Ferran Pegueroles és un dels dos fills de l’expresidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Aquesta setmana ha format part de la delegació de familiars que ha visitat el Parlament Europeu a Estrasburg per elevar la denúncia dels presos polítics catalans i la regressió de drets fonamentals a l’Estat espanyol després de l’1 d’octubre. En motiu d’aquesta visita atén ‘El Món’ per compartir com se sent la família de l’expresidenta un cop el jutge Pablo Llarena en va ordenar l’empresonament i va decidir processar-la pel delicte de rebel·lió. Pegueroles explica que fins que no van entrar a la presó els Jordis només havien pensat en la possibilitat d’una inhabilitació. L’Estat espanyol ha anat més enllà i ara la família de Forcadell veu amb estupefacció el tràngol que han de passar quan, de fet, estan convençuts que el que va fer no és cap delicte.
Després de dos mesos de l’empresonament de la teva mare amb quins ànims està la família?
Estem fotuts. Ja fa dos mesos i ja te’n fas a la idea, però és un cop fort que ens ha deixat tocats. Som dos germans i dins del que cap ho portem bé, anem tirant, diria més aviat.
Us vau imaginar que la vostra mare arribés a la presó?
Abans del referèndum no. Sabíem que estava en el punt de mira del govern espanyol per les seves idees i el seu activisme, però no pensàvem que pogués arribar a la presó. Al final consideràvem que se l’amenaçava i crèiem que podria rebre una inhabilitació o una cosa així. Que la poguessin empresonar ho vam començar a pensar quan els Jordis van entrar a presó. A partir d’aquell moment teníem una mica més de por de que això pogués passar.
En cap moment vau intentar condicionar la seva acció política, aturar-la?
No. Encara que ho haguéssim intentat no haguéssim pogut fer-ho.
Vosaltres la coneixeu millor que ningú…
Encara que haguéssim volgut no haguéssim pogut perquè al final creiem que no estava fent res malament. L’haguéssim pogut parar per un tema de por, però també és dur haver de parar algú per una cosa que tu saps que és justa i legal, només per les amenaces. És una cosa una mica trista.
La solidaritat es mostra a tot arreu. L’esperàveu?
Estem summament agraïts i sorpresos perquè la gent no para de fer coses i actes. La gent és incansable. Això ho agraïm moltíssim i ens ajuda molt també.
La unió entre famílies és beneficiosa i us ajuda a concentrar esforços?
Sí, ens ajudem en el dia a dia perquè per exemple quan la Carme va entrar a la presó hi havia gent que ja hi portava temps. I vam poder compartir amb aquestes famílies. T’ajuden amb trucs per fer coses, t’expliquen com muntar-t’ho. Això ens ha ajudat molt. A part, que estem junts i ens donem suport els uns als altres. Hi havia gent que ja portava temps en aquesta situació i imagino que ells al principi es van trobar molt desemparats i nosaltres gràcies a ells no ens hi vam trobar tant.
Per tu la meva mare és exemple?
Sí que és exemple.
De què?
És una persona molt treballadora, que lluita molt per allò que creu. És lluitadora i molt fidel als seus principis.
I d’on surten aquestes fortes conviccions?
Doncs no ho sé. I aquesta vocació política i associativa tampoc sé d’on surt perquè si mires a la família tampoc no hi ha precedents. Quan jo la vaig conèixer ja ho tenia [riu].
En el teu dia a dia què és el que ha canviat?
Abans la veia bastant, perquè molts dies dino a casa dels meus pares, i ara això no és així. És una persona que em falta, ara només la puc veure a través d’un vidre i he de viatjar a Madrid per veure-la.
Hi contacte físic més enllà del vidre?
Hi ha un vis a vis familiar al mes de dues hores.
Què us explica de la vida a la presó?
Ella està tancada, però ben tractada, privada de llibertat. Això és una cosa dura, però el tracte a la presó és correcte.
Quant de temps s’ha de passar tancada a la cel·la?
Es passa 16 hores dintre de la cel·la de 8 metres quadrats. Abans era compartida amb la Dolors [Bassa] i ara les han posat en cel·les separades. Està en un altre tipus de mòdul, però també es dur perquè es passa 16 hores al dia tancada en una cel·la sola.
I en què inverteix el temps?
Llegeix i té un televisor on només pot mirar els canals de Madrid. Rep moltes cartes, les llegeix i les intenta contestar.
Els llaços grocs s’ha convertit en un símbol. Com veus la polèmica al voltant dels llaços i la demanda de Cs perquè es treguin de l’espai públic. Entens aquesta demanda?
Entenc que ells ho demanin, però el que passa és que no comparteixo la demanda. Jo crec que els llaços grocs són llibertat d’expressió i no es poden prohibir. Tothom ha de ser lliure de posar-los on vulgui. Trobo que és un dret fonamental. Entenc que els hi agradaria que no hi fossin, també els agradaria que no hi hagués estelades als balcons.
Quin desenllaç confieu que tingui aquesta història?
Ni idea. Esperem que surtin el més aviat millor i el millor desenllaç serà que no passi molt de temps fins que surtin.
