Carles Campuzano (1964) és conseller de Drets Socials del Govern de la Generalitat. En aquesta entrevista, explica el seu pas de l’espai convergent cap a un executiu en solitari d’ERC, els reptes del país i els problemes del seu departament. Reivindica el llegat de Jordi Pujol, reflexiona sobre el que queda del seu antic partit, del qual havia estat militant des de molt jove. Va créixer a Vilanova i la Geltrú i va iniciar la seva carrera política com a fundador de la FNEC i de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya.
Després de ser regidor a la capital del Garraf entre el 1987 i 1995, va ser escollit diputat del Parlament i, l’any 2000, del Congrés, on es va quedar fins al 2019. Va ser un dels artífexs de la moció de censura a Mariano Rajoy el 2019. Un any més tard, va abandonar el PDeCAT per discrepàncies amb l’estratègia del partit de seguir amb Junts i va ser un dels impulsors del Partit Nacionalista de Catalunya. El setembre del 2019 va ser nomenat director de la Federació Catalana de Discapacitat Intel·lectual (Dincat), càrrec que va exercir fins que va ser nomenat conseller de Drets Socials l’octubre passat.
Què hi fa un militant de tota la vida de Convergència Democràtica com a conseller del primer executiu en solitari d’ERC des del retorn de la democràcia?
Ajudar a governar el país en un dels moments més complexos econòmicament i socialment que ha viscut Catalunya. Quan el president de la Generalitat, en aquest context, et demana que hi vagis a ajudar saps que entres en un terreny complicat, però no t’hi pots negar. S’expressa una confiança i poses les teves capacitats al servei del país a través d’aquesta funció.
Li va sorprendre que l’hi oferís a La Fageda?
A La Fageda, amb el president ens vam trobar el matí del dia 8, però en aquell moment vam parlar breument sense parlar d’aquestes qüestions. Va ser a la tarda, sortint de la col·locació de la primera pedra de Prodis, que era una entitat del món de Dincat, que vaig rebre la trucada del president. Aleshores, ens vam veure i em va fer la proposta. Sempre sorprèn, perquè jo estava bé treballant al tercer sector i a Dincat. Però per altra banda, jo ja m’havia expressat en la línia política que el president Aragonès estava encapçalant, amb relació a com abordar el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat. L’aposta pel diàleg em semblava la que tocava i tenia sintonia plena amb el president. Per altra banda, a Convergència sempre m’havia situat en l’espai del centre esquerra, reivindicant els orígens socialdemòcrates del partit i, per tant, no em sentia allunyat dels plantejaments d’ERC. També havia estat treballant al tercer sector, i a Madrid havia treballat molt l’àmbit de les polítiques socials. La proposta era molt atractiva, tenint en compte que el país encara arrossega les conseqüències de la crisi del 2010 i la de la pandèmia. Havíem entrat en un context inflacionari, que afecta els sectors més fràgils, arran de la guerra de Putin contra Ucraïna.
Si li haguessin dit fa quinze anys que seria conseller d’ERC, s’hauria sorprès?
M’hauria sorprès fins i tot si m’ho haguessin dit el mateix dia 8 al matí, a La Fageda, només unes hores abans que la proposta es produís. No formava part de les meves previsions vitals. També és l’expressió dels canvis que s’han produït els últims quinze anys i la expressió d’aquests canvis és que Joaquim Nadal, Gemma Ubasart o jo mateix estiguem al Govern. O també que hi sigui Joan Ignasi Elena. S’ha buscat gent que venim de tradicions polítiques que no són estrictament la tradició d’ERC i que avui compartim projecte.
El que intenta el president Aragonès és una imitació independentista de la Casa Gran del Catalanisme, impulsada per Artur Mas?
No exactament. Durant el segle XX, el catalanisme sempre va tenir forces polítiques centrals que van articular espais polítics que van més enllà del seu espai original. Amb la Lliga, Prat de la Riba té la col·laboració de molta gent de l’esquerra a la Mancomunitat; l’Esquerra Republicana de Macià, el 1931, neix d’un procès de confluències i, quan entra al Govern, incorpora gent d’altres mons; el PSUC durant la Transició és un partit que construeix idees amb companys de viatge. Tota aquella gent que no era estrictament comunista, però que estava al voltant del PSUC en la lluita antifranquista. Durant vint anys, amb estils diferents, Convergència i el PSC aglutinen gent molt diferent. De fet, la diàspora del PSUC acaba al PSC o a Convergència. El país sempre ha necessitat partits que articulin els espais centrals i crec que l’ambició d’Esquerra d’articular l’espai central en clau sobiranista respon també a una necessitat d’un país que té enormes complexitats demogràfiques i ideològiques. L’objectiu d’ERC és recosir la societat catalana. És un projecte ambiciós i necessari.
