És polonès. O, més ben dit, era polonès. Ara és un “català d’origen polonès”, com es descriu ell mateix amb tot el rigor: va néixer a Polònia, però fa dècades que viu a Barcelona i que té la nacionalitat espanyola, tot i que no la vol. El que vol Adam Glubinski Letowski és la independència de Catalunya i tenir passaport català. Aquí és on es produeix el curtcircuit mental dels analistes de la premsa espanyola. Per això, quan el van descobrir, el van convertir en un dels nous “reclams” de l’independentisme català, juntament amb Albano-Dante Fachín. “Un músico polaco y Albano-Dante Fachín, los nuevos reclamos del independentismo“, titula el digital El Confidencial.
L’article té l’objectiu d’alertar els seus lectors de l’existència de personatges vinculats a aquest moviment polític que potser no coneixen prou. Amb aquesta intenció, recull una llista eclèctica de noms, en la qual també hi ha, entre d’altres, l’exvicepresident del Parlament Josep Costa –articulista d’El Món, com Fachín–, l’economista i exdiputat de Junts pel Sí Germà Bel –del qual subratllen que és “exsocialista”– i el dibuixant del Procés Jordi Magrià, conegut com a Bicman perquè treballa amb bolígrafs Bic.
Un violoncel·lista jubilat del Liceu que viu a Catalunya des de fa més de 40 anys
Malgrat la pluja de noms, el protagonisme del text d’El Confidencial és per a Adam Glubinski, el menys conegut de tots. Un violoncel·lista jubilat de l’orquestra del Liceu que viu a Catalunya des de mitjans dels anys 80 i que actualment és membre de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i del Consell de la República, on forma part de l’assemblea de representants com a càrrec electe de l’organisme. El seu currículum publicat a la web de l’entitat i la seva participació en un vídeo de campanya de la candidatura per al districte electoral de Ciutat Vella-Eixample del Consell nodreixen la informació. “Amb mi no van parlar, ningú em va trucar”, assegura Glubinski.
“Jo no soc ningú”, repeteix el músic diverses vegades durant la conversa amb El Món. “Només soc una peça d’un engranatge, som molts i ningú, com diu Clara Ponsatí“, resumeix en referència al llibre Molts i ningú de l’exconsellera a l’exili i eurodiputada.
Nascut a Polònia i crític amb el règim comunista i amb l’actual govern
Va néixer el 1964 a Lodz, Polònia. Sota el règim comunista, va participar en els primers moviments per crear el sindicat Solidaritat, de Lech Walesa, amb qui ara és molt crític. La política de l’aleshores oposició polonesa també el va decebre i ara continua preocupat per la situació del seu país d’origen. Però ell té el cap a Catalunya, on viu des del 1984 –després de passar dos anys a les Canàries– i on forma part també de moviments veïnals –és de l’Associació Veïnal Casc Antic de Barcelona–, amb un discurs molt dur sobre el turisme desbordat –viu al Barri Gòtic– i els problemes amb l’habitatge. Les seves reivindicacions socials van lligades a la nacional: “Hem de poder decidir-ho tot, no pot ser que el Tribunal Constitucional tombi la llei catalana d’habitatge. No soc un somiatruites. Si vull la independència és per canviar-ho tot, no per fer una Espanya en petit”.
Adam Glubinski va descobrir què era Catalunya i que aquí s’hi parlava català quan hi va arribar. Abans, tota la informació que en tenia li deia que aquest territori era, simplement, Espanya. “Una persona que vaig conèixer per casualitat, que treballava al banc on em vaig obrir un compte, em va portar per tot Catalunya, així vaig descobrir aviat els castellers, per exemple”, recorda. Ara, casat i amb família a Catalunya, reclama la “llibertat” per al seu actual país. “Catalunya no és lliure, encara que diguin que som en una democràcia”, reflexiona.
“Ser ‘estranger’ és la cosa més relativa del món”
Va participar en la consulta del 9-N i en l’1-O, i va ser a l’institut Pau Claris, un dels col·legis electorals del referèndum d’independència del 2017 on la policia espanyola va ser més violenta. El 29 de febrer del 2020 va anar a Perpinyà al míting multitudinari de Carles Puigdemont. I ara, membre actiu de l’ANC i del Consell de la República, recalca: “No soc puigdemontista, ni de Junts, ni de cap partit. No es tracta d’això. El que vull és la independència de Catalunya i dels Països Catalans. I això només s’aconseguirà quan tornem a ser incòmodes per a Europa. Si nosaltres no fem res, Europa no es mourà, no hi haurà ajuda directa d’Europa”.
Com moltes altres veus del seu entorn, Adam Glubinski és crític amb els partits independentistes. “La reivindicació nacional, el problema de cara a Europa, no s’ha resolt, però ha deixat de ser visible perquè els partits, tots, han treballat perquè sigui així. Han de canviar els que diuen representar-nos perquè en realitat només representen els seus partits”, conclou.
Reuneix, per tant, el discurs i tots els ingredients dels perfils més independents de l’independentisme –en això El Confidencial, és a dir, Espanya, no s’equivoca. Així i tot, assegura que el va sorprendre veure’s en l’article. “Crec que tot va venir d’un cartell d’una xerrada que vam fer al barri de Sant Antoni”, apunta. Pel que fa al paral·lelisme amb Fachín, tampoc té clar d’on ve. “De ser tots dos estrangers? Ser estranger és la cosa més relativa del món, jo fa més de 40 anys que visc aquí!”, exclama. “Suposo que em deuen considerar un polaco en tots els sentits”, afegeix amb mig somriure.
Fachín: “Ens volen presentar com uns estrangers ‘frikis’ que hem estat enganyats”
El company de titular d’Adam Glubinski a la informació d’El Confidencial, Albano-Dante Fachín, es mostra sorprès però hi troba una explicació. “No havia vist aquesta informació. Publiquen tanta porqueria que costa seguir-los el ritme”, explica amb humor. Per a l’exdiputat i activista, aquest mitjà és directament “claveguera informativa” de l’Estat. “Publica coses que semblen escrites pel CNI”, assegura. Moltes vegades, creu, “assenyalen”. En aquest cas, considera que l’objectiu és “ridiculitzar” els independentistes que esmenta. “Utilitza paraules com ‘guru’ i ‘guia espiritual’, vol presentar-nos com a frikis”, resumeix.
La peculiaritat d’aquest text és que posa el focus sobre dos estrangers, “en el sentit que som nascuts fora de Catalunya i de l’estat espanyol”. La lectura que en fa Fachín passa per “la necessitat de justificar la seva teoria sobre l’etnicisme i el racisme de l’independentisme, un discurs que comparteix l’esquerra espanyola”. “Com que segons ells l’independentisme és etnicista, no toleren que hi hagi cognoms d’origen no català, i amb els estrangers és un grau més. No saben com afrontar-ho i intenten donar-hi la volta i presentar-nos com uns tocats del bolet que ens hem deixat enganyar”, argumenta.
Una “estratègia” que li convé a l’Estat espanyol
“No sé si tenen present que jo, com a argentí, soc nascut en una república que es va fundar per trencar amb els Borbons”, afegeix Fachín, que subratlla que “per a ells que un argentí estimi Espanya és normal però no admeten que pugui sentir-se català i ser independentista”. “No sé si se la creuen, però aquesta ridiculització que fan forma part de l’estratègia de l’Estat i els convé“, afegeix.
Amb murrieria, afegeix: “Estic esperant que descobreixin que els meus pares, argentins que viuen aquí, són socis del Girona, i més després de la golejada que li van clavar al Reial Madrid l’altre dia. Els agafarà un atac”.
15
13
