El cantant i personalitat televisiva Mario Vaquerizo ha aprofitat la visita a Fitur –una de les principals fires de turisme del sud d’Europa– per perpetrar l’enèsim blanqueig al Partit Popular. Després d’aportar la veu al darrer spot turístic de la comunitat autònoma madrilenya, amb molts dels puntals de l’oferta cultural i comercial que caracteritzen el model de la presidenta Isabel Díaz Ayuso, Vaquerizo ha escenificat la seva bona relació amb els líders de la dreta castellana.
En una improvisada trobada enmig del congrés empresarial, l’artista ha lloat el “sentit comú” d’Alberto Núñez Feijóo, tot declarant que el cap de l’oposició “és el millor”. Amb una carinyosa abraçada amb la mateixa Ayuso, amb bon encaix al mateix anunci, ha demanat a la líder conservadora les seves impresions d’una campanya que ofereix al públic exterior només una part de la ciutat.
Abraçada amb Ayuso i promoció de Madrid com a paradís per a ganduls
La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, està “encantada” amb el darrer espot de promoció del turisme de la regió. El protagonitza una suposada directiva empresarial que explica sopars de duro al seu marit per telèfon, sobre la feina i l’estrès del viatge, mentre en realitat juga a golf i visita l’Almudena entre dinars i sopars en restaurants de degustació.
El narrador i coprotagonista del curt publicitari, el cantant i personalitat televisiva Mario Vaquerizo –parella de la icona de la Movida Madrileña Alaska–, guia la jove emprenedora pel “millor estil de vida del món”: monuments, botigues d’alt standing i ubers en una Madrid, la que dibuixa el govern autonòmic, més centre comercial que ciutat.
Una ciutat amagada
En el marc de Fitur, el gran valedor d’Ifema i una de les principals fires turístiques del sud d’Europa, Madrid s’ha volgut exhibir. Davant els principals empresaris hotelers de l’Estat i els seus mercats objectiu, la capital espanyola ha apostat fort per una de les figures culturalment més properes a l’ayusisme. El filtre de frivolitat i aire desenfadat del mateix espot –”Madrid té el cel més bonic del món”–, xoca amb la crua realitat d’una ciutat europea que sembla aspirar a ser Los Angeles pel que fa a la contaminació.
En una resposta amable a aquell viral “dónde está la contaminación, que yo la vea”, Vaquerizo blanqueja l’aire de la capital només vuit mesos després que un estudi de l’Institut Salut Global de Barcelona, l’Institut de Salut Pública i Tropical de Suïssa i la Universitat d’Utrecht –com recordava durant la primavera la revista National Geographic– la situés com la ciutat europea amb més morts provocades per diòxid de nitrogen, juntament amb Anvers.
Quina contracultura?
Amb la imatge de Mario Vaquerizo, la dreta espanyola busca una continuïtat entre l’esperit imaginat d’una generació cultural que, a la sortida de la dictadura –com es deia d’un dels seus grans exponents, Pedro Almodóvar– va fer de la frivolitat una militància. El tracte proper i personal en un context de relacions corporatives i oportunitats de negoci manté el mateix equilibri que el tancament de la publicitat, que aprofita l’èxit solitari de la banda de Vaquerizo, Me da igual, una versió de la banda Icona Pop.
Com el mateix Vaquerizo va demostrar en una entrevista just abans de la pandèmia –en què va declarar que “hem passat d’una dictadura franquista a una de la correcció”–, l’estratègia de màrqueting turístic madrilenya s’aprofita de part d’una generació cultural espanyola que, per sostenir la llibertat material de ser frívols, ha entrat als passadissos del poder tradicional castellà. Pot ser, però, que no hagi estat cap transició. La periodista i experta en cultura Patricia Godes ja declarava al seu Alaska y los Pegamoides: El año en que España se volvió loca que “ningú vol escoltar com d’avorrida i messiànica va ser la Movida”.
Espectres de la Movida
Les icones culturals dels 80 –Vaquerizo no ho és, però el seu entorn sí– que s’han apropat en els darrers anys als postulats o la militància del Partit Popular no són escassos. Preguntat pels fets que van acabar portant Pablo Hasél a la presó, el cantant Loquillo va declarar, en una entrevista, “m’importa un rave” –tot saltant a la defensa de figures com Isabel Coixet o Joan Manel Serrat, criticats per la seva posició envers el Procés–.
3 
1 