Com diria Pujol, és el nou pal de paller de l’independentisme?
El país necessita forces polítiques que aspirin, no a convèncer els seus, sinó a incorporar més gent a la seva causa. Que la idea del nosaltres sigui tan àmplia com sigui possible i que hi càpiga més gent. Això és el que et dona les capacitats polítiques i fortaleses per aspirar als teus objectius. Quan els partits aspiren a representar només els purs i els autèntics, acaben sent forces polítiques més petites i menys operatives.
És un missatge a Junts?
No, és un missatge general per a tothom. Els partits polítics que es necessiten són uns partits amb vocació no de convèncer els convençuts, sinó d’agrupar el màxim de gent possible per defensar projectes polítics viables.
Què queda del llegat de Convergència?
Queden algunes de les coses que expliquen la fortalesa de l’autogovern de Catalunya, com algunes estructures d’estat que venen de les èpoques del president Pujol. El sistema nacional de salut, el sistema d’educació, la CCMA, els Mossos d’Esquadra i la voluntat de reequilibri territorial. Són qüestions que formen part d’una construcció de país que, avui en dia, tothom se les fa pròpies i tenen molt a veure amb els primers anys de la construcció de l’autogovern. Queda aquesta continuïtat històrica: la Lliga, ERC, el PSUC, Convergència, el PSC… Potser ara ERC. Aquesta voluntat d’articular espais.
L’espai que representava Convergència s’ha dividit en el que representen ara Junts, ERC i PSC?
Els espais mai són de ningú. A vegades des de la política parlem dels electors i espais com si fossin de la nostra propietat. Els espais i els electors canvien. Una part molt gran de la gent que votava durant els anys 70, 80 i 90 ja no són entre nosaltres. Molts dels electors que avui voten, aquells anys no havien ni nascut. No podem analitzar el mapa polític d’ara buscant la comprensió en el mapa polític que existia fa 10, 20 o 30 anys. Hi ha un mapa polític que correspon a una nova realitat del país. La generació d’homes i dones que van fer la Transició està marxant. Un exemple és Josep Maria Espinàs, que és l’exemple d’un home que va aguantar la bandera de la llengua i la cultura catalana durant el franquisme. No podem mirar al passat per entendre el que tenim avui.
No creu que es pugui mirar al que havia significat Convergència com a partit?
La història mai tira enrere. Sempre tira endavant. No es pot tenir nostàlgia del passat, perquè mai torna. El que cal és saber interpretar quina és la Catalunya de ben entrat el segle XXI. Quins són els seus reptes, les seves inquietuds, les seves necessitats… En un context en què venim de l’etapa del Procés, que ha canviat bona part dels paradigmes del catalanisme, cal definir quina és la proposta política per a la Catalunya del segle XXI.
Li sembla que l’intent de Junts de reordenar aquest espai que havia representat, amb els fitxatges d’excompanys seus de partit com Marc Castells o Xavier Fonollosa, tindrà èxit?
No ho sé. Les persones que vostè em cita són amics i persones que respecto, i pateixen, de fet, la desorientació estratègica que viu el món de Junts. Hi ha molta gent del món de Junts que voldria tornar al passat. Han de ser conscients que el passat no tornarà. Els desitjo tota la sort del món, però, insisteixo, en el passat no trobarem les respostes per al futur en aquests moments.
