents consideren l’Estat més tocat del que realment està i, en canvi, no veuen venir l’agressiva política que porta envers Catalunya, sigui la cara amable socialista, la cara dura popular o la cara encara més dura de VoX.
Tocaria començar per reconèixer que si algun dia volen disposar d’un estat a la mida de les necessitats del poble català, dirigit per dones i homes demòcrates, que ens representin, honestos i bons servidors públics, abans hauran d’aprendre a dissenyar estratègies adequades de contra-estat. I per començar segurament caldrà admetre que si la política d’estat és complexa, la política de contra-estat ho és infinitament més.
El que és segur, és que la política catalana, de contra-estat, o fins i tot l’autonòmica, no pot ser ni tan ingènua ni tan desmanegada. Ha de trobar la manera reconvertir-se. Li cal dotar-se d’una renovada estratègia, més democràtica, més precisa, més col·laboradora. Li cal una política més clara i sincera, capaç de renovar l’ideal d’un país millor que el que tenim. Cal imaginar-lo i cal lluitar-lo. I construir un país suposa enlairar un estat republicà, al servei dels drets d’autogovern, de democràcia, de justícia, de prosperitat i benestar dels catalans i catalanes.
En tot cas, una política eficient de contra-estat exigeix un canvi profund en la política catalana. Oposar-se a la capacitat coercitiva de l’Estat espanyol exigeix una majoria indiscutible. Precisa també socialitzar un projecte d’estat alternatiu, àmpliament consensuat, nítid, possibilista. Demana empeltar l’acció del govern autonòmic, gradual però clar, amb l’ideal republicà futur. I l’ideal, ja ho saben, ha de desplegar un projecte de país democràtic, just, pròsper i benestant que interessi i doni esperança de futur a la gran majoria de catalans.
Certament, compondre el trencaclosques no és senzill. Exigeix entendre que política de contra-estat i política d’estat propi són membres de la mateixa equació. Necessita objectius clars en cada part. Necessita més pensament d’estat i menys activisme. Per molt que a la política catalana li costi pensar en termes d’estat.
Poc o molt, una de les dues cares de l’enigma va quedant desvelada. L’Estat vol la Catalunya que li aporta fiscalitat i mirarà de no perdre-la al preu que sigui. Però hem dit que l’altra cara som nosaltres, la nostra dificultat per pensar en termes d’estat.
Mentre observava l’espectacle d’aquella jornada del 17 de juny, mentre es constituïen els ajuntaments d’arreu del país, donava per suposat que l’endemà ningú faria lectura crítica de les decisions presses per les direccions dels partits polítics catalans. Per alguna raó, a darrera hora d’aquella jornada no podia treure’m del cap el 27 d’octubre de 2017.
Aquell vespre, a la seu del Parlament autonòmic, va prendre forma una de les més importants operacions de contra-estat que mai hagi dissenyat Catalunya. Només uns instants després es va posar en marxa, al Senat espanyol, amb el suport del conjunt de les institucions estatals, una operació d’estat contra la declaració d’independència de Catalunya, que de fet, va esdevenir una operació contra l’independentisme. L’operació de contra-estat no va aconseguir el seu objectiu, per ser clars podríem dir que va fracassar. L’operació d’Estat va assolir els seus objectius, podríem dir que va triomfar, per molt que alguns dirigents insisteixen a no reconèixer-ho.