Ni des de l’Espai CIU que vol reimpulsar el PDeCAT? Em consta que vostè ho veia amb bons ulls…
Sí, però també el que constatem és que, si la mirada és nostàlgica, no construirem el present, ni el futur. Necessitem una mirada molt enganxada a la realitat. Clar que del passat, de la Lliga, del PSUC, de Convergència, del PSC, en podem aprendre moltes coses. Si ens hi fixem, en les eleccions del 1977 va haver-hi una candidatura que va intentar representar l’espai de la Lliga i es va presentar en el seu nom. Agrupava una part de la gent de dretes del país. Allò va fracassar. La Lliga no va tornar. Fins i tot l’ERC del 1980, que empalma amb l’etapa de la Segona República, també va tenir poc èxit. Va guanyar una força política que no havia existit mai, com era Convergència. Va guanyar perquè responia a les necessitats de la Catalunya d’aquell moment. Qui està interpretant millor el que el país necessita ara és el president Aragonès i ERC. Com som capaços de trobar sortides polítiques al conflicte polític, com podem fer que més gent se sumi a la proposta política sobiranista, com som capaços de fer un plantejament progressista modern i adaptat als reptes del segle XXI…
Què n’espera d’aquests dos anys de legislatura que queden? Junts i ERC estan condemnats a entendre’s? O ERC, veient la dificultat de parlar amb Junts, s’ha d’apropar més al PSC o a l’espai dels comuns?
ERC i Junts han de seguir parlant i dialogant. Junts va prendre la decisió de fugir del Govern. Crec que va ser una decisió equivocada i que la seva gent se’n deu penedir. Hi ha una part considerable de la gent que vota Junts i ERC que volen que segueixin dialogant i que governin. Junts ha de poder exercir les seves responsabilitats i decidir si es vol continuar instal·lant en la comoditat de l’oposició o vol recuperar el sentit de responsabilitat de governar el país. De moment, amb la decisió de sortir del Govern van optar pel més senzill. Tant de bo a Junts torni el sentit de la responsabilitat i les ganes d’ajudar el país.
Fa un parell d’anys vostè deia que ERC hauria de decidir si vol construir la seva hegemonia apostant per la visió de país que té la CUP o aspirar a posar-se més en la línia de les societats més avançades del nostre entorn. Creu que han optat per la segona opció?
Sí, i per això soc en aquest Govern. Som en una lògica de modernització del país i d’assemblar-nos a les societats més pròsperes i igualitàries del nostre entorn. Els models que ens inspiren són els de centre Europa i d’Escandinàvia, que són les societats més obertes, dinàmiques, que garanteixen més la igualtat d’oportunitats, que han incorporat els valors verds i ambientals amb més maduresa. Aspirem a assemblar-nos a Holanda, a Finlàndia o a Suècia, ja que han sabut construir economies pròsperes i amb un estat del benestar molt sòlid. Allà els joves es poden emancipar. Suècia, per exemple, és el país d’Europa on l’edat d’emancipació juvenil és més baix, 23 anys. En canvi, nosaltres estem als 29 anys.
Per tant, el fet que ERC s’hagi allunyat de la CUP, tenint en compte les últimes negociacions dels pressupostos, és un fet important pel qual vostè ha entrat al Govern…
Jo entro al Govern perquè el president Aragonès m’ho demana. I crec que si tinguéssim un país independent avançaríem per assemblar-nos a Suècia, Dinamarca o Finlàndia.
Recentment el Govern ha aprovat els pressupostos i estan en tramitació parlamentària. Creu que aquests comptes els donen dos anys d’aire?
Ens donen, d’entrada, un instrument imprescindible perquè aquest país afronti els reptes que té, en un moment d’extrema complexitat econòmica i social. La societat catalana demanava aquests pressupostos. Políticament ens dona estabilitat. Hi ha un valor polític, que aquests anys hem menystingut, que és l’estabilitat. Jo he estat a València i Palma, on m’he reunit amb les conselleres de la meva àrea. Els equips polítics i tècnics d’aquestes conselleries portaven dues legislatures governant. Així hi ha temps de fer polítiques, ensenyar-les i implementar-les.
Considera que falta una visió a llarg termini en la política?
Hem tingut un període polític en el qual l’estabilitat ha estat absent. L’estabilitat és un valor. Et dona temps i capacitats per dur a terme polítiques que perdurin en el temps i que provoquin que passin coses. La gent necessita que a les accions del Govern hi hagi menys postureig i que passin coses, que les coses que dius que faràs estiguin passant. I això demana temps i pressupostos. Si el pressupost ens dona aire polític per esgotar aquesta legislatura, serà una gran notícia.
Vostè va negociar diferents pressupostos quan era diputat a Madrid. Què li sembla que ERC hagi començat pactant amb el més petit?
Ha començat a tancar el pressupost amb un dels possibles aliats que tenia. No crec que sigui el més rellevant. ERC pren una decisió que no s’havia produït en cap ocasió en aquests darrers quaranta anys, que és no buscar només els acords amb els grups polítics, sinó implicar-hi els sindicats, les patronals, el tercer sector, el món de la cultura, el món de la poesia… És un exemple que el diàleg social i civil forma part de la política del segle XXI. Era un missatge adreçat a Junts i al PSC, per entendre que el país estava reclamant aquests pressupostos. Hauria estat paradoxal que el PSC no ens hagués donat suport quan la societat civil donava suport als comptes.
La posició de Junts també considera que és paradoxal?
Sí. L’eix vertebral dels pressupostos és la proposta del conseller Giró, que després la consellera Mas modifica en alguns aspectes. És inconcebible que Junts no optés per una negociació honesta en els pressupostos i preferís quedar-se en la posició còmode de criticar-los. O que pensés que a aquest país li convenia tenir eleccions ara. En un context de recessió econòmica, un pressupost expansiu permet mantenir l’activitat del país. Apostar per no tenir pressupostos era posar en crisi l’economia del país.
Li sorprèn la posició de Junts tenint en compte que molts d’ells provenen de l’espai polític que sempre ha apostat per governar?
Sí, Junts continua tenint la capacitat de sorprendre’m sempre. És sorprenent que un partit que sembla que es vulgui tornar a reivindicar com a partidari de l’economia de mercat i compromès amb el sector empresarial es pensi que, amb risc de recessió econòmica, la millor opció fos no tenir pressupostos. És molt poc responsable i poc seriós.
Vostè va presentar els comptes de la seva conselleria en comissió, on va dir que, malgrat ser el millor pressupost de la història de la seva conselleria, són insuficients. Per què?
El conseller de Drets Socials d’un Govern de la Generalitat sempre ha de considerar uns pressupostos com a insuficients. Una raó és el dèficit fiscal d’aquest país i el dèficit específic en l’infrafinançament dels serveis socials, com l’atenció a la dependència, els serveis socials dels ajuntaments, les polítiques d’acollida de joves migrants sols… tot això fa que els recursos que tinguem siguin insuficients. Una altra raó és perquè el país té problemes socials de fons. El risc de pobresa infantil, les llistes d’espera a la dependència, la necessitat d’incrementar la qualitat dels serveis i els suports a les famílies amb fills amb discapacitat… Les demandes són moltes, els recursos són limitats. Amb el pressupost que tenim i amb el context del límits que té el Govern, és el millor pressupost que mai ha tingut el departament de Drets Socials.
Ha incrementat un 13,1%…
Exacte. Som el tercer pressupost del Govern i el nostre creixement està per sobre del conjunt del pressupost. Ens hem plantejat alguns objectius ambiciosos. És un pressupost molt important.
Catalunya és el territori amb la llista d’espera més llarga de persones que tenen reconeguda la dependència i no reben assistència. Un dels objectius d’aquest pressupost és reduir el temps d’espera fins la meitat…
Volem reduir el temps d’espera a la meitat i volem incrementar el nombre de places residencials i d’atenció diürna per reduir fins a la meitat la llista d’espera d’aquests serveis. És un objectiu ambiciós i ens hi hem compromès. Esperem tenir els resultats al novembre d’aquest any i culminar la legislatura amb aquest objectiu.
Com s’assoleix?
Ara estem en els 202 dies de llista d’espera per ser valorat i amb el servei assignat. L’objectiu és arribar als 180 dies, que és el que ens marca la llei. Hem de reduir terminis, compactar procediments, inversions en l’àmbit digital, acompanyar les famílies… Tenim llistes d’espera de gent gran i de persones amb discapacitat i hem d’oferir més places concertades, així com liderar altres mecanismes de finançament perquè altres persones, a través de places no estrictament concertades, puguin accedir als serveis. Amb el pressupost hem incorporat la creació de 2.000 noves places residencials i de centres de dia; 2.500 prestacions econòmiques vinculades per accedir als serveis; al voltant de 10.000 prestacions de cuidadors familiars… Hem de saber que la llista d’espera sempre serà important, perquè va entrant gent en el sistema. Pensant també en el 2024, més persones amb cobertes d’assistència domiciliària i assistents personals.
El repte és transformar el sistema d’atenció a la dependència. En el cas de les persones grans cal fer possible la idea que puguin envellir a casa seva i per a les persones amb discapacitat, que puguin viure de forma independent amb el suports adequats. Hi ha una altra política molt rellevant del Govern, per a l’envelliment a casa, com és el desplegament de l’atenció integrada social i sanitària. Els sistemes de salut i socials han de treballar de forma integrada. En l’àmbit d’atenció domiciliària, de les residències, en l’àmbit dels sistemes d’informació dels dos sistemes. Forma part també del posar a la política social del segle XXI.
La col·laboració entre el sistema de salut i el sistema social és un dels aprenentatges de la Covid?
Evidentment. Durant els mesos tan complicats de la primavera del 2020 el que es va evidenciar és que el sistema de salut i serveis socials vivien en paral·lel. Necessitem un desplegament efectiu de l’atenció integrada. Espero que justament la setmana que ve, en la reunió del Consell Executiu del Govern, en tinguem notícies.
Em pot concretar?
Anunciarem mesures de desplegament de l’atenció integrada social i sanitària. Hem d’esperar a dimarts per parlar-ne.
Un dels punts més importants dels pressupostos i que implica la seva conselleria és l’actualització de l’IRSC, l’indicador de renda de suficiència de Catalunya, que s’apuja un 8%. Què implica això?
L’IRSC és l’instrument que ens permet determinar la quantia de les prestacions socials que paga la Generalitat. Singularment, la renda garantida, que és l’última xarxa de protecció social en les persones que no treballen i no tenen cap tipus d’ingrés. Des del 2010, l’IRSC havia estat congelat. Havies mantingut el salari congelat a la gent més vulnerable del país.
Malgrat la inflació…
Malgrat la inflació. És cert que durant molts anys la inflació va ser molt baixa i fins i tot va arribar a ser negativa, però en els darrers dos anys s’ha disparat. És dramàtic per als beneficiaris d’aquestes rendes. Amb l’increment del 8% continua, segurament, sense cobrir les necessitats. Però es fa un esforç i ens permet ampliar el llindar d’accés a les prestacions. Això ens permetrà que més gent entri en el sistema de protecció social. És una de les mesures estrella del pressupost.
De cara als següents pressupostos caldrà ampliar-lo encara més?
Sí, de cara els següents pressupostos hauríem d’assolir un acord amb els interlocutors socials i la Taula de Tercer Sector per establir un mecanisme legal per a l’increment de l’IRSC, que fos previsible i estable. L’actual llei de l’IRSC no ens ho ha garantit, ja que ha estat tot aquest període congelat.
Es refereix que d’alguna manera es faci automàticament?
Sí. Que hi hagi variables. Que ens poséssim d’acord en quines són les variables cada any que ens permeten produir d’una forma automàtica un increment de l’IRSC.
D’altra banda, per què Catalunya és la territori que atorga menys graus 3 de dependència? És a dir, els casos més greus i que donen dret a més ajudes?
És una bona pregunta. Me la vaig fer quan vaig arribar a conseller. El que constato és que s’havien dedicat pocs esforços per part de la pròpia administració a promoure que hi hagués més graus 3 que graus 2. Era un problema per a les famílies i per a les persones amb dependència, però també ho era per al Govern. Com menys graus 3 tenim, menys finançament rebem de l’Estat per la llei de la dependència. A mi em va sorprendre. Facilitarem i promovem que totes aquelles persones que necessitin tenir un grau 3 de dependència la tinguin. Espero que durant aquest 2023 les dades canviïn. No tinc justificació i era un mal negoci per a la Generalitat. Com més graus 3 hi hagi, rebrem més recursos de l’Estat en l’àmbit de la dependència.
Les entitats socials fa setmanes que alerten de l’alça dels preus dels aliments més bàsics. Més enllà dels pressupostos, com es pot pal·liar aquesta problema?
Hem de distingir entre les entitats que donen serveis i suports als més vulnerables. Ara hem obert converses amb ells de cara al finançament d’aquest 2023 i ens hem compromès a un augment de la tarifa aquest any i de l’any que ve. En aquestes converses hem de veure com afrontem els problemes d’aquesta inflació. D’altra banda, la inflació afecta tothom, singularment les classes mitjanes i treballadores i els més vulnerables. L’increment de l’IRSC va en aquest sentit. Hem de veure si més enllà de l’increment de l’IRSC som capaços de liderar altres mesures. Tenim algunes idees que encara estan en una fase embrionària, però hi estem treballant. Tenen a veure amb les cistelles de la compra i amb experiències d’altres països europeus.
També s’ha compromès que durant aquest any desplegarà el pla Nacional de Joventut. Què ha de significar per als joves?
Tenim una taxa d’emancipació dels joves de les més tardanes d’Europa. És l’expressió d’anys de fracàs dels intents de facilitar que els joves puguin construir el més aviat possible els seus projectes vitals. Abans li deia que l’edat d’emancipació és dels 29 anys. A Dinamarca i Finlàndia se situen al voltant dels 24. Estem molt a munt. L’edat en què es té el primer fill és als 31 o 32 anys. Això deriva en el fet que tinguem una de les taxes de fecunditat més baixes d’Europa. Tot plegat ha despertat un malestar social i hem de ser capaços de revertir-ho. Que la gent jove pot prendre les seves pròpies decisions significa prosperitat. Els resultats no els veurem d’un dia per l’altre, perquè arrosseguem un dèficit de moltes dècades. Invertint en joves i infants, no només millorem les seves condicions avui, sinó que invertim en el benestar futur. Hem de prioritzar la mirada en infants i joves i ho fem en un context de jubilació del baby boom, que són les més nombroses. Haurem de fer esforços per les persones grans, però també per fer-ho als joves i infants. Aquest és un repte molt gran.
S’hauria de fer de la mà del Departament de Territori, ja que té les competències d’Habitatge, no?
Les principals polítiques de joventut són les vinculades a l’ocupació i l’habitatge. El treball interdepartamental que liderem des de Drets Socials interpel·la tots els departaments. Estem treballant en habitatge per construir aquest pla. També hi incorporem els problemes de salut mental dels nostres joves i adolescents.
Quines mesures en concret s’haurien de dur a terme perquè disminuís la taxa d’emancipació?
Totes les que tenen a veure a facilitar l’ocupació. A més, hi ha el repte de l’abandonament prematur del sistema educatiu. Una part rellevant de l’atur dels joves té a veure amb el fet d’abandonar abans del que toca els estudis i això dificulta trobar feines adequades. Hem de reforçar totes les polítiques vinculades a la lògica de la garantia juvenil, que vol dir facilitar una feina, unes pràctiques o tornar a estudiar. Ha d’anar acompanyat d’unes polítiques que facilitin la compra o lloguer de pisos de la gent jove.
Els recursos que necessitarem aquí seran molt grans, no ho solucionarem en un o dos anys. La decisió d’apujar l’SMI també la compartim, tot i que no la podem prendre a Catalunya. Hem de recordar que un salari mínim de 1.080 euros a Barcelona o a la seva àrea metropolitana és un salari mínim insuficient perquè els joves es puguin emancipar. El Departament de Treball ha obert un debat, que és el d’un salari mínim adaptat als costos de vida dels diferents territoris.
Una de les mesures també seria fomentar la descentralització del país?
El país està molt descentralitzat. Tenim el repte d’enfortir l’equilibri territorial del país. Els països en general tenen tendència que la població es concentri a les àrees de la costa i al voltant de les grans ciutats. A Catalunya hem millorat les infraestructures viàries del rerepaís i les hem de millorar més. Hem reforçat la presència d’escoles i hospitals a bona part del país i hem de reforçar més la creació d’oportunitats econòmiques arreu. Que la gent es pugui guanyar la vida allà on ha nascut. No podem oblidar que els joves tenen la tendència d’anar a les grans ciutats.
Des del Departament de Drets Socials, podem ajudar a aquest creixement econòmic. Quan obrim un centre de dia o una residència a un poble de la Segarra, estem generant ocupació en aquell poble. L’extensió dels serveis socials a tot el país ajuda a fixar tota la població a tot el territori i a generar-hi oportunitats de feina.
27
